Metge especialista en psiquiatria. Va exercir durant quasi 30 anys a l’hospital psiquiàtric de Salt (ara, Parc Martí i Julià). En l’estela del prestigiós psiquiatre francès Philippe Pinel, se sent satisfet d’haver contribuït a portar la psiquiatria al seu lloc.

 

Vostè forma part dels revolucionaris moviments de renovació de la psiquiatria que David Cooper va batejar com antipsiquiatria?

Durant molt de temps hi vaig militar, perquè vaig arribar al manicomi el 1985, quan encara lligaven la gent amb cadenes de ferro, de vegades a una argolla, i els donaven de menjar com als gossos, en un plat de plàstic a terra, perquè els consideraven perillosos. I, curiosament, les dificultats més grans per canviar tot allò les vaig trobar en el personal que, s’ha de reconèixer, era clarament insuficient. Vam començar a fer proves i al final hi va haver gent que, després d’un procés, va acabar asseguda a la taula amb altres persones.

Quina actitud tenia la Generalitat, que ja disposava de competències sanitàries?

L’administració no col·laborava, però tampoc hi havia res en contra. El mèrit del canvi en els tractaments psiquiàtrics correspon als treballadors del centres, i especialment als psiquiatres. A principis dels setanta hi va haver un grup (Víctor Aparicio, Guillermo Rendueles, Torres, Benítez, Torrell…), que em van cridar perquè treballés amb ells al manicomi de Salt, just quan em van amenaçar de fer-me fora de l’Hospital Trueta (on estava jo aleshores) per haver donat suport a una vaga de residents. Nosaltres depeníem de la Diputació, perquè en aquells moments la psiquiatria formava part de la beneficència. De petit ignorava que Salt fos un poble. Em pensava que era un manicomi.

Així va anar sorgint a Girona un model diferenciat d’assistència psiquiàtrica...

Vam fer moltes coses. Vam sortir fora, al territori, on vam crear en cada comarca un equip de psiquiatria pública, amb psiquiatres, psicòlegs, assistents socials, auxiliars, administratius i monitors. A les comarques hi havia un centre de salut mental per a adults, un altre per a nens i joves, un altre especialitzat en toxicomanies, centres de dia, pisos d’acollida... Girona és, en aquest sentit, una referència, perquè tota la psiquiatria que s’hi fa és pública. Cosa que no passa en el conjunt de Catalunya, on hi ha més aviat una barreja de cooperatives, privats...

L’onada privatitzadora a la sanitat catalana afecta també l’assistència psiquiàtrica?

Per descomptat. Per exemple, a Tarragona qui manega majoritàriament la psiquiatria és un operador privat de serveis, la fundació Pere Mata. A Lleida hi ha més participació pública, però també hi ha diversos privats. No obstant, a Girona i en pocs llocs més es continua complint una norma implantada per Ernest Lluch, segons la qual els malalts psiquiàtrics aguts havien de ser atesos en un hospital general. Això suposa que un malalt psiquiàtric que pateix alguna altra patologia pot ser atès per un especialista. A Sant Boi, per exemple, això no es fa. De totes maneres, els negocis que intenten desembarcar a la sanitat amb la psiquiatria s’hi atreveixen menys. A Barcelona, molts centres de salut mental són cooperatives, l’origen de les quals es remunta a iniciatives de metges dutes a terme amb la col·laboració d’associacions de veïns i altres entitats. Amb el temps, aquests centres han anat evolucionant i ara són més aviat privats.

Es pot fer un diagnòstic de la salut mental a Catalunya?

La salut mental a Catalunya té problemes de tractament. Els índexs de malalties, sobretot en trastorns greus (esquizofrènia, trastorn bipolar, paranoia...) no han variat gaire. El que sí que s’han agreujat són les depressions reactives, abusos de substàncies, alcoholisme, suïcidis, directament atribuïbles a qüestions socials, concretament, a problemes derivats de la pobresa. En plena crisi els companys comentaven la multiplicació de casos d’aquesta mena. I això passa en totes les especialitats. Per això, a Nou Barris la gent es mor abans que a Sant Gervasi.

La pràctica de la psiquiatria també està vinculada a l’acció judicial, policial...

Hi ha un grup d’activistes sanitaris, com jo, que estan dient que no s’ha de lligar els malalts. Al llarg de la meva vida jo he ordenat centenars de subjeccions mecàniques, cosa que des de la visió actual sembla bastant injustificable. I és veritat que no cal lligar ningú. Quatre persones poden subjectar un psicòtic agressiu. Però, esclar, és més barat posar una brida. Aquí hi ha el problema. Aquí, tot i que no m’agrada dir-ho perquè és un argument molt suat, es gasten els diners en ambaixades i, en canvi, en l’atenció a la gent que està patint es retalla. Segur que a l’Hospital de Santa Caterina, nou i bonic, en aquests moments hi ha gent lligada, perquè falta personal. Quan estava en actiu jo disposava d’un quart d’hora per cada segona visita i tres quarts d’hora per a les primeres, però a l’hora de la veritat em coincidien quatre pacients a la mateixa hora.

Un conflicte polític com el que es viu actualment a Catalunya no genera desequilibris psíquics, personals o col·lectius?

Ofereixen una cosa meravellosa, que és la independència, on tot anirà molt bé. Així es fàcil que la gent s’il·lusioni i s’ho cregui. És a dir, que tenen il·lusions, que no és res més que veure les coses més boniques del que són. En tal sentit, la psicopatologia del procés és que hi ha moltíssima gent que veu el que no hi ha. I la il·lusió, més enllà del sentit que hi donem en la nostra vida quotidiana, és un signe psiquiàtric. No és una al·lucinació (encara que és possible que alguns en tinguin), però sí que pot interpretar-se com un trastorn que, sens dubte, generarà molta frustració quan les coses no vagin per on els havien dit. També genera fòbies, que és una reacció exagerada a alguna cosa que és normal.

Té alguna qualificació específica aquesta psicotització social que ens envaeix?

Es podria analitzar amb detall tot això –que nosaltres ho estem fent de forma colloquial i improvisada–. De totes maneres, no es pot deduir de la realització de determinats actes que algú estigui malament del cap. Hi ha persones molt dolentes, i hi ha persones molt bones que no tenen cap diagnòstic psiquiàtric. És que, simplement, són dolentes o són bones. No es pot dir que Puigdemont, que declara la República, se’n va a dinar a Girona i després marxa, pateixi alguna alteració psiquiàtrica. Crec que, vist per un psiquiatre, de dalt a baix la conclusió seria que és normal. No té cap malaltia. Hi ha gent així. Em vaig enfadar molt amb un psiquiatre molt conegut que, quan li van preguntar en una televisió per Saddam Hussein, va començar a dir: té això, allò i el de més enllà. No és això. Serà un dictador, un criminal, el que vulguis, però no es poden fer diagnòstics psiquiàtrics sense ni tan sols veure la persona.

La salut mental és indissociable de la lluita contra les desigualtats?

Sí, amb aquestes desigualtats tindrem problemes molt greus. Cal lluitar contra la desigualtat, no és tan difícil. Es tracta de prestar mes atenció als pobres, a través de mecanismes com la renda bàsica universal. “El nostre primer parent (Jesucrist), va morir envoltat de nebots, però sense fer testament. Per això ara tot és de tots”, diu un poeta amic meu. Això és el que s’ha d’entendre i ser-hi conseqüent.

En definitiva, la psiquiatria té bastanta relació amb la manera de veure i gestionar les coses, amb la política...

A Girona hi havia més psiquiatres que psicòlegs. A les àrees bàsiques, on es tracten coses que semblen nimietats, el psicòleg hi pot detectar malestars familiars, econòmics..., que moltes vegades s’emmascaren, de vegades per un cert pudor. Ningú, per exemple, s’atreveix a dir que és pobre. El metge de capçalera hauria de tenir sempre el suport d’un psicòleg. En aquest sentit, no serveixen només els models, sinó el desenvolupament que se’n fa. Per exemple, l’esquelet assistencial de salut mental a Girona és bo, i fins i tot ha sigut reconegut amb premis europeus. Però li falta múscul.

Existeixen referències dignes de ser imitades?

Hi ha quatre grans sistemes sanitaris: el britànic NHS; l’alemany, creat per Bismarck; el dels EUA, totalment privat, i el rus. Cuba és actualment el millor exemple d’aquest últim i constitueix un model de referència: pocs medicaments, molts metges; la gent ha de portar la roba de llit i el menjar a l’hospital... però tant és. Tenen una sanitat molt bona i, sobretot, equitativa.