«La fractura social és entre la Catalunya dels rics i la dels que no tenen res»

Entrevista a Jaume Capdevila (Kap)
Jaume Capdevila (Kap)
Jaume Capdevila (Kap)

Jaume Capdevila, “Kap” (Berga, 1974) és un dels principals dibuixants humorístics del país. Va començar la seva carrera el 1994 a El Triangle (on continua dibuixant) i actualment publica a La Vanguardia, El Mundo Deportivo i El Jueves.  És independentista des de molt abans del Procés, però afirma que “més que independentista, sóc anarquista”.

E.T.: Vostè és humorista. Per tant, la matèria amb la que treballa, de la que es nodreix, és la llibertat d'expressió. Considera que aquesta llibertat es troba en perill actualment?

 

K: Vinga, li refaré la pregunta. Perquè jo sóc humorista, o dibuixant satíric, i la matèria de la qual em nodreixo no és la llibertat d'expressió, sinó l'actualitat, la realitat. O sigui, jo el que faig és intentar explicar la realitat però donant-li una petita càrrega. I procurant que aquest “explicar la realitat” serveixi per a alguna cosa. I per a fer això, és necessària la llibertat d'expressió. És bàsic tenir una llibertat que et permeti agafar aquesta realitat i el que penses d’ella, i expressar-ho, comunicar-ho com creguis oportú. En aquest sentit, la llibertat d'expressió és absolutament necessària i avui dia estem en un moment de regressió d'aquesta llibertat.

 

E.T.: Perquè?

 

K: Hi ha molts condicionants. Un d'ells és la precarietat laboral als mitjans de comunicació. Els mitjans sempre han servit per a condicionar l'opinió del lector. És a dir, qualsevol lector de qualsevol mitjà hauria de llegir-lo sabent que aquest vol condicionar la seva opinió -tots ho fan, només que alguns ho fan pitjor, se'ls hi nota més. I des de l'any de la Picó, no és cosa d'ahir-. Però quan la professió periodística, vull dir els periodistes, eren forts, s'atrevien a anar més enllà del que el mitjà marcava. Ara els mitjans poden tenir controlats tant com volen els periodistes perquè no hi ha opció: et foten al carrer. Això limita molt. És a dir, la llibertat d'expressió als mitjans de comunicació s'aconsegueix malgrat els mitjans de comunicació. S'aconsegueix perquè els periodistes estiren tant com poden la seva llibertat d'expressió.

 

E.T.: Això és un condicionant eminentment econòmic. N' hi ha de socials, culturals?

 

K: I tant. Hi ha, per exemple, un gran problema de manca creixent de consciència en el públic. És a dir, ens hem acostumat a viure en unes bombolles -la bombolla dels nostres amics de Facebook, dels nostres amics de Twitter, etc.- on vivim interconnectats amb gent que pensa com nosaltres i on a tothom li agrada el que faig perquè em posen un like o als seus favoritos. Això fa que cada vegada ens costi més assumir que hi ha opinions diferents, divergents. Que hi ha gent que realment està a les nostres antípodes, l'opinió de la qual també té raó de ser. Però com que cada vegada aquestes realitats divergents estan menys en contacte, de fet vivim cada cop més aïllats en bombolles. Això ens fa més reacis a la llibertat d'expressió. Perquè llibertat d'expressió no és que jo pugui dir el que vulgui -o no només això- sinó que jo estigui disposat a acceptar que tu diguis el que vulguis. Aquest és un matís interessant.

 

E.T.: Algun condicionant més?

 

K: Bé, vivim en un món on realment cada vegada hi ha una intolerància creixent, ja no només personal, sinó induïda. Induïda per les empreses, que són intolerants a la crítica; per les religions, que també són intolerants a la crítica, etc. És a dir, que la divergència està cada cop més en perill, i això és el pitjor que li pot passar a la llibertat d'expressió. Perquè la divergència -que dues persones tinguin dues idees-, i que és una riquesa, ara resulta que és un perill. I si allò maco i desitjable és que, si hi ha cent persones, hi hagi cent idees, tot porta a que hagi cent persones amb una sola idea. I això és perillossíssim, perquè condueix al totalitarisme.

 

E.T.: Anem a un exemple pràctic. Què en pensa, del cas Dani Mateo?

 

K:  A casa meva en diríem molta roba i poc sabó, d’aquest cas. Bé, un paio fa un acudit, es moca amb la bandera i es monta un pollo. I al final, què? És a dir: no passa res. Dani Mateo ha fet mil sketchos i no ha passat res; fa un amb la bandera i soroll. I què? Precisament vaig parlar una vegada amb un paio molt indignat que em deia: “No, però és que els símbols són molt importants”. Està molt bé, aquesta és la gràcia del gag. Si Dani Mateo s’hagués sonat els mocs amb una cosa que no t’importa, allò no hauria tingut sentit. En canvi, si se’ls sona amb una cosa que t’importa prou, com ara aquesta bandera, el gag t’interpel.la, et fa mal, et diu alguna cosa, encara que sigui negativa: llavors pren sentit. I aquell home continuava: “Sí, però… i si s’haguéssin fregat el cul amb una fotografia de la teva mare?”. I jo li vaig contestar: “bé, però una foto de la meva mare no és la meva mare”. Vull dir, evidentment que no em faria gràcia que algú es fregués el cul amb una foto de la meva mare, però escolti, una foto és un paper. Un paper amb la imatge de la meva mare, d’acord, però un paper. Per tant, no s’està fregant el cul amb la meva mare (la qual va fregar-me el cul durant molts anys, tot s’ha de dir) (riu). 

 

E.T.:  De totes maneres, en aquestes polèmiques trobo alguna cosa a faltar: No m’imagino Dani Mateo mocant-se amb l’estelada ni Willy Toledo cagant-se en Mahoma. No li sembla que l’escarni es dirigeix sempre cap a certs símbols, mentre altres semblen intocables? No haurien de ser sagrats tots els símbols, o si no, no ser-ho cap? No haurien de ser tots igualment caricaturitzables?

 

K:  Per a mi això és evident. I és el que faig en la meva feina. Clar, a mi em sap molt greu allò de Dani Mateo o de Willy Toledo, però jo no sóc ells, i per tant no sé quins símbols faran servir i quins no…

 

E.T.:  Ho dic en general. Dani Mateo i Willy Toledo en serien el símptoma, d’aquesta situació general.

 

K:  Doncs en general el que passa és que acostuma a haver humoristes etiquetats ideològicament d’una manera i que fan escarni d’unes coses i humoristes etiquetats ideològicament d’altra manera i que fan escarni d’altres coses. Hi ha bàndols, i cada bàndol fa escarni de l’altre. I rarament hi ha humoristes que facin escarni de tots els bàndols mitjanament per igual. Clar, jo no puc fer-me responsable de tots els altres, puc fer-me resposanble del que faig jo. I jo sí que intento fer escarni de tot el que crec que ha de ser escarnitzable. I per a mi no és sagrada ni la bandera de Catalunya, ni la d’Espanya, ni la d’Andorra, ni la de Convergència ni la de la CUP.  I quan ha convingut, quan jo he cregut que era necessari, he carregat cap a una banda i he carregat cap a l’altra. Amb tota la tranquil.litat, que em sembla que és el que  haurien de fer tots els humoristes que es dediquen a la sàtira seriosament. A la vida sempre s’ha de prendre partit, d’acord. Però prendre partit tambe vol dir que has de ser coherent. I el que no pots és convertir-te en mercenari d’una banda i que hagin uns intocables. Jo, si més no, no hi crec en això.

 

E.T.:  Vostè ha parlat de bàndols. Sempre s’ha dit que hi ha dues Espanyes, eternes, irreconciliables. Però també hi ha dues Catalunyes: la que es manifesta cada 11 de setembre i la que va donar la victòria a Ciutadans a les últimes eleccions al Parlament. Vostè creu que és possible una reconciliació entre ambdues?

 

K:  És que aquí estem davant d’una altra trampa, una trampa dels mitjans de comunicació. Jo no crec que hi hagi ni dues Espanyes ni dues Catalunyes. Hi ha quaranta milions d’habitants a Espanya? Doncs hi ha quaranta milions d’Espanyes. Set milions d’habitants a Catalunya? Doncs set milions de Catalunyes. O sigui, tu i jo podem ser amics…

 

E.T.:  Vostè i jo som molt civilitzats. Aqui, des del començament del Procés, hi ha gent que s’ha barallat, s’ha deixat de parlar o que calla per temor a expressar les seves idees. Fins i tot s’ha donat d’hòsties.

K:  Doncs tenen un problema. Jo penso que el fet de què et diguin que hi ha dues Espanyes o dues Catalunyes és una trampa que el que busca es polaritzar per treure rèdit polític d’aquest enfrontament. Si hagués dues Espanyes, no seria la dels rojos i els azules, la del PP i el PSOE, la de les esquerres i les dretes, no. Seria l’Espanya dels rics, dels que ho tenen tot, i l’Espanya dels que no tenen tant o no tenen res. La dels que manipulen i la dels que són manipulats, la dels que reben i la dels que donen. I si hagués dues Catalunyes, seria el mateix: hi ha la Catalunya d’Oliu, Fainé i el Círculo Ecuestre i la Catalunya de la gent com tu, que et lleves al vuit del matí per portar els nens al col.legi i anar a treballar; que no tens mainadera i que et costa arribar a final de mes. I si es poséssin una al costat de l’altra, tal qual, serien cinc-centes persones contra sis milions nou centes mil i pico. Per tant, jo no crec que hi hagi aquesta divisió, sinó que aquesta divisió és una eina que et van venent insistentment perquè et posicionis contra una altra persona.

(Visited 62 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari