Cineasta i artista. És un apassionat de l’escriptura i cineasta. És autor d’El Carmel, un pla seqüència d’una hora i mitja que abasta tot el barri deixant que parli la gent. Acaba de realitzar No nacemos refugiados. Per ell la política, citant Dante, és a la base de la cultura italiana.
Acaba de fer una pel·lícula sobre refugiats a Barcelona. Per on comencem a parlar d’aquesta qüestió, tan d’actualitat a Europa i al món?
Com que a la realitat també hi ha grisos, intento explicar que moltes persones considerades immigrants en realitat són refugiades. Un cas típic d’això són les persones que estan sent obligades a desplaçar-se com a conseqüència del canvi climàtic. No hi ha estatut per a aquesta gent, se’ls considera emigrants perquè marxen de la seva terra, on ja no poden viure, però en realitat són refugiats.
Què explica la pel·lícula?
La pel·lícula es titula No nacemos refugiados, cosa que entenc que per ella mateixa ja és un programa, en la mesura que una persona no és refugiada com pot ser espanyola o italiana. Una persona pot ser blanca o negra, i a més refugiada. És a dir, el de refugiat és un estat transitori. I també he intentat plantejar-me no tant la qüestió de “les dificultats del viatge”, de què tant s’ocupa la crònica, sinó de tot el que passa un cop els refugiats arriben aquí i fins i tot comencen a obtenir papers. També em sembla que en aquest moment és fonamental fer una tasca pedagògica a Europa, entorn a pensar de nou la cultura europea com una cultura mestissa. Perquè sembla que, a Europa, amb els discursos que s’estan fent, ja no ens en recordem que ni els espanyols són descendents del Cid ni els italians de Garibaldi, ni els catalans ho són essencialment. Però crec que la qüestió no és tant criticar els racistes o els que fan del sobiranisme (un terme que utilitza, per exemple, Salvini) un argument per a les seves polítiques d’exclusió, sinó que cal plantejar-se una societat on això no hi càpiga ni tingui sentit.
La mala acollida als refugiats és més aviat conseqüència d’una falta d’adaptació de les institucions, respon a un estat d’opinió, es deriva de certs relats…?
En totes les cultures hi ha una sèrie d’elements que són allà, disponibles per ser utilitzats amb qualsevol finalitat. Un exemple típic és el color de la pell. Ara hem descobert que algun emperador romà va ser negre. Tant era, perquè per als romans el color de la pell no entrava en el joc de la significació. El que comptava era la seva ciutadania romana. És a dir, tenia més importància l’estatus legal que el color de la pell. Però hi ha moments en què això hi és per ser significat, i altres en què la mateixa cosa no compta. Per això no tornem a ser als anys trenta. El que passa és que estem cuinant una situació en la qual hi ha ingredients que es van utilitzar aleshores per portar Europa al desastre. Tot això en un context nou, que és el de la crisi del 2008, el d’un capitalisme consumista madur, que genera un tipus d’individu que no té res a veure amb el dels anys trenta. El racisme d’ara no és el racisme d’aleshores. Qualificacions, com ara feixista, a les quals està abonada l’esquerra, no expliquen res.
Tot això té un punt atàvic, segons Mendel, com a resultat de l’herència de gens recessius?
No crec en els atavismes. Crec que hi ha elements de la cultura que haurien de ser resignificats en certes condicions. Podríem dir que cada cultura té una mena de prestatgeria en la qual hi ha coses que, en funció dels interesssos, s’hi recorre amb uns objectius o altres. L’odi a l’altre ara, que és tan típic de la nostra societat, no és atàvic, sinó que el consumisme genera personalitats narcisistes que s’enfronten a qüestions com ara que la crisi econòmica t’afecta negativament i t’impedeix poder satisfer els teus desitjos de consumir. Igualment, per a una personalitat narcisista, l’altre sempre és algú que t’està fotent. Això és molt característic del que està passant. S’ha accelerat la personalitat narcisista, que acaba fantasiejant amb la personalitat de l’altre, que fot. I el més senzill i còmode és, a més, que aquest altre no existeixi de debò. Per això els refugiats són genials. Es converteixen en una abstracció, en eixos dels discursos de l’altre, que no tenen res a veure amb la realitat.
Un discurs amb noms propis: Trump, Salvini, Bannon, Orban, Le Pen…
I el Papa de tots, que és Berlusconi. No oblidem que les ciències polítiques diuen que Itàlia és un laboratori. Tots coincideixen a afirmar que hi ha algú que et roba. Li roben a l’americà, a l’italià… i aquí ens roba Madrid. A la Lega Nord li robava Roma i ara que és a tot Itàlia qui roba a tots els italians són els immigrants. Aquí es va vetar l’accés dels immigrants a la sanitat universal, perquè ens robaven. Aquest fil conductor, que uneix tots aquests personatges i els seus relats, és la clau.
Aquest discurs no es contradiu amb la globalització, que resulta imperiosa per a les economies capitalistes?
Rere el famós lema “pensa globalmenti actua localment” veiem que les actuacions locals també són pensaments locals, mentre que la resta continua funcionant des del punt de vista global. A la globalització també pot ser que li vagi bé que hi hagi localització. Els mercats, amb els seus sofisticats instruments de màrqueting, van darrere de petits grups de persones i fins i tot rere cadascú de nosaltres com a consumidors. Un dels efectes de les xarxes, paradoxalment, és tancar en si mateixos les persones i els grups. La xarxa et retorna les notícies que t’interessen. Totes aquestes customitzacions són en el fons una cosa que entra en contradicció amb la possibilitat de la promiscuïtat atzarosa que donaven abans les ciutats. A les xarxes no et barreges amb ningú que no sàpigues d’on ve.
Creu que la cultura digital té alguna cosa a veure amb el que està passant?
Amb això i amb moltes altres coses que, gràcies a la cultura digital, circulen físicament. Les mercaderies circulen a nivell global, i models com el d’estoc zero existeixen per la velocitat a què circula la informació.
Com es tradueix tot això en el nostre entorn més immediat, a Catalunya?
L’assumpte, quan s’analitza amb detall, és, com tots, complex. Hem assistit a aquesta dinàmica que “Madrid ens roba” i a Madrid diuen que “ens roben els catalans”, per això el tòpic de garrepes. Però viscut des de dintre, a Catalunya hi ha indubtablement una ruptura de la societat, que té molt a veure amb aquests temps. El discurs que es fa de l’altre ha deixat de tenir aquest matís inclusiu, de quan el capitalisme mundial anava bé i proliferava el model socialdemòcrata de la inclusió. El catalanisme transversal dels socialistes. El som feia referència a tots els catalans, amb els seus grups, les seves tensions, i funcionava. La crisi del 2008, en un moment de maduresa del capitalisme consumista, desferma aquests nous discursos narcisistes, en què l’altre ens fot. I que no són reals, sinó figures de la imaginació que serveixen per explicar-se a un mateix la vida en termes relativament senzills i sustentar la personalitat que s’ha construït.
I l’esquerra què pinta en aquest escenari?
En general, llevat d’honroses excepcions, l’esquerra va amb molt retard en les seves anàlisis i instruments d’intervenció. Les xarxes han servit per generar moviments nous, com Podem, però no hi ha una reflexió profunda sobre tot el que ha canviat. El fet que la societat consumista hagi arribat a tal grau de maduresa que ha generat persones que ho són per naturalesa, no de manera accessòria, fa que o canvies el discurs o et margines. Per exemple, el discurs del sacrifici. De què? Com que no hi ha una crítica d’això, bona part de les polítiques de l’esquerra estan dins de la personalitat consumista. No és tant el feminisme que està acabant amb el patriarcat, sinó el capitalisme. Què és això de la família? La gent ha de consumir d’un en un. Cosa que no vol dir que estigui malament que les minories busquin vies per al seu propi desenvolupament personal, sinó tot al contrari. Qui vota Trump i Salvini? Una part important són els pobres: l’esquerra s’ha apuntat a totes les lluites polítiques de reconeixement. I les polítiques de la redistribució? Doncs bé… Nancy Fraiser, fent autocrítica respecte a la campanya de Hillary Clinton, deia que igual no s’havien recordat de les polítiques de redistribució. A les antigues zones industrials de França es va passar de votar comunista a votar Le Pen. Qui s’ocupa d’ells? Salvini no és fort per ell mateix, sinó perquè l’esquerra és molt feble.
Què més podem dir de No nacemos refugiados?
Justament, el que intenta la pel·lícula és contribuir a crear un discurs d’esquerres, que s’ocupi dels exclosos, no des d’una visió caritativa, sinó pensat i des de la realitat. Cal preguntar-se com és una política d’emancipació social, de redistribució, en la societat del consumisme madur.
