Feminista i militant comunista de llarga trajectòria al PSUC. Sindicalista i federalista convençuda, forma part d’Izquierda Unida i de Comuns Federalistes. Va participar en la creació de les primeres vocalies de dones en barris.

Sembla que s’està preparant una llei relacionada amb la llibertat sexual. A què respon?

Ja existeix un avantprojecte de la denominada Llei Orgànica de Llibertat Sexual, que integra diverses qüestions, com ara, per entendre’ns, la de “quan és no, és no”, les manadas i les seves interpretacions jurídiques, les violacions, els assetjaments, etc. Fins aquí, una cosa ben construïda i de gran interès. Però, al costat d’això, apareix el que podríem denominar la “llei trans”, que gira al voltant de l’anomenada “lliure elecció sexual”, o “autodeterminació sexual”. És a dir, ara sóc home, però em vull convertir en dona i, a més, no em vull sotmetre a la llei del 2007, una de les més avançades d’Europa en el tractament de qüestions relacionades amb el canvi de sexe.

De quina manera aquesta part s’incorpora a l’avantprojecte?

Això és una cosa que es va registrar ja el 2018, sobretot per part de Podem, i a iniciativa del col·lectiu trans i d’algunes famílies problematitzades per qüestions relacionades amb la identitat sexual dels seus fills. Cosa, tot s’ha de dir, que és molt relativa, perquè no falten casos de pares i mares que, per exemple, quan veuen que el seu fill, en comptes de jugar amb una pilota, ho fa amb nines, dedueixen que és una nena i opten per hormonar-lo. Aquest àmbit, molt minoritari (segons estadístiques, el 0,4 de la població) és sobretot masculí. Per començar, resulta molt complicada una operació de canvi de sexe femení al masculí. Cosa que no ho és tant per als trans masculins que s’operen per disposar d’una vagina, generalment reconstruïda amb l’escrot. També una barbaritat. Però bé, si tu vols operar-te, doncs t’operes.

L’avantprojecte coincideix amb els que interpreten la llibertat sexual com una cosa estrictament individual, susceptible, com les pàtries nacionalistes, de poder autodeterminar-se, sense més ni més?

En l’avantprojecte es planteja l’“autodeterminació sexual”, que implica, per exemple, que un home es declari dona i ja està, incloent-hi la reversibilitat. O sigui, una temporada home, i una altra, dona. D’aquesta manera, un home amb tots els seus atributs pot dir que és dona, i assumpte acabat. A Austràlia s’ha aprovat una llei que, d’alguna manera, va per aquest rumb, i també a Anglaterra. Les conseqüències d’això, inquietants, ja s’estan començant a veure. Per exemple, en l’esport, on hi ha homes que comencen a competir amb dones. El més positiu és que també estan apareixent moviments en contra d’aquestes lleis.

La cosa, que de vegades coincideix amb posicions de l’extrema dreta i fins i tot amb el liberalisme conservador, sembla un complot orientat a carregar-se el moviment feminista…

A les dones, que som el 52%, ens segueixen esclavitzant, ens violen, ens mutilen, ens utilitzen com a mercaderia sexual, ens discriminen laboralment (en conjunt guanyem un 22% menys que els homes), ens assetgen… I això no compta. El feminisme és cosa passada, i cadascú fa el que un vol amb un mateix, amb el seu cos, com si els humans fóssim individualitats aïllades i no conseqüència de les interrelacions socials. Molt en línia, és clar, amb la filosofia i la pràctica dels interessos de mercat.

Assaltat l’Estat del benestar pels quatre costats, està arribant l’hora de la “indústria del cos”, una mina de negoci de llarg recorregut, del qual formen part les companyies farmacèutiques, els gabinets quirúrgics…?

Tot això és altament inquietant. Hormones, operacions de canvi de sexe, i fins i tot de les cordes vocals… És clar que les farmacèutiques estan molt interessades en aquesta deriva, que constitueix una font de negoci inesgotable. D’aquí els seus esforços per crear modes que normalitzen la manipulació del cos, molt particularment entre les dones joves. Una llei de llibertat sexual malentesa pot contribuir poderosament a promoure el mercat de l’estètica corporal, que ja resulta perillós i alarmant, a més d’absurd, en la mesura en què ofereix preteses solucions a problemes inexistents. Des del cabell fins als peus, passant pels ulls, els llavis, els pits… i, per descomptat, els òrgans genitals, tot resulta operable i hormonitzable. I tots sabem quin és, en molts casos, el monstruós resultat.

