Dia dels Drets Humans: «L’empobriment de la població crea bocs expiatoris»

Entrevista a Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat
Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat

Doctor en Antropologia Social, forma part del Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials (GRECS). És president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i autor d’assajos i novel·les, entre les quals, Aguas de venganza i Crímenes de hambre.

Està treballant en un projecte editorial sobre refugiats climàtics. A dia d’avui, com seria una foto fixa d’aquesta realitat?

El que està passant en aquest moment és que el canvi climàtic s’està manifestant d’una manera acusada en moltes zones del planeta. No és una cosa del futur, sinó que ja està passant. S’estan destruint hàbitats de poblacions: terrenys de cultiu que deixen de ser productius, costes que van desapareixent… El nivell del mar no puja igual a tot arreu. Ho fa més a les zones equatorials perquè, al disminuir la força gravitacional cap als pols, perden massa, i l’aigua tendeix a gravitar cap a l’Equador. Sabem que a Barcelona ha pujat 20 centímetres, però pràcticament no ho percebem. No és així a l’Àfrica o al Sud-est asiàtic… Estan desapareixent illes de Pacífic.

Quina és la tendència de tot això?

Tots els informes climàtics que van sortint adverteixen que les coses estan molt pitjor del que pensàvem fins ara i, a més, més accelerades. Els processos de desertificació, la pujada del nivell de la mar, la pèrdua d’aigua potable, les onades de calor… aniran a més. Per tant, aquesta pèrdua d’hàbitats que ja s’està produint serà més gran i, en conseqüència, hi haurà més gent que ha de marxar d’on és.

I això, actualment, és cosa de pobres…

Sí, però cal matisar-ho. Les zones tropicals són les més afectades i ho continuaran sent. Ara, l’impacte del creixement dels huracans s’està notant molt a les costes dels Estats Units. Cada any són més destructius. I a Europa, tot el sud està sent cada vegada més àrid i s’anirà desertitzant. La península Ibèrica ho tindrà molt malament. Londres també es podrà veure afectada per la pujada del nivell de la mar i Venècia ja n’està patint els efectes.

En el passat, el clima ha experimentat fenòmens extrems. Quina és la diferència respecte als d’ara?

Hi ha hagut un tipus de fenòmens extrems que els científics anomenen “de cada cent anys”. El que ara està passant és que aquests fenòmens es produeixen cada molt pocs anys, i tendeixen a accelerar-se. A més, per primera vegada els fenòmens no són causats per la mateixa dinàmica de la naturalesa, sinó que són deguts a la intervenció humana. Som els humans amb les nostres activitats els que estem modificant el comportament del clima. Sobre això cal deixar clar que no hi ha controvèrsia científica. És unànime l’opinió que som nosaltres els que hem elevat la temperatura de l’atmosfera a uns nivells intolerables. La temperatura mitjana actual no l’hem tingut des de fa 130.000 anys.

Una conseqüència immediata de tot això és que la gent afectada ha de buscar-se la vida com pugui per poder sobreviure…

Principalment, el que ara està passant és que la gent deixa les zones rurals per anar-se’n als suburbis de les ciutats. Per això creixen tant les ciutats tropicals. També amb els conflictes, que, al seu torn, no són aliens al canvi climàtic. També hi ha persones que se’n van a altres països. Els somalis es desplacen cap a Uganda, Kenya, Etiòpia… Emigren a països propers. Quan la gent fuig per salvar la vida no se’n va gaire lluny. El 84% dels refugiats per conflictes bèl·lics viuen en països veïns. Només un 16% se’n van més lluny. Una altra cosa és quan s’emigra per canviar de vida, per buscar-se una feina millor… Això és el que passa també amb els refugiats climàtics.

En qualsevol cas, les crisis, com les conseqüències de la pobresa, solen ser acumulatives…

Hi ha molts conflictes que estan molt relacionats amb el canvi climàtic. El més paradigmàtic és el de Síria, amb sis milions i mig d’exiliats aproximadament i el mateix nombre de desplaçats interns. Més de la meitat de la població de Síria. El 2006, va començar a Síria una gran sequera. Molta gent va acabar anantse’n a les ciutats, i això, lligat amb la pujada del preu dels aliments, etc., va generar molta conflictivitat. La revolta inicial siriana no s’explica sense aquesta crisi. A Darfur, els pastors de nord es van quedar sense terres de pastures i se n’anaven cap al sud, on s’enfrontaven amb els agricultors.

