Brexit, Salvini, Vox, Visegrad… L’escenari europeu no era per tirar coets, just abans de les eleccions del 26-M.

La por de l’establishment era un gran auge de l’extrema dreta. Efectivament, l’extrema dreta ha quedat millor que fa cinc anys, però no ha tingut el resultat que s’esperaven. L’establishment comunitari va exagerar el perill? És possible. Però, en tot cas, si haguessin aconseguit el 30% dels vots al Parlament Europeu s’haurien convertit en una minoria de bloqueig, que és el que volien. Han quedat molt lluny, amb prou feines el 23%.

Fi de l’establishment?

L’establishment comunitari ha sigut, bàsicament, un joc a dos, o dos i mig. El repartiment dels càrrecs sempre l’han cuinat els socialistes, els populars i els liberals. Això no s’ha trencat, però s’ha debilitat, perquè socialistes i populars han perdut la majoria absoluta. En el context previ a les eleccions, no es pot deixar d’esmentar la crisi amb Hongria i Polònia.  La reacció de la UE davant d’Hongria i Polònia no ha sigut tan ferma com ho podia haver estat, però tampoc ha sigut tova. D’una banda, s’ha activat el procediment de l’article 7 (que permet privar del dret de vot un Estat, i que no conclourà perquè falta unanimitat final), que es un desprestigi per als governs polonès i hongarès. I la UE té un segon insrument encara més poderós, que són els fons estructurals. Si es tanca l’aixeta, Hongria i Polònia ho notaran molt.

El Brexit ha sigut especialment determinant en aquest escenari?

El més interessant del Brexit és que la UE ha sigut, en línies generals, capaç de mantenir una posició comuna. Cosa que, a priori, no era tan evident. Els polítics britànics comptaven amb les divisions en el bloc comunitari. No obstant, sorprenentment, els 27 han actuat a una. Al final hi va haver petites diferències sobre la qüestió dels terminis, però la UE, quan va arribar a un acord amb Theresa May, va dir que aquest acord es pot aclarir, precisar, però no tocar. Aquesta posició ha resultat seriosa i inamovible: lamentem que el Regne Unit marxi, respectem aquesta decisió i hem arribat a un acord després de dos anys de negociació. Es retorna així la pilota al Regne Unit i els polítics britànics dels dos grans partits s’han destrossat. Ningú sap què passarà. Boris Johnson ha guanyat el lideratge en el partit tory. És de l’escola Trump, impredictible, un demagog turbulent... Però com a primer ministre estarà obligat a ser una mica més pragmàtic: ningú pot predir què passarà el 31 d’octubre. És poc probable un Brexit a la valenta, entre altres coses perquè els poders financers i industrials britànics no estan per a això. És possible que abans del 31 d’octubre es dissolgui el Parlament i es convoquin eleccions.

Els sondejos van prendre bé el pols polític?

Els sondejos es van equivocar en dues coses. En la participació, que preveien novament molt baixa, de poc més del 40%. S’ha superat el 50%. És la primera vegada, des de l’any 1979, que puja la participació. Això no estava previst. Els sondejos també es van equivocar en l’estimació del vot de la ultradreta. Tots els sondejos apuntaven a un gran triomf de la ultradreta. Precisament la por a la ultradreta és el que ha mobilitzat els electors més o menys europeistes que no sempre votaven i aquesta vegada ho han fet. L’estratègia de les dretes radicals ha fracassat en part, perquè el projecte de Salvini era unificar en un sol grup Conservadors i Reformistes Europeus, Europa de les Nacions i de la Llibertat, i Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa. El grup de Kaczynski no té cap interès per fusionar-se amb Salvini i, per tant, se’n manté apartat. El de Farage ha desaparegut, perquè com que el que vol és anar-se’n, no ha tingut cap interès a reproduir el seu grup parlamentari. I Cinc Estrelles també se n’ha desmarcat. Salvini i Le Pen han incorporat Alternativa per a Alemanya. No està malament. S’han convertit en el cinquè grup parlamentari de la cambra, però la seva força ha quedat limitada.

A què es deu la pujada dels liberals, una cosa que s’intuïa, però sense gaire rellevància?

Els liberals han crescut per una raó molt senzilla, gràcies a França i a Espanya. És a dir, a Macron i a Ciutadans. Els altres liberals europeus estan, més o menys, com estaven.

Com ha quedat la foto fixa dels sis grans països, el 72% de la població europea?

A Alemanya, la Gran Coalició ha rebut un petit càstig, i els grans triomfadors han sigut els verds: el vot progressista s’ha decantat per ells i els ultres han quedat més o menys com estaven. A França, amb l’enfonsament dels partits històrics, els postgaullistes i els socialistes són irrellevants. La política francesa està dominada per Macron i Le Pen. La sorpresa: els verds. A les europees els verds queden molt bé. A les eleccions nacionals tenen resultats discrets, però quan arriben les europees, en comptes de votar socialistes i excomunistes es vota els verds. Amb els britànics no s’hi comptava, però han hagut de votar. I el que ha guanyat, que és Farage, ni tan sols ha fet programa. No obstant, els tres partits clarament europeistes sumats han quedat millor que ell. El partit tory s’ha enfonsat, amb quatre diputats. A Itàlia s’han invertit els termes. A les eleccions nacionals va guanyar el Moviment 5 Estrelles amb un 33% i la Lliga de Salvini es va quedar en el 17%. Ara s’han invertit exactament els termes. El Partit Demòcrata ha aguantat. A Espanya aguanten bé els partits de tota la vida (PSOE i PP), Ciutadans no aconsegueix el sorpasso, i Podem recula. En el cas de Polònia, la confrontació ha sigut bipolar, perquè es va intentar una aliança de tots contra Kaczynski i pels pèls no ha aconseguit guanyar. Un tercer partit liberal, Wlosna (Primavera), es va despenjar de l’aliança i li va donar el triomf a Kaczynski.

I el Parlament Europeu?

Més complex, més fragmentació. Per constituir majoria ja no n’hi ha prou amb dos. En caldran tres o quatre, cosa que dona joc a liberals i a verds, i per a algunes votacions, a una part de l’esquerra radical. La UE és lenta per definició, però en tres dies s’han posat d’acord per elegir els grans càrrecs. Ens hauríem de preguntar si, per exemple, Alemanya seguirà entestada en aquesta obsessió pel dèficit i l’austeritat. Això és insostenible. Després es queixen que la gent voti populista. Si no regules el mercat financer i no redistribueixes, què pots esperar? Deia Juncker, cínicament: “Sabem què hem de fer, però després no sabem com guanyar les eleccions”. El verd està de moda: canvi climàtic, transició energètica... I el desgast de la vella esquerra obre una via d’oportunitat a l’ecologisme. Han quedat molt bé a Alemanya, França, el Regne Unit, països nòrdics...

El gran espantall de la immigració?

Europa necessita més immigrants dels que arriben, però és molt fàcil fer demagògia associant delinqüència i immigració. A més, resulta que això dels barcos i les pasteres és una minoria, però és el que més crida l’atenció. L’assumpte està magnificat i els governs fan molt mala pedagogia. Però com que els partits de dretes tenen pànic electoral a l’extrema dreta, cedeixen.

I la gran assignatura pendent del federalisme?

Europa no és un Estat. Tant de bo algun dia ho sigui, però falta molt. Els Estats Units d’Europa serien una potència molt rellevant, però els governs nacionals, ara com ara, ho fan impossible. Però amb aquesta nova composició del Parlament es poden obrir vies de canvi. El Parlament es convertirà en una institució més rellevant i amb més capacitat de pressió. I si el Regne Unit acaba marxant, paradoxalment pot afavorir la integració europea. El Regne Unit ha sigut el gran obstacle antifederal a la Unió Europea.

I Catalunya, en tot això?

Puigdemont és a l’onada del populisme nacionalista. Els seus amics a Europa són inquietants. I ell està fent antieuropeisme procliu a l’autoritarisme. El vot a Puigdemont a les europees és el vot de la rebequeria, el que més emprenya. Insistir en el disbarat del Ho tornarem a fer és incomprensible. Europa és una comunitat de dret, no només un mercat. I mai trencarà el dret.