“Estem davant una situació nova, diferent i gravíssima, de la qual no està clar com en sortirem”

Reprodueix vídeo

Després de presidir la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) entre els anys 2009 i 2017, Teresa Crespo és ara vocal d’aquesta organització que aplega gairebé un centenar d’associacions que atenen unes 800.000 persones en situació de risc o exclusió social a Catalunya. És membre de la xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social (DDIPAS) i de les associacions Atlàntica i Ventijol. 

Quin impacte està tenint la pandèmia de la Covid-19 en les persones en situació de risc i exclusió social?

Malauradament l’impacte està seguint la tònica general. Tenim un problema estructural i les persones més febles són les que al final han patit també més l’impacte de la pandèmia. La pandèmia ha estat un efecte del tot inesperat. Aquesta sorpresa, aquesta incertesa tant gran, aquest desconeixement del que passava i del que passaria i, sobretot, la rapidesa amb què va passar han estat factors impensables. L’impacte ha estat molt dur sobretot en les persones febles i venint d’una crisi com la del 2008 que encara no havíem superat. Teníem un estat del benestar feble. L’etapa de retallades va deixar moltes persones en situació de total dependència i sense cobertura dels mínims vitals. I s’hi ha sumat la crisi d’ara. Gent que no tenia estalvis i gent no tant pobre que tenia una feina i alguns estalvis que ja no té. L’impacte ha estat molt greu per manca de recursos públics i per la sorpresa i rapidesa com s’ha produït. En l’atur estàvem intentant superar el que va causar el 2008. Encara no estàvem a la situació de 2010 i ara es calcula que l’atur és aproximadament del 20%. Cal afegir-hi els quasi 800.000 ERTOs que no sabem com acabaran. Alguns ja diuen que tancaran empreses i, per tant, hi haurà més aturats. Moltes famílies han passat el confinament en habitatges on vivien amuntegades, sense ventilació, sense sol, sense les condicions mínimes per fer-ho amb dignitat. I l’alimentació. Moltes persones no tenen subsidi d’atur, molts immigrants es troben en una economia informal, sense prestacions, i si no treballen no tenen diners. Molta gent s’ha trobat que no tenia com alimentar els seus fills. Això ha triplicat molts bancs d’aliments, molts serveis de menjadors d’ajuntaments com el de Barcelona, de Càritas o de Creu Roja i, fins i tot, d’entitats que pensaven que aquesta no era la millor manera d’ajudar la gent però, és clar, si no podien menjar era la resposta més immediata. És una situació nova, diferent i gravíssima, de la qual no està clar com en sortirem. Es deia que tornaríem a la nova normalitat i pensàvem que seria diferent de l’anterior. Ara no sé què dir. Si no canviem algunes de les coses que fèiem abans no ens en sortirem.

La pobresa infantil a casa nostra és una de les més elevades dels països del nostre entorn… 

Han crescut les desigualtats en aquest temps. Els rics són més rics i els pobres són més pobres. Estem hipotecant el futur dels infants. La solució ha estat tancar les escoles i teleformació, però el nostre pla tecnològic és molt feble. Es calcula que a Catalunya hi ha uns 70.000 nanos que no tenen ni un ordinador a casa ni connectivitat. Estem creant dos tipus de població: la que té accés a les noves tecnologies i la que no en té. Estem creant una desigualtat més creixent. Els infants s’han trobat, de cop i volta, tancats a casa, sense tenir un espai per jugar, per inter-relacionar-se i moltes vegades en habitatges que no compleixen les condicions mínimes. Ara es diu molt que les escoles s’obriran sí o sí perquè els nens necessiten aquesta inter-relació, aquesta comunicació per créixer com a persones. Tant de bo es pugui trobar el model adequat. Cada dia ens donen un model diferent a la televisió. Van canviant i no sabem què passarà, però cal buscar l’equitat, l’accés a l’educació. No només patim els que som adults sinó els que demà ho seran.

ECAS i altres col·lectius fa temps que denuncien l’índex elevat de pobresa a la nostra societat. L’agreujament d’aquesta realitat farà que els administradors públics es prenguin més seriosament el combat contra la pobresa?