Així, al gust postmodern, tot s’hi val si té com a objectiu desviar l’atenció dels problemes reals. En aquest cas, la mateixa condició femenina…

Tot això està molt lligat a l’esborrament de les dones. Mitjançant un llenguatge creatiu, a l’estil postmodern, les dones som cis (cisgènere). No podem permetre que després de tantíssims anys de lluita del moviment feminista ara ens diguin “portadores d’úter”, “progenitores gestants” i coses per l’estil. Cal entendre que estem en un sistema capitalista i neoliberal, al qual el molesten les nostres reivindicacions, que actua per doblegar-nos per qualsevol via. Fins ara lluita de classes i feminisme han anat molt units, però a la vista dels fets cal reconèixer que tot això també afecta una part de l’esquerra. Una esquerra que s’ha cregut que el llenguatge transforma les coses, i això no és cert. La retòrica, gairebé sempre buida, no arregla res. La teoria queer, adoptada amb alegria per una esquerra guai, és neoliberalisme cru i pelat. Elimina les classes, incita a l’individualisme…

Una esquerra que també comparteix la idea que cadascú fa el que vol amb el seu cos, cosa que ens porta directament a la prostitució…

Això és una gran mentida, i em sorprèn que una esquerra pugui santificar aquestes coses. Ara tenim la possibilitat de tirar endavant una llei abolicionista de la prostitució, però resulta que hi ha grups de pressió que estan proposant no abolir sinó regular la prostitució. Com? De les maneres més diverses. Es van inventar un sindicat, perquè les prostitutes, com que són “treballadores socials”, doncs hi tenen dret. L’única manera d’acabar amb la prostitució i amb el pastís que hi està molt lligat és abolir la prostitució. Un 90% de les dones que són atrapades amb qualsevol pretext per les bandes criminals de tràfic acaben dedicant-se a la prostitució. La prostitució dona més diners que les armes i les drogues. I de xarxes de proxenetes n’hi ha per tot arreu. El seu objectiu és domesticar el bestiar, mitjançant assetjament, extorsió, robatori, violència física, drogues, amenaces… I casualment resulta que aquestes dones que es prostitueixen són pobres.

D’alguna manera s’està treballant en la promoció d’una iniciativa legal abolicionista?

Sí, però una llei d’abolició de la prostitució ha de contemplar qüestions com la transició cap a la formació i l’ocupació, les relacions amb la judicatura, la policia, etc. En aquesta direcció estan treballant moltes entitats, associacions i col·lectius. Som el país d’Europa que té més prostíbuls. Cal mirar el que s’ha fet en alguns llocs, com a Suècia, des de fa gairebé vint anys, amb resultats positius. Allà es multa els usuaris de la prostitució. Noruega també està molt avançada, i també França, on tenen un debat obert des de fa anys.

L’altra cara de la moneda on es troba, especialment?

A Alemanya, que és un horror. Legalitzada plenament, la prostitució, que es va presentar com una altra professió qualsevol, funciona amb mecanismes purs de mercat: tarifa plana, ofertes, regals, promocions… És un negoci en el qual les dones són una mera mercaderia. Una cosa que s’encobreix amb el terrible eufemisme de “treballadores sexuals”. No té res d’estrany, llavors, que a l’hora de revisar la Llei de Violència de Gènere el grup parlamentari de Catalunya en Comú convidi un parell de presumptes proxenetes als debats.

La lectura del gènere, mitjançant estereotips, no resulta especialment reaccionària?

És clar. Els humans, que com a tals passem per etapes d’indefinició en molts àmbits, inclosos el de gènere i el sexual, no podem ser classificats en funció de les nostres inclinacions, sobretot a la infància i l’adolescència. No es pot dir que, si ets home i t’agrada brodar, ets una dona en un cos d’home. És una immensa tonteria dir això, a hores d’ara. Ja es parla de la “ideologia d’identitat de gènere”. Estem ben arreglats. Les dones hem avançat tant que hi ha una conjura per esborrar-les. Però no ho aconseguiran, perquè seguirem lluitant per les que van ser, les que som i les que vindran.