“L’independentisme intenta aconseguir el control de la CGT”

Entrevista a Laura Gómez
Laura Gómez

Exsecretària general de la Federació Local de Barcelona de la CGT, parla del sindicat que va sumar-se a la vaga general de país per protestar contra la repressió de l’1 d’octubre del 2017 i de les seves complicades relacions amb el procés.

Vostè va participar activament en la vaga general del 2012, on fins i tot va ser empresonada per protagonitzar un acte de protesta simbòlic. Des d’aleshores no s’han tornat a veure vagues generals en sentit estricte: hi ha hagut vagues generals feministes i vagues generals de país, promogudes per l’independentisme. És que no hi ha motius per a una vaga general que sigui general? O és que els conceptes gènere i identitat nacional han substituït el concepte classe social?

Esclar que hi ha motius. I una de les nostres preocupacions és com la situació política està allunyant la gent de la lluita als carrers. O més exactament, com l’està atraient per uns motius concrets i com l’està allunyant per uns altres. De fet, això ja va passar amb el 15-M: llavors vam veure com la política, o l’organització des de l’espai polític, va treure la gent dels carrers. I això, des de l’àmbit de l’anarcosindicalisme, ho vivim amb preocupació. Perquè, d’acord, hi ha motius de sobres per convocar jornades de vaga que tinguin un context social, però també, evidentment, laboral: la precarietat és cada vegada més gran i l’explotació ha esdevingut un fet tan quotidià, que els joves l’assumeixen amb normalitat. I aquesta situació identitària o de país el que està fent és allunyar les persones de la veritable lluita. I allunyant els sindicats (o això es pretén) de l’acció directa als carrers. La gent, en general, està més entretinguda vivint aquesta aventura identitària que combatent els veritables problemes. L’independentisme té una ideologia, unes idees concretes, però no oblidem que seguim patint els mateixos mals. Llavors s’aparquen, es deixen de banda, com si allò realment important fos defensar una bandera o un concepte de país. Fixa’t: el motiu pel qual vam sortir al carrer el 2012, la reforma laboral, encara hi és. I encara en patim les conseqüències. S’han viscut moments espectaculars de lluita de la classe treballadora al carrer, però s’han anat perdent en el temps perquè sempre hi ha hagut incursions de la política que ens separen de la veritable revolució social. I això és una contradicció i una problemàtica que també vivim a la CGT.

Parlant de contradiccions, ¿no li sembla incongruent que un sindicat anarquista, la ideologia del qual pretén, en teoria, la destrucció de l’Estat, convoqués el dia 3 d’octubre del 2017 una vaga general de país promoguda per sectors que, precisament, aspiren a crear un nou Estat, incloent-hi (fet insòlit) el poder polític, la Generalitat?

És incongruent… i absolutament criticable. He de dir que aquesta convocatòria de vaga no va ser resultat del nostre normal funcionament orgànic, és a dir, no va ser votada a les assemblees d’afiliats i afiliades de la CGT. La vaga es va convocar perquè una part del sindicat, en un òrgan o ens concret, va considerar que era necessari. Això és una contradicció important que estem vivint a la nostra organització, òbviament. Alguns i algunes –jo entre elles– defensem una CGT absolutament autònoma de qualsevol pressió o moviment polític. I rebutjo totalment que aquests moviments externs –i de vegades interns– facin que prenguem decisions al marge del nostre normal funcionament orgànic, que ens marquin els temps o que posin l’organització a disposició d’una causa concreta, que evidentment crec que no és la nostra. I que converteixin una eina tan poderosa com és la vaga general en una simple cobertura legal per manifestar-se al carrer. Aquest és un problema important que tenim a la CGT. Jo vull un sindicat anarcosindicalista, allunyat absolutament de qualsevol pressió política i, en tot cas, vull que siguin els afiliats i afiliades de la CGT els qui prenguin les decisions. Que sigui el nostre debat intern i no que altres ens marquin el camí a seguir.

Pel que veig, el procés ha fet amb la CGT el mateix que amb la resta del país: dividir-la en dues ànimes. Quina d’elles predomina ara?

És difícil dir-ho. Sobretot perquè realment no hem tingut un veritable debat. Hi ha una part important de l’organització que defensa o pretén que els nostres ritmes vinguin marcats per una situació política concreta. Jo respecto –com no podia ser d’altra manera– totes les idees, però m’agradaria que a la nostra organització també es respectés el nostre funcionament orgànic i les nostres maneres de treballar i de prendre decisions. I allò que més em molesta és, no ja que algunes persones estiguin a la CGT, sinó que hi entrin com a camí més directe per realitzar una activitat política. Això ho rebutjo totalment.

M’està dient que hi ha entrisme a la CGT per part de l’independentisme, el qual, amb aquesta tàctica, vol aconseguir-ne el control per tal d’aprofitar la seva estructura, experiència i força per als seus propis fins?

Sí, així ho crec. La societat és molt rica i diversa, i al nostre sindicat hi ha prou espai perquè tothom es trobi còmode, militant, treballant o actuant en àmbits concrets. Però el que a mi mai se m’acudiria seria desembarcar en un partit polític per intentar canviar-lo. Si no combrego amb la teva ideologia, simplement no m’introdueixo en el teu espai. I busco una altra organització on em senti còmoda, però sobretot respectant aquesta organització. És cert que no podem ser aliens al que passa, a la realitat. Però en tot cas ha de ser la mateixa CGT qui ha de decidir com actuar en cada moment. El que no podem fer és cedir la nostra organització, la nostra gent, la nostra ideologia, a uns moviments que no són els nostres.

Hi ha una postura oficial de la CGT respecte al procés?

Ja l’hi he dit, el tema no s’ha debatut realment. El que hi ha són posicionaments velats. Fins i tot veus, de vegades, companys que diuen una cosa, n’escriuen una altra i fan el contrari. Però no hi ha una postura concreta i sóc de les que entenc que no n’hi hauria d’haver cap. Bàsicament perquè és un tema que no és de la nostra competència, que no pertany al nostre espai. Una altra cosa és que el visquem, que observem, perquè existeix i ens afecta. No podem viure en una bombolla. També hi ha afiliats que militen en partits polítics i que fins i tot es presenten a candidatures polítiques. Això és una realitat. I d’aquesta qüestió sí que en parlem i debatem, perquè els nostres estatuts recullen la impossibilitat que un afiliat que es presenta com a candidat polític pugui ocupar un càrrec de gestió al sindicat.

Ja hem parlat del concepte identitat nacional. Què em diu ara del concepte gènere? Creu que focalitzar les vagues generals només en aquesta qüestió podria arribar a dividir d’alguna manera la classe treballadora, que necessita una vaga general que sigui general, d’ambdós sexes?

Doncs la veritat és que sí. De totes maneres, l’última vaga del 8 de març no era feminista, era vaga general; evidentment coincidint amb el dia de la dona treballadora. Els acords del congrés de la CGT així la definien, encara que alguns i algunes de l’organització li posessin el nom de feminista. Jo ja no represento cap òrgan o ens del sindicat, per això parlo només com a Laura Gómez. Dit això, entenc que fer departaments estancs fins i tot per a la lluita és un error. Perquè analitzem el concepte feminista: tu pots considerar-te feminista o no, depenent de qui estigui definint el moviment feminista. I això fa que potser algú pugui entendre que no és ni interessant ni necessari fer vaga general un 8 de març per una causa concreta, però que sí que ho és si es mobilitza en general. Perquè sempre hi ha motius per fer una aturada: jo en puc tenir quatre o cinc, però si en tinc tot un ventall, segurament em trobaré representada en aquesta convocatòria. De vegades, quan limitem temàticament una convocatòria, dificultem, al meu parer, un seguiment massiu. Perquè no ho oblidem: l’objectiu d’una vaga no és donar cobertura legal per fer una gran manifestació després de la jornada laboral. Per això no es necessita una vaga. Fer vaga és deixar de treballar per pressionar. Per això considero que hem de recuperar aquesta eina, amb tota la seva força. És la nostra arma de pressió més gran. I en una convocatòria de vaga, podem i hem de ser capaços de fer que se senti representada tota la classe treballadora, o totes aquelles persones que necessitin sortir al carrer per exigir o protestar per algun motiu.

La pregunta és obligada: una vaga general-general per quan?

Espero que al més aviat possible! [riu].

(Visited 146 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari