«L’esquerra ha de ser capaç de tornar a il·lusionar»

Entrevista a Pedro Fernández Herrero
Pedro Fernández Herrero
Pedro Fernández Herrero

Economista. Treballador de banca. Militant d’esquerres, presideix Alternativa Ciutadana Progressista i, a través d’aquesta, participa, entre altres entitats, en la Coordinadora 14 d’Abril i en l’Assemblea Social de l’Esquerra de Catalunya (ASEC/ASIC).

Sembla, com en moltes altres qüestions, que una cosa és denominar-se d’esquerres i una altra ser-ho. Què és ser d’esquerres?

En economia es parla de l’equilibri. Permanentment, s’està en un equilibri. Una altra cosa és a qui beneficia i a qui perjudica l’equilibri. Hi ha equilibris dinàmics, que es mouen en el temps, però amb una trajectòria, una lògica. A l’esquerra parlem d’un canvi de paradigma, per dir-ho d’alguna manera. D’una cosa que va més enllà de la dinàmica de l’equilibri, d’una cosa nova, però amb la gent d’avui. És difícil imaginar que els comportaments (les reaccions econòmiques, socials, etc.) d’avui, demà seran diferents només per dir que seran diferents. No s’arriba a la decisió de l’avortament d’un dia per l’altre, sinó que hi ha una tendència, un equilibri dinàmic que fa que no es pugui mantenir la idea tradicional de la reproducció i la criança. Una de les coses que l’esquerra no hem estat capaços de fer dins del sistema capitalista és trobar un buit en el qual ser útils, com modificar l’evolució d’aquest equilibri, avançar en aquesta dinàmica.

Què és el que, en definitiva, mou les persones a considerar-se d’esquerres o de dretes?

El que marca la diferència és la convicció personal dels de dretes que un té el que es mereix i, per tant, que el que altres no tenen és també perquè no s’ho mereixen. Dins d’això, s’accepta una desigualtat, que és justa. I s’ho gasta perquè ho té i és seu. No es planteja com ho ha aconseguit, com és l’origen de la propietat privada. Es podria argumentar que, inicialment, la propietat privada es fonamentava en la idea que algú cuidaria millor la riquesa i l’expandiria al conjunt, tenint-la ell sol. Però des del moment en què hi ha gent que dilapida la seva riquesa, simplement, perquè és seva i ho pot fer, i no té la necessitat o l’obligació de reinvertir-la socialment, hem pervertit aquell criteri de la propietat que semblava inspirar el sistema capitalista, quan es plantejava la millora individual perquè ho feia per al conjunt. Des del moment en què això no és així, i deixa molta gent fora, sorgeix una oposició, a la qual s’ha anomenat l’esquerra. Com canviar aquest estat de coses?, aquesta és la gran pregunta que cal fer-se.

De vegades l’esquerra no substitueix “l’anàlisi concreta d’una cosa concreta” per dogmes, èpica o construccions heretades?

Pensem que hi ha una sola societat i, en realitat, hi ha societats molt diferents en el que aparenta ser només una. Tendim, en ocasions, sobretot entre els més instruïts, a citar els clàssics, però un se’n va un bar de Montcada i millor no parlar de Rosa Luxemburg, perquè ni t’acabes la cervesa. La manera d’arribar-hi ha de ser una altra. I aquí és on estem fallant. No aconseguim fer entendre a la gent que si et contracten per enguixar un dissabte t’estàs emportant uns diners, i una part en negre, que et van molt bé. Però aquestes solucions individuals no valen quan hi ha una aturada i ni el guixaire, ni el persianer, ni ningú treballa. No sabem explicar que les coses fetes d’una determinada manera poden ser més beneficioses en el temps que les solucions individuals, que són les que propugna el sistema. En el nostre passat es buscava la felicitat, que comença per tenir una seguretat al llarg de la vida.

L’esquerra ha substituït una utopia, que va ser la seva raó de ser, i ha mobilitzat moltíssima gent al llarg del temps, per constructes reduccionistes, disfressats a vegades de pragmatisme?

Sense anar més lluny, l’Església ha estat bastant més intel·ligent que nosaltres, en passar d’estar en un primer pla i ser clarament bel·ligerant a, avui dia, continuar aquí; no se sap ben com, però té els millors col·legis… Cal tornar a ser capaços d’il·lusionar, amb la base d’algú a qui veus com tu. Corbyn s’ha presentat a les eleccions britàniques amb un programa molt d’esquerres, i no l’han votat. Per què? Doncs potser perquè se’l percep com un professor universitari, molt bon tio…, però amb el qual potser no te n’aniries a prendre una cervesa. Boris Johnson, en canvi, va de com es veuen molts a si mateixos. I com que no creus en les solucions ni de l’un ni de l’altre, doncs acabes votant pel que et cau millor, o per atacar-los on més els fa mal, per la sal gruixuda… I caldria veure quin és el paper dels sindicats, què va passar amb el laborisme de Tony Blair… El passat, en fi, és passat i és aquí. Les esglésies les van construir els nostres avantpassats i no cal cremar-les. Una altra cosa és parar l’elit eclesial. I es té la sensació que el sindicalisme hi és per fer el que li ordenen els que donen la subvenció. Hi ha afiliats, sí. Però hi ha convicció? Hi ha mobilització d’aquests afiliats?

Esquerra socialdemòcrata, transformadora, guai… ¿No sembla que totes elles coincideixen més a tractar d’explicar els patiments als que els pateixen (cosa que ells coneixen millor que ningú) que en el que cal fer per superar els patiments?

Som uns fenòmens en la crítica, però ens costa plantejar solucions clares i comprensibles. Hi ha diners per a la renda garantida de ciutadania? Òbviament, n’hi ha. Per què no s’està implementant quan tots els partits ho van aprovar al Parlament català? Perquè al govern de la Generalitat no li dóna la gana i prefereix dedicar els diners a altres coses. Hem d’anar més enllà. Sí. Recrear les utopies, però, al final, la perspectiva de renda condiciona moltíssimes accions de la gent. En principi, els que ens sentim d’esquerres considerem que tothom és de tot el món i que el món és per a tots. I això, més o menys, entre cometes i amb moltes excepcions, a Espanya funciona d’alguna manera. Però, en canvi, a l’hora de mobilitzar-se sorgeix el temor que alguna cosa o algú posa en risc la nostra forma de vida i acabem votant Trump, o a qualsevol que és blanc, català o el que sigui, com tu. Aquí és on hem perdut la batalla, l’oremus, el sentit de les coses. Perquè intentar trobar en el nacionalisme el camí de l’esquerra és tirar-se trets al peu a boca de canó i anar just en la direcció contrària. La direcció passa per preguntar-se què volem. Volem que hi hagi un producte i que la distribució del producte sigui equitativa, i centrar-nos en el fet que, a més, una altra sèrie de coses donen satisfacció a la vida.

Arribats a aquest punt, no creus que, cada vegada més, el mercat apareix com l’expressió més acabada de l’Apocalipsi segons Sant Joan?

De mercat sempre n’hi haurà. Una altra cosa són els elements centrals d’aquest mercat. El capitalisme ha crescut menjant-se terrenys. Als països que tenien una infraestructura prèvia, ho ha fet de manera ràpida i amb cert ordre. Després s’ha desbocat, i encara li queda molt recorregut, en llocs com l’Àfrica, amb els consegüents efectes. Uganda és ja el tercer país del món que té més refugiats. El capitalisme sempre diu que trobarà la manera de solucionar els problemes que genera, però la realitat és que això no passa. Quan el capitalisme es remetia a Europa i poc més, encara era possible controlar-lo. Avui ha ocupat tot el planeta. I l’esquerra no ha assumit què representa tot això.

No li ha arribat a l’esquerra l’hora de refundar-se, sobre novíssimes bases?

Quan es critica Greta Thunberg o d’altres, no hi ha un plantejament sobre quina és l’alternativa. L’esquerra que volia transformar les coses, crear una línia dinàmica clarament nova, almenys es feia un plantejament respecte a la dona, per posar un exemple, com a persona, amb els mateixos drets i deures que els homes. D’aquí ve el seu suport al divorci, l’avortament, etc. Això és, cada cop més, una cosa que forma part dels canvis del sistema. Així, deixa de semblar una reivindicació de l’esquerra per ser una qüestió de tots, diguem-ne. I això hem de tenir-ho molt en compte. I què és ser d’esquerres, avui? El primer, trobar-nos. No està gens clar què és ser d’esquerres i, per tant, què proposa i per quin camí anem. Superats altres problemes del passat, avui ser d’esquerres és plantejar-se la continuïtat de la humanitat amb paràmetres humanistes. Aquest equilibri en el qual estem ja es veu que no és sostenible. Cal veure quins canvis cal fer, a què cal renunciar. Sense oblidar, per exemple, si això és possible amb un sistema d’Estats.

(Visited 80 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari