Àlex Romaguera
Què podem aprendre del moviment per la pau amb vista a combatre les injustícies que ens ha portat la crisi financera?
Mahatma Gandhi parlava d'una ciutat descentralitzada en petites unitats, consumir el que el produïm i eliminar la química en benefici de l'agricultura ecològica, així com apostar pel transport públic i per altres sistemes de consum en els quals moviments socials hem treballat durant anys. El mateix Club de Roma es referia a les perversions del capitalisme i al seu caràcter explotador i depredador, que no desapareixerà mentre permeti que la riquesa estigui en unes quantes mans.

La caiguda del bloc comunista va afavorir la seva propagació?
Hi ha influït, però s'explica poc que la desfeta soviètica va provocar-la l'enorme despesa militar, contra la qual la població va rebel·lar-se en veure que no la treia de la pobresa. I així s'ha vist en altres contextos històrics: el militarisme només condueix a la catàstrofe econòmica, social, ambiental i humana i, si bé hem caminat cap al desarmament, la inversió en aquest àmbit continua restant possibilitats d'atendre les necessitats socials més bàsiques. Hem de ser-ne conscients i explicar, com bé deia Gandhi, que el món té suficients recursos per a tothom però no per a la cobdícia d'aquest 1% que acumula la riquesa. La resta, el 99%, tenim l'oportunitat de dir que no i combatre-ho mitjançant la vaga, la protesta i la construcció d'una societat alternativa.

És fals que no hi ha sortides, doncs?
Les alternatives fàcils no existeixen, sobretot quan l'actual crisi d'acumulació ha estat dissenyada des de les millors escoles d'economia del món. Els problemes complexos exigeixen solucions complexes, però per començar podríem disminuir la despesa militar, seguint el model de Costa Rica, que no té Exèrcit i, en el camp de l'ecologia, buscar fórmules per repartir la riquesa amb sistemes de producció i de consum no agressius per al medi ambient.

Quines altres mesures són necessàries?
L'objecció fiscal o la creació de cooperatives locals que afebleixin l'actual sistema econòmic i ens portin a un de més de just i sostenible. De la mateixa manera que hauríem de posar els nostres estalvis en una banca ètica amb responsabilitat social, perquè la usura de les grans entitats és un escàndol. A mi, ningú no m'hauria dit quan vam començar amb l'objecció de consciència a principis dels anys setanta que posaríem fi al servei militar obligatori. Mig milió d'objectors, prop de 30.000 insubmisos i desenes d'anys de presó a l'esquena van valer la pena.

Les accions noviolentes d'aleshores encara són vàlides?
Contenien intel·ligència, sentit comú i humor, que és bàsic per fer la revolució i insuflar energia a fi de mantenir la lluita. També van ser importants l'ocupació d'espais, la irrupció en comissaries, l'autoinculpació i perdre la por, amb la qual el poder intenta desviar-nos la mirada cap a un enemic inventat, ja sigui l'immigrant o el pobre, en lloc dels veritables enemics, que són els qui acumulen la riquesa. Tot plegat ens obliga a saber quines armes té l'adversari per aconseguir debilitar-lo.

Els canvis sempre són lents?
La història ens demostra que els ràpids modifiquen estructures però no les mentalitats de la gent. En aquest sentit, el segle XX ens hauria de vacunar del que han suposat les revolucions violentes, perquè els canvis mai no es fan amb tancs, sinó amb el cap, el compromís col·lectiu i la força de la solidaritat. Ens ho van demostrar les lluites veïnals de la Transició, quan van aconseguir portar autobusos o clavegueram a barriades necessitades de serveis bàsics. En definitiva: les conquestes socials que no es defensen s'acaben perdent.

El fi no justifica els mitjans?
Si observem processos com els de la Unió Soviètica, Cuba o Nicaragua, només ens ensenyen que van deixar milers de morts pel camí. Per no esmentar els conflictes al Vietnam, a la Xina o a Cambodja. En tot cas, no sols és un problema d'ètica, sinó d'eficàcia. Els sahrauís tindrien tot el dret a agafar les armes, però van ser prou intel·ligents per veure que tampoc no els serviria. De moment no han guanyat, però resisteixen, que ja és molt. I és que amb la violència no avances sempre; en canvi, amb la noviolència, encara que no guanyis, avances una mica. Davant d'algunes situacions, la revolta és justa, naturalment, però hem de preguntar-nos si és eficaç.

En el cas dels desnonaments, sí que la noviolència sembla força eficaç?
És un exemple claríssim de la capacitat de la societat per denunciar, mobilitzar-se i, tot seguit, imaginar la societat possible en la qual volem viure.