Treballa a l’àrea de Medicina Familiar i Comunitària al CAP de Malgrat de Mar-Palafolls. Màster en Medicina Tropical i Geografia Mèdica, és consultor internacional de sistemes i models de salut. Lluita contra la Covid-19 en la primera línia del combat.
Com viu aquesta pandèmia com a metge de família d’un CAP com el de Malgrat de Mar-Palafolls?
Com la majoria de companys i companyes del sistema sanitari públic, com podem. Ens hem d’adaptar a aquesta nova realitat. En molt poc temps s’han trencat molts dels marcs mentals que teníem. Hi haurà un abans i un després d’aquesta pandèmia. Hem redefinit les prioritats assistencials. Hem hagut de disminuir ràpidament totes les activitats programades que no es consideraven imprescindibles. Hem incorporat noves eines assistencials que no utilitzàvem o utilitzàvem molt poc, com són les consultes electròniques per a la revisió de la medicació crònica o les baixes laborals i el teletreball en alguns companys.
Com van ser els primers contactes amb la Covid-19?
Me’n vaig assabentar com tothom arran de les notícies dels mitjans de comunicació. El primer contacte va ser el meu propi confinament. Uns dies abans del decret del Govern espanyol de confinament havia atès un pacient al qual se li va diagnosticar la infecció de la Covid-19. Em vaig confinar en una habitació. Era l’última setmana de febrer. Feia nou dies que havia visitat aquell pacient. No tenia febre, no tenia cap símptoma, i quan va ser el catorzè dia em vaig reincorporar a la feina.
Quin paper han de jugar els CAP en la lluita contra la pandèmia?
L’atenció primària està jugant un paper molt rellevant en la gestió de la pandèmia. Ho hem reorganitzat tot pensant a disminuir el màxim possible les activitats que no siguin imprescindibles i a donar el màxim d’espai per a l’atenció als pacients que tenen la malaltia o són sospitosos de tenir-la. La gran majoria dels pacients que estan arribant als hospitals ho fan des de l’atenció primària. Quan una persona surt de l’hospital i se’n va a casa, l’has de seguir, com a mínim, durant dues setmanes. També hem assumit el control i el seguiment de les residències sociosanitàries.
Com valora la situació que s’ha donat a les residències?
Ha passat de tot. Hi ha residències que tenen poquíssims afectats. Fins i tot alguna no té cap afectat, perquè van prendre la determinació que no hi entrés ni sortís ningú. Les persones grans i altres que són a les residències sociosanitàries ja estaven confinats. Sortien molt poc o no sortien de les residències. La Covid-19 l’ha portat gent de fora. Veiem residències on de 20 treballadors n’hi ha 18 d’afectats i de 50 o 60 residents n’hi ha 10. Per part de les institucions o d’aquestes entitats no es van posar mesures davant del que els estava venint al damunt. El personal, quan era fora del seu lloc de treball, potser hauria d’haver utilitzat mesures de prevenció personal més altes.
I la gent gran que viu a casa seva?
Depèn. Si és una persona gran que conviu amb una altra persona gran pot ser un problema seriós. Si un dels dos cau malalt o un dels dos mor dins de casa encara ho és més. La persona que queda vídua ha de passar el dol allà, sense poder sortir i sense que ningú hi pugui entrar. També tenim el cas de les persones grans que viuen soles, o amb famílies, i tenen una demència, un trastorn de la personalitat o una malaltia crònica que requereix entrar i sortir de casa sovint. És fonamental el treball social, mèdic i psicològic que cal en casos així.
Els sanitaris han tingut el material de protecció que necessitaven per evitar ser contagiats?
Els mitjans han sigut sempre molt escassos. Els treballadors ho han compensat amb la seva professionalitat. El cost del seguiment d’un pacient de Covid-19 a casa seva no té res a veure amb els costos hospitalaris. Necessitem UCI però també necessitem mans. Ja anàvem justets abans d’aquesta situació, i estem en primera línia, més exposats que els companys dels hospitals, sense treure’ls mèrit.
Recomanaria alguna cosa a la població?
Que es quedi a casa. I el que hagi d’anar a comprar pà, a la farmàcia o a treballar, ho ha de fer amb les mesures que funcionen. Separem-nos, rentem-nos les mans, posem-nos les mascaretes… Al nostre país s’han donat les instruccions adients.
Ho ha fet bé l’administració?
L’administració fa el que pot, com els professionals. Li ha caigut un marró enorme. Salvador Illa va prendre possessió a finals de gener. Al cap d’un mes havia de prendre decisions tant dures com confinar la gent i comprar material en un mercat molt complicat. Calia evitar el col·lapse del sistema sanitari, cosa que sortosament no ha passat. Penso que les decisions preses no han estat equivocades.
Haurem d’anar amb mascaretes pel carrer la resta de la nostra vida?
No. La població ens anem creant defenses que van desactivant aquestes malalties. Hauríem d’aprendre la lliçó que la salut no té preu però que sí que té un cost. Si sóc capaç de tallar la cadena de transmissió de la malaltia, això s’atura. Som responsables de la nostra salut i de la salut del que tinc al costat. Si aprenem això, serà una meravella. Si no, serà una pena perquè no haurà servit per a res.