Així doncs, la “invasió” que es proclama des d’Occident, referint-se als emigrants, sembla que està bastant allunyada de la realitat?

La “invasió” és una fal·làcia. Les migracions laborals funcionen d’acord amb la capacitat d’atracció dels països. Si no hi ha feina en un país, la gent no hi va. A Espanya hi va haver més emigració entre el 1998 i el 2008. I després ha anat baixant. A més, tots els estudis seriosos sobre emigració coincideixen que les migracions són beneficioses per als països receptors. El que passa és que les mentides de l’extrema dreta funcionen, perquè es tracta de missatges molt simples: ens prenen els nostres llocs de treball, utilitzen la nostra sanitat, augmenta la delinqüència. Missatges fàcils que la gent, quan està angoixada, acaba compartint.

Crida l’atenció l’aparent contradicció entre els avantatges econòmics que comporta l’emigració i el discurs polític que la penalitza …

Si, encara que si a això hi donem la volta resulta que no és tan contradictori, perquè tot aquest missatge contra l’emigració també serveix per acoquinar i, en definitiva, per aconseguir mà d’obra més barata. I on més es necessita aquesta mà d’obra, com a l’agricultura, és on més es fa servir l’amenaça. En llocs com l’oest d’Almeria, que ha prosperat basant-se en el treball semiesclau, és on es van produir les primeres revoltes contra els immigrants.

Com s’explica la xenofòbia en un món tan globalitzat com l’actual?

Perquè els problemes que pateix la gent també són molt greus, i la necessitat de buscar explicacions fàcils ens porten a buscar caps de turc. I això tendeix a agreujar-se perquè les desigualtats creixen, la gent s’empobreix… Globalment, les migracions han crescut, però d’un 2,8% a un 3,2% de la població mundial. És a dir, dins d’uns marges perfectament assumibles. Si no fos perquè hi ha partits que estan traient rèdit de la xenofòbia, ni ens en assabentaríem.

En la majoria dels països europeus i als EUA de Trump, l’extrema dreta presenta l’emigració com l’enemic principal…

L’extrema dreta actual, que neix a principis dels 80, quan Jean Le Pen treu un 14% dels vots, enllaça amb la crisi del petroli i l’empobriment de la població obrera, el triomf de Reagan, l’aparició del neoliberalisme… Espanya semblava una excepció a tot això, perquè, com al Regne Unit de l’època de Margaret Thatcher, l’extrema dreta estava oculta entre els conservadors. Així, quan aquests perden el poder, com li ha passat ara al PP, sorgeix una extrema dreta amb més possibilitats electorals. Però no s’ha d’oblidar mai que l’extrema dreta es beneficia de l’empobriment de la població, que necessita buscar bocs expiatoris.

Davant d’aquest panorama, no falten moviments de replegament a l’esquerra, com el que proposa Diego Fusaro a Itàlia…

No crec que això tingui sortida, però és veritat que la democràcia està defraudant, perquè està sent utilitzada pels més rics per enriquir-se més. Veiem que el simple fet que Podem entri al govern està despertant alarmes molt poques fundades. Aquesta temptació d’anar cap a règims més autoritaris però que s’enfrontin als poders fàctics pot estar bastant justificada. També està sorgint el que s’ha anomenat ecofeixisme, un ecologisme que diu que els mercats no renunciaran als combustibles fòssils, i que cal obligar-los a fer-ho, com sigui. En situacions crítiques, com la que estem vivint, la temptació d’anar cap a poders autoritaris és molt forta. Però no veig que tingui futur. Els autoritaris que han pres el poder, en contra aparentment de les elits, són part significativa d’elles, i els més servils.

O sigui, ¿més democràcia?

Sí. I menys desorientació política, perquè el cos electoral actua freqüentment en mode zombi. Els governs de Lula i Rousseff al Brasil van abaixar l’índex de pobresa de 34 a 13 milions de pobres, en un període relativament ràpid. Van fer una revolució. És obvi. Però molts que van deixar de ser pobres han votat Bolsorano. Una cosa semblant està passant a Bolívia.

LLEGEIX L'ESPECIAL DRETS HUMANS A L'EDICIÓ EN PAPER D'EL TRIANGLE D'AQUESTA SETMANA

(Visited 89 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari