Joan Palomés
Recentment, un diari ha publicat la ingerència de tres assessors d'Aznar –Agag, el seu gendre, Arriola i Correa– durant les eleccions del 1998 en suport a la candidata conservadora a Veneçuela. L'intervencionisme espanyol ve de lluny, oi?
I la ingerència espanyola del Partit Popular, juntament amb Colòmbia i els Estats Units, es va repetir en el cop d'Estat contra el president Chávez del 2002, on l'ambaixada espanyola va tenir un paper destacat. Cal recordar també la inacceptable actuació de l'eurodiputat del PP Luis Herrero durant el passat referèndum del principi de l'any, en què actuava d'observador, i que va haver de ser expulsat del país.

Com explica vostè aquest intervencionisme?

En el segle XX els intervencionismes a l'Amèrica Llatina havien procedit dels Estats Units i mai d'un país europeu. Cal investigar per què un país europeu, en aquest cas l'Estat espanyol, va prendre el relleu de la ingerència nord-americana. Es podria explicar mitjançant els dos projectes que es volien implementar a l'Amèrica Llatina, la socialdemocràcia i el socialcristianisme. El primer, més afeblit, ja havia governat Mèxic amb el PRI, al Perú amb l'APRA, a Bolívia amb l'MNR i a Veneçuela amb Acció Democràtica. Projectes, tots aquests, desballestats per la corrupció. En aquells moments, el Partit Popular espanyol podia haver pensat que l'alternativa era la democràcia cristiana, un corrent auspiciat per l'Estat espanyol i per Alemanya. És per això, potser, que intervenen els assessors d'Aznar per donar ple suport a la candidatura de l'exmiss Irene Sáez, que s'enfrontava a Chávez.

Ha seguit vostè el contenciós sobre l'Estatut d'autonomia que arrossega Catalunya amb el Govern central?

És clar que l'he seguit. I he de dir-li que també en el nostre procés constitucional es va obrir un debat sobre la conveniència de revisar la Constitució i ens vam adonar que era una Constitució tancada, que no permetia cap modificació, blindada. I que vam utilitzar per afrontar aquest blidatge? Doncs el poder constituent, que és el poder originari anterior a qualsevol Constitució. El poder popular és l'origen de tots els poders en qualsevol democràcia. En el cas de vostès, el poder popular ha tingut un paper determinant, fonamental, i aquest poder, doncs, no pot estar limitat pel poder constituït. El poder constituent és anterior al poder constituït. I el poder constituent té la sobirania que no té el poder constituït.

*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.