«La violència masclista s’ha tractat com a successos»

Entrevista a Mari Luz García
Mari Luz García
Mari Luz García

Periodista. Llicenciada a la UAB. Exerceix la professió des de fa 30 anys, 19 dels quals a Catalunya Ràdio, com a redactora dels serveis informatius. Feminista de llarg recorregut, ha militat al Moviment Democràtic de Dones i forma part de Federalistes d’Esquerres.
 

Les dones als mitjans de comunicació social. Què podem començar a dir sobre la qüestió?

Per començar, que els càrrecs de direcció als mitjans de comunicació estan ocupats per homes. Cosa que, esclar, es nota en el tractament de la informació. Quan hi ha dones implicades en situacions greus de violència masclista, violacions, prostitució…, les notícies no estan tractades des d’un punt de vista feminista, entès com la recerca de la igualtat i d’acabar amb el masclisme. I això afecta totes les informacions.

Això passa igual als mitjans públics que als privats?

Passa exactament igual als mitjans públics que als privats. En mitjans considerats progressistes i als de dretes. El tractament és exactament el mateix. Hi ha una falta de consciència en la professió periodística que es veu molt, per exemple, en les notícies sobre violència masclista. Les notícies sobre violència masclista s’han tractat fins ara com a successos, com una cosa privada sobre la qual no cal donar gaires detalls perquè “bé, és un home que ha perdut el cap i ha matat la seva dona”. Però quan això es repeteix 70 vegades al cap de l’any, ens hem de preguntar com és possible que hi hagi tants homes que perden el cap i no hagi dones que els passi el mateix. Aleshores, les periodistes que tenim aquesta consciència feminista ens estem organitzant. Tenint en compte l’èxit del 8 de març de l’any passat, hem creat una xarxa a escala d’Espanya de periodistes feministes, per incidir en el llenguatge, en el tractament de les notícies.

Existeix un llenguatge atàvic en el tractament de gènere als mitjans de comunicació?

Els mitjans tenen uns llibres d’estil que en general no es renoven. No hi ha una separació entre els llibres d’estil i el llenguatge que suposadament s’hauria d’utilitzar. Per això, les periodistes que tenim consciència que les coses han de canviar respecte al tractament de les notícies que afecten les dones volem canviar-ho, això. Perquè el que està passant és que estem en una situació, que les periodistes feministes qualifiquem de terrorisme masclista, en què cada any hi hagi tantes dones assassinades. És l’extrem d’un terror diari que vivim, que ens obliga a mirar a totes bandes quan sortim de casa, quan anem pel carrer… S’està aguditzant la sensació d’assetjament i els assassinats. I el més greu que està passant als mitjans és que als assassinats encara no se’ls anomena assassinats. Segons els nostres llibres d’estil, no podem dir que una dona ha sigut assassinada fins que no hi hagi una sentència ferma.

Aquest tractament de la violència masclista no es manifesta transversalment a l’entreteniment, l’esport, la cultura, els programes infantils… dels mitjans, més enllà de les notícies?

Tot això està incrustat. Considerem que és el més normal que hi hagi un presentador gran i una copresentadora jove, i estrany si és al revés. Quantes presentadores grans hi ha? En la ficció, la violència sobre les dones està en auge. Que les dones són l’objecte de violència dels homes violents s’està veient claríssimament a la pornografia. A l’època del destape o l’erotisme hi havia una mena de pornografia light (sempre de dones, esclar), que alhora adquireix perfils cada vegada més extrems. A Barcelona se celebra un saló del porno on es poden veure violacions en grup i els nostres nens i joves s’estan educant en una pornografia ultraviolenta, a través d’internet.

El fet d’entendre les notícies com a mercaderia no està contribuint poderosament a revaloritzar i promoure tot allò que és morbós, en detriment de qualsevol altra consideració?

La mercaderia és el tractament que se’n fa. El fet que una dona sigui assassinada es dona com un fet truculent. Quan, per exemple, es produeix un crim contra una dona, els reporters pregunten als veïns de la víctima si el criminal saludava. Així, sempre es diu: “Era una persona molt n ormal, sempre saludava…”. És que als assassins els diagnostiquem en relació a si saluden els veïns o no? Això també passava amb els etarres. Els veïns sempre deien: “Si és un noi molt maco”!. El problema és que, en comptes de tractar la notícia com un fenomen social, es tracta com una mercaderia: busquem l’efecte més sensacionalista, la vida privada de la dona, si havia denunciat maltractaments o no… Coses que no tenen cap importància i que, en el fons, culpabilitzen la víctima. En canvi, el que no es fa és analitzar el perquè de les coses; per què la dona, per exemple, no havia denunciat, o per què l’home és un maltractador o un assassí.

Pot passar, com en altres àmbits, que els avenços en el feminisme es puguin frenar o fins i tot que siguin revertits?

Arran de la convulsió de l’any passat en l’àmbit de les dones, s’han vist canvis positius. Alguns mitjans de comunicació s’han posat les piles, s’han creat editores de gènere, i hem de fer que tot això es consolidi. Però, alhora, s’està produint una contraofensiva molt reaccionària contra els drets bàsics de les dones. L’eclosió de la ultradreta, el foc enemic, planteja explícitament coses com rebaixar les mesures que preveu la llei de violència de gènere o prohibir l’avortament.

I el foc amic?

Lobbies que estan movent milers de milions d’euros, com el de la prostitució a Espanya (la prostitució a Espanya no és il·legal, en contra del que s’està dient, el que és il·legal és el proxenetisme), disfressant algunes dones de prostitutes empoderades, promouen el negoci pels platós de televisió i creen opinió pública. Algun partit polític d’esquerres, amb intencions suposadament bonistes, està afavorint aquests lobbies, que han arribat a participar en l’organització de mobilitzacions, i estan rebent subvencions públiques. L’Ajuntament de Barcelona està concedint subvencions a organitzacions rere les quals no se sap qui hi ha.

Es fa valdre allò que cadascú fa el que vol amb el seu cos per justificar o avalar aquestes pràctiques dubtoses?

Cadascú fa el que vol amb el seu cos en una situació de llibertat. Si resulta que les dones que avui són més lliures per vendre el seu cos són les dones immigrants sense papers, les dones mares de famílies monoparentals que s’han separat dels marits, les dones empobrides per moltes raons… Aquestes dones són les que estan més empoderades per oferir-se cada dia a 20 o 30 homes, cobrant 5 euros, agafant malalties, avortant, drogant-se…?

En tot cas, no estem assistint a una deconstrucció d’un aspecte insostenible en la relació entre els homes i les dones?

Fins ara, quan s’ha sabut alguna cosa molt greu que s’ha callat durant dècades, la primera reacció és culpar-ne la víctima. La primera pregunta és “per què no ens ho has dit durant tot aquest temps?”. Estem assistint a un boom en què la gent està sortint de l’armari. Explicant les barbaritats que s’han comès amb les dones, amb els nens…, per institucions com l’Església catòlica. Per una qüestió de poder sobre les persones més vulnerables. Però, curiosament, els qui ara més denuncien, per exemple, la pederàstia, són homes de 50 anys. Són molt poques les dones agredides quan eren nenes que s’atreveixen a denunciar-ho.

Què estan fent les periodistes feministes per canviar el rol dels mitjans en el tractament de les qüestions de gènere?

Durant aquest últim any hem estat treballant, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, en la idea de millorar tot el que té a veure amb les dones i el periodisme. Jo formo part d’un grup que es denomina Comunicadores 8M, en el qual hi ha tant periodistes com tècniques, etc.

El nacionalisme, com passa en altres àmbits, intenta endur-se la qüestió del moviment feminista cap a la seva causa?

L’independentisme ha intentat capitalitzar la lluita feminista i s’ha arribat a comparar la situació a Catalunya amb la d’una dona maltractada. El feminisme és plural, afecta els drets de totes les dones. I el feminisme d’obediència nacionalista, no gaire organitzat, està supeditat a les directrius que marquen els homes dels seus partits. I també s’ha de dir que a Catalunya el moviment feminista és més feble com a conseqüència de la polarització social provocada pel procés. Cosa que també passa amb el sindicalisme i en altres àmbits de la societat catalana.

(Visited 79 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari