Alcalde de Granollers des de fa 15 anys i regidor des del 1987 pel PSC. Políticament actiu des de molt jove, va participar en el procés de creació de Convergència Socialista. Economista, va ser professor d’una escola de formació professional i director de l’Escola del Treball de la ciutat.
El municipalisme, molt citat per politòlegs i algunes forces polítiques, sembla que està de moda. Hi ha una casa comuna del municipalisme?
És el concepte de comunitat, de visió comunitària de les coses. Des de la proximitat és des d’on es detecten millor els problemes i millor es poden definir i desenvolupar les solucions. És a partir de la proximitat que es pot enfortir la qualitat democràtica. La convicció que tinc és que els problemes que avui té la humanitat necessiten imprescindiblement solucions a partir d’aquesta capacitat de la humanitat de fer-hi front. Quan parlem de canvi climàtic, hem de veure com adaptem la ciutat als vianants, com traiem els cotxes de la circulació… Perquè la realitat és aquí, amb la gent. És des de la realitat local des d’on es pot fer la gran transformació.
Més enllà de la seva condició de primer esglaó administratiu, no són els ajuntaments un mosaic amb característiques i problemàtiques molt diverses?
Cada comunitat és diferent. Per això cal posar la mirada en allò que passa a l’entorn immediat. Comunitats diferents requereixen solucions diferenciades. Soc molt partidari de l’asimetria. No tot el que es fa a Granollers es pot fer en un altre municipi. Per això soc partidari de l’anàlisi des de la proximitat i de generar alternatives, parlant i escoltant la gent. Els projectes locals han de ser col·lectius, la suma de moltes mirades i molts esforços. Un projecte local és aquell en què la ciutadania se sent identificada, que sempre és diferent de la d’un altre lloc.
Hi ha municipis-ciutat i municipispoble. No caldria generar nous conceptes per diferenciar realitats tan diferents, per entendre’ns millor quan parlem d’ajuntaments?
Hi ha coses que els ajuntaments grans, petits i mitjans poden fer conjuntament. Nosaltres, per exemple, hem fet coses amb Manuela Carmena en qüestions com l’educació per la pau. Esclar, a l’hora d’aplicar-ho en una ciutat de 3,5 milions d’habitants calen altres estratègies i models de governança. Però la comunitat és imprescindible com a element de transformació de la societat.
No hi ha ciutats que semblen més Estats que municipis?
Des de l’asimetria, el pas següent és el treball en xarxa. Ningú sap com ens organitzarem d’aquí a 20 o 25 anys. La possibilitat de poder fer, avui, un Skype amb l’alcalde d’Hiroshima i amb Cambridge, fa 30 anys era impossible. Les noves tecnologies ens permeten noves formes d’actuar. En tot cas, es tracta de desenvolupar projectes locals forts, a partir de realitats concretes, amb comunitats potents, que creuen en la democràcia, treballant en xarxa. I per mi, la primera lluita és per l’equitat, per la igualtat. Quan parlem de sostenibilitat (primer hi ha la social, després l’econòmica i després l’ambiental) és imprescindible definir projectes perquè ja no estem en temps de competències exclusives, encara que ho digui la llei. Estem en temps de competències compartides.
Quan centenars d’alcaldes s’associen, com és el cas de l’AMI, per motius que aparentment no estan relacionats amb les tasques pròpies d’un ajuntament, com es pot entendre això des d’una perspectiva municipalista?
Potser molts d’aquests alcaldes responen als estímuls de la seva comunitat, expressen el que pensa la seva comunitat. També pot passar que actuïn en funció del que els reclamen els partits als quals pertanyen. Però no hi ha res blanc o negre. En la societat hi ha molts matisos i no es pot pontificar sobre els uns o els altres. Però, hi insisteixo, el que és exigible del món local és generar espais de reflexió i d’acció. De definició de com s’han de solucionar aquests problemes. Evidentment, en funció de la ideologia, es considera que el problema principal és un o un altre. Els alcaldes són ciutadans que no només s’encarreguen de la recollida de les escombraries.
També, com deia Marx, pot ser que el consell municipal acabi actuant com el consell d’administració dels interessos locals dominants?
Per descomptat. Hi ha realitats diferents i opcions diverses a cada municipi i és per això que resulta necessari que hi hagi un marc en la presa de decisions, adaptat a cada realitat. En el període en què es van produir abusos urbanístics, el món local va ser capaç de pactar. En el cas de Catalunya, amb la Regió Metropolitana i el govern de la Generalitat, un pla territorial que protegeix un percentatge extraordinari de sòl. I ho fa de manera decidida, amb una llei. De riscos n’hi ha sempre, i d’opcions polítiques, evidentment. També d’interessos. Per afrontar-ho cal treballar amb mirades i objectius molt clars.
Més enllà de les metròpolis, les segones corones o poblacions de mida significativa, hi ha un territori de municipis que en l’imaginari de vegades es presenten com el més genuí de la comunitat local. Però no és aquest univers el més desemparat, deixat de banda o exposat del municipalisme?
És evident que ens cal una reflexió sobre l’ordenació territorial i les formes de governança. Crec que hi ha una inflació institucional que s’hauria de racionalitzar. Dit això, soc partidari de solucions com la francesa, que estimula el treball en comú dels ajuntaments. On hi ha mancomunació de serveis, estratègies compartides… es protegeix legislativament. Aquí no. Al revés, en l’època del PP es va fer el contrari: desincentivar els treballs compartits.
A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha municipis en què les diferents candidatures electorals s’estan substituint per una mena de consens, de manera que el joc democràtic es converteix en veu única. Això és l’expressió de noves o velles formes de caciquisme local o alguna cosa per l’estil?
Són realitats que en el meu entorn directe no les vivim. Compartim la nostra acció municipal amb diversos ajuntaments, i el primer que fem quan estrenem mandat és reunir-nos amb els pobles amb els quals compartim límit municipal per veure què podem fer junts. Soc profundament partidari de la feina en xarxa, les complementarietats i la suma. Si en aquest moment hi ha un govern que té altres estímuls, perquè està en un altre moment de la política, sempre busquem les aliances.
Tot això ho podríem entendre en clau federalista?
El municipalisme del qual parlo té aquesta visió federal, perquè es refereix a comunitats que decideixen treballar juntes per aconseguir objectius compartits. A nosaltres ens podeu trobar a la xarxa de ciutats educadores, de ciutats per la pau i altres més. Tant és així que formem part de dues executives mundials.
Catalunya és un territori desequilibrat, que està demanant canvis, incloent-hi un estatuts especial per a la ciutat de Barcelona i el seu entorn?
Fa unes quantes dècades que un conjunt de ciutats (Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers, Martorell, Vilafranca…) vam crear el moviment de les segones ciutats de la corona metropolitana per explicar que hi ha vida a tot Catalunya. I aquestes ciutats que aglutinen territoris i són espais de trobada vam originar un discurs buscant un creixement equilibrat de la regió metropolitana, intentant tallar el creixement en taca d’oli, un model avui bastant esgotat. A Catalunya, per exemple, el 80% de les inversions en infraestructures que es duen a terme a l’àrea metropolitana corresponen a aquesta segona corona.
A Europa hi ha models de referència en la reordenació del territori?
A França van crear les villes nouvelles al voltant de París. Nosaltres no ho necessitem. Existeixen antics nuclis de població que ens permeten ser una cosa diferent. Institucionalitzar la relació entre municipis a l’Àrea Metropolitana és una qüestió molt important. Les coses es formalitzen per normativa, però només s’avança si hi ha voluntat col·lectiva de fer-ho. Cap llei no resoldrà aquests problemes. L’etapa de Jordi Pujol no va ser fructífera per al municipialisme, amb Pasqual Maragall i els Jocs Olímpics van tenir més protagonisme els municipis, i en l’etapa actual, que comença amb Artur Mas, la vida està sotmesa a altres bioritmes molt concrets.