El nivell de pobresa, de desigualtat, de manca d’aliments interroga els poders públics. A vegades, però, desconfio una mica que es vulguin buscar les solucions veritablement transformadores. En el tema dels aliments, nosaltres ja dèiem l’any 2008 que els bancs dels aliments no eren la solució a llarg termini. Era només assistencialista. ‘Tens gana, et dono de menjar’. Ens trobem que el 2020 la solució ha estat la mateixa que el 2008. Des d’ECAS i des de la campanya Pobresa Cero demanem mesures transformadores, proactives, que provoquin canvis. I no veig tant clar que es vulguin plantejar. Cal més inversió. Ara patim els anys de retallades. Hi ha voluntat de més inversió? Problemes de pressupostos? Els hem viscut tant a nivell estatal com català. Costa arribar a un acord polític que estigui per sobre dels interessos de partit per fer un pressupost social que respongui a les necessitats actuals. Si això no s’aconsegueix difícilment tindrem unes polítiques socials adequades. A l’ajuntament de Barcelona s’ha arribat a un Pacte per Barcelona, que ja veurem en què queda, però, si més no, hi ha hagut un acord de tots els partits que ha dit cap on ha d’anar la reconstrucció de la ciutat. Caldria plantejar el mateix als altres nivells. Es necessita canviar coses. Cal que els que més tenen paguin més, una redistribució de la riquesa. El model liberal i de mercat que tenim no dona els instruments i la capacitat de transformar perquè hi hagi una equitat major dins la societat i si cada vegada hi ha més diferència difícilment podrem aconseguir-ne una, que és la que molts desitgem, on tothom tingui, si més no, els mínims coberts. Cal reconèixer el dret a la ciutadania. Hi ha uns drets, com el dret al treball, a l’alimentació, a l’habitatge, que tothom els ha signat però dels que els governs, moltes vegades, se n’obliden. I darrerament s’han estat afeblint. Cal aixecar la bandera dels drets de la ciutadania i les polítiques socials han d’enfortir, reconèixer i recuperar alguns dels drets que s’han anat perdent o afeblint.

La Renda Garantida de Ciutadania va costar molt d’aprovar al Parlament i no sembla que acabi de funcionar del tot. L’Ingrés Mínim Vital aprovat pel govern espanyol ha rebut crítiques perquè no acaba d’arrencar. Aquestes dues prestacions ¿serviran per suavitzar l’impacte de la crisi actual en els col·lectius més febles?

No. Ni l’una ni l’altra s’han gestionat mínimament bé. Diuen que són perquè ningú no es quedi enrere però la Renda Garantida arriba a un 7% de la població que necessita cobrir els mínims vitals i el govern espanyol calcula que l’Ingrés Mínim Vital arribarà a dos milions tres-centes mil persones quan el propi decret de la seva creació calcula que un percentatge bastant elevat de la població que el necessita quedarà fora de la seva cobertura. A part, tots els problemes que hi ha hagut. S’ha hagut de fer la sol·licitud via telemàtica, per la pandèmia, i molta gent no sap com posar-se davant d’un ordinador. Només accepten la gent a partir dels 23 anys i, per tant, entre els 18 i els 23 anys queden en els llimbs. Tota la població migrant que no té regularitzada la seva situació no té dret a cap prestació d’aquest tipus. No hi ha hagut coordinació entre l’administració autonòmica i l’estatal. Ni l’una ni l’altra resolen totes les situacions de necessitat que hi ha al país. La Renda Bàsica potser és utòpica però resoldria molt millor aquest tema i caldria estudiar-la en el futur. I evidentment hi ha una necessitat de canvi fiscal del qual ningú no en parla.

Molts multimilionaris ho són més ara que abans de l’esclat de la pandèmia…

Hi ha alguns d’aquests milionaris que defensen la Renda Bàsica en el sentit que la manca de pau social pot generar una situació de crisi que els pot perjudicar. Bill Gates i d’altres diuen que potser sí que cal pensar en un tipus de cobertura que asseguri la pau social. El que m’estranya és que no hi hagi més aixecament social protestant per la situació. Parles amb gent, que ve a les entitats, que et diu que no té res per donar de menjar als seus fills. És per tornar-se boig.

Davant les dificultats per atendre les necessitats urgents de moltes persones, s’han posat en marxa iniciatives ciutadanes als barris i poblacions amb més incidència de la pobresa. Són útils aquestes iniciatives?

Crec que sí. N’hi ha moltes, de comunitat, de proximitat. Són petites espurnes. L’ajuntament de Barcelona i d’altres potencien aquestes iniciatives. Al projecte Lliures, en el qual participa ECAS, que finança iniciatives socials de base, hem rebut un centenar de projectes i tots són d’aquests tipus: iniciatives comunitàries petites que busquen crear xarxes d’ajuda, de participació. El que passa és que tot aquest procés participatiu és molt més lent, no es pot fer d’un dia per l’altre. Cal crear contactes, s’ha d’anar treballant… La urgència que tenim avui difícilment podrem resoldre-la només amb xarxes participatives. Necessiten recursos. Normalment no en tenen i si les administracions no els en donen, no podran tirar endavant. Les administracions s’han de creure que la participació de base, la comunitat, té un potencial que cal aprofitar. Crec que la perspectiva està canviant en aquest sentit i les administracions se’n van adonant que necessiten aquesta participació.

Quina administració té més responsabilitat per combatre la pobresa sobrevinguda amb aquesta crisi? La municipal? L’autonòmica? L’estatal? L’europea?

Ha costat, però al final sembla que Europa ha canviat ara la política del 2008. Ja veurem com s’aplica. Ha canviat però encara ho ha de fer més. Venim amb un retard molt alt des del 2008 i no serà fàcil sortir de la situació d’ara. Hi ha gent molt enfonsada, que ja està fora del sistema. Hi ha molta gent que està tan lluny del sistema que ja ni votarà, que no té cap esperança que els poders polítics l’escoltin. Això és greu. Els polítics han de tornar a escoltar la base i a donar-los resposta.

Que s’eviti el col·lapse o que la duresa de la crisi afecti menys els sectors més humils és independent de que els nostres governs locals, municipals o estatals siguin de dretes o esquerres? 

La política hauria de ser sempre buscar el bé comú, de la comunitat, el benestar de tothom, governar per tothom. No tots els partits tenen aquesta prioritat. Cadascú sabrà quins partits poden escoltar millor la situació actual i potenciar més les polítiques socials, amb més inversió, amb priorització de les ajudes a la gent més feble, més vulnerable, potenciar l’ocupació… Tenim un atur que si no el resolem no podrem sortir del pou. Un 20% d’atur és molt. Dins dels aturats la pobresa és molt més elevada que en la població mitjana. I hi ha el problema dels treballadors pobres. Actualment, a Catalunya hi ha un 12% dels treballadors que són pobres, perquè el seu salari no els arriba per cobrir les seves necessitats mínimes. Això ha de canviar. Estem vivint de les reformes laborals de l’època del PP. El PP no va buscar solucions socials. Va buscar que l’empresa funcioni. Que també ho ha de fer però hi ha moltes maneres que l’empresa funcioni.

Ha dit que li estranya que no hi hagi més aixecaments, més protestes. Tem que hi pugui haver un esclat social

Hi ha moments que penso que la gent aguanta molt. No és que prediqui la revolta perquè crec que el que cal és diàleg i buscar solucions. S’han de buscar molt seriosament. Si no fem les coses de forma diferent a com les hem fet aquests darrers anys no ens en sortirem. Hi ha problemes estructurals: l’atur, l’habitatge, la discriminació dels migrants… Hi ha quatre o cinc problemes que no som capaços d’abordar-los per canviar-los. Anem fent accions pal·liatives i prou i així no canviarem la nostra societat.

D’aquí a uns mesos, quan mirem enrere ¿veurem aquests dies com un malson o viurem en una societat més injusta i empobrida? 

No sabem com estarem d’aquí a uns mesos. En el moment que va semblar que sortíem de la fase més greu vaig pensar si seríem capaços de canviar, de fer una societat diferent, més solidària, més dedicada al bé comú, que compleixi l’agenda 2030, amb un medi ambient més sà… Aquestes qüestions retraten una nova societat. Semblava que anàvem cap aquí. Ara no ho tinc tan clar. Molta gent busca recuperar el que ha perdut i poca cosa més i “els que estan malament, potser no han treballat prou”, diuen alguns. Des de la Plataforma Pobresa Zero diem que cal un nou contracte social, que vol dir que s’ha de pactar una altra manera de funcionar la societat, una economia que sigui productiva però verda i saludable, una mobilitat que respecti el medi ambient, un habitatge que sigui reconegut com un dret no com un bé de consum i de negoci com és ara, un turisme que sigui no invasiu sinó convivencial amb els ciutadans del país… Hi ha una sèrie de punts que els hauríem d’anar canviant tots. Potser és somniar truites. No arribarem a la societat que volem però sí que hauríem d’anar replantejant i recordant molts papers que tothom ha signat i després queden en paper mullat. És hora que canviem el model socioeconòmic. És mundial i dominant i no el canviarem però podem modificar alguna cosa. Vull creure que recuperarem un estat del benestar que no tenim i els drets que hem perdut amb la llei mordassa, la reforma laboral, la retallada de la llei de l’habitatge… Han anat tallant la llibertat i l’autonomia de la ciutadania. Ho hem de recuperar.

(Visited 97 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

Hoy destacamos

Feu un comentari