Joaquim Sempere li ha posat l’original títol de ‘Las cendres de Prometeo’ al seu darrer llibre, editat per Pasado&Presente. El subtítol que hi afegeix dona una idea de què va: "Transició energètica i socialisme". Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Sociologia per la de Nanterre, es va implicar a fons en la lluita contra el franquisme i en els primers anys de la democràcia recuperada com a dirigent del PSUC i el PCE. S’ha especialitzat en els temes de medi ambient i va ser un dels fundadors del Col·lectiu per un Nou Model Energètic i Social.
Perquè el títol de Les cendres de Prometeu?
Prometeu ha passat a ser el símbol de la civilització tècnica. És aquell heroi que va robar el foc dels déus per entregar-lo als homes i que poguessin desenvolupar la seva tècnica. Estem en una etapa històrica en què tot aquell triomfalisme que podíem exhibir respecte els èxits de la tècnica es posa en qüestió. Es troben els límits i els aspectes negatius d’aquest desenvolupament tècnic. La idea de cendres va per aquí. Estem al final d’una època de tecnologia que ha resultat també molt destructiva i cal repensar-ho tot.
Capitalisme i preservació del Planeta i el medi ambient són incompatibles?
Sí. El capitalisme és un sistema que no pot funcionar si no és amb expansió permanent. El creixement del valor, el creixement dels beneficis i l’acumulació de capital formen part inherent del sistema. Això és nociu pel Planeta, per la biosfera, perquè vol dir una carrera permanent per apoderar-se i utilitzar més i més sectors de la biosfera i també del subsòl, de l’escorça terrestre on hi ha els minerals que estem explotant a fons. Quan dic que el capitalisme és inviable en el futur no vull dir ni una economia de mercat ni una economia on hi hagi propietat privada, vull dir, sobretot, un sistema que és intrínsecament expansiu i que porta a una colonització incessant, un apoderament ambiciós, sense límit. Això és incompatible amb la vida humana, amb la vida humana civilitzada.
Parla d’un passat que no acaba de morir i d’un futur que està perdut a la boira. Acabarà morint el passat que hipoteca aquest futur que necessita la Humanitat?
No acaba de morir. De fet, en la consciència col·lectiva hi ha molt poca percepció que estiguem al final d’una època. La majoria de missatges que rebem encara es mouen dins els paràmetres d’aquesta industrialització sense fi, aquest consum d’energia creixent i creixent, aquest consum de recursos naturals creixent i creixent… això no acaba de morir. Hem construït un sistema tan compacte, tan interdependent, que costa trencar una de les baules d’aquesta cadena per poder-la modificar perquè toques un punt i en queden afectats molts altres. La manera com es va tractar Grècia en la crisi del 2008 indica la fúria amb què el sistema es defensa per no deixar que cap baula pugui fer el seu camí. Aquestes interdependències ens tenen de mans i braços lligats i no ens permeten ni tan sols fer experiments locals per anar canviant les coses. Aquest és un dels problemes grossos que jo veig en el present.
El socialisme tampoc va aportar, el segle passat, la solució que calia. Si més no, això diu vostè…
És que el socialisme que es va practicar als països governats per partits comunistes no era conscient de la dependència humana respecte de la biosfera i, per tant, van repetir el model metabòlic de la industrialització capitalista. Quan dic model metabòlic vull dir les interaccions amb la natura. La industrialització soviètica i ara la xinesa segueixen les mateixes pautes. Per aquest camí anem al desastre. M’inquieta molt l’evolució de la Xina. Per una banda és evident que ha tret de la misèria centenars de milions de persones. La situació present està plena d’interrogants que no tinc resolts. Segurament, la Xina avui està en millors condicions que abans per emprendre una evolució cap a una societat més sostenible, però caldran molts canvis, una orientació molt diferent de la que està tenint ara. Si la Xina, amb els seus 1.400 milions d’habitants, continua pel camí del saqueig de la biosfera i de l’escorça de la Terra, d’aquí a uns quants anys ens podem trobar amb problemes molt grossos a tot arreu. Per exemple, es parla de l’electrificació, de les bateries, etcètera. Les bateries funcionen bàsicament amb liti. Em pregunto si la Xina fa l’aposta clara per l’electrificació del transport i, per tant, es posa a comprar liti desesperadament a tot arreu on el trobi, en quedarà pels altres? I qui diu la Xina, diu els Estats Units i els altres països que tenen una potència econòmica, tècnica o militar que els permeti apoderar-se dels recursos que són creixentment escassos. No oblidem que quan parlem de recursos minerals estem parlant de recursos que s’esgoten irremissiblement.
Cada estiu ens recorden els científics que ja hem consumit el que el Planeta es capaç de generar en tot un any. Fins quan pot durar aquesta situació?
Això va a pitjor. La data d’esgotament recula més. Aquí estem parlant de recursos renovables. Estem sobreexplotant els boscos, les terres fèrtils, la pesca, etcètera. Però i els recursos no renovables? Són els del subsòl, recursos materials. És de coneixement comú que carbó, petroli i gas s’esgoten. I s’esgotaran en la segona meitat d’aquest segle. Els càlculs més solvents que coneixem van per aquí. Es parla de que la solució són les renovables i és evident que és així, però les renovables tenen un problema i és que necessiten metalls i espai per capturar aquesta energia indefinida que ens arriba del sol, sobretot. També hi ha energies que no venen del sol com la geotèrmica o la de les marees, que ve de la gravitació de la lluna, però la bàsica és l’energia solar. S’ha calculat que si volguéssim mantenir el consum energètic que avui tenim gràcies al carbó, petroli, gas i urani, els metalls que es necessitarien per fabricar tots els aerogeneradors, plaques fotovoltaiques,… s’esgotarien en pocs anys. Anem cap a una situació d’escassesa. Haurem de passar amb menys recursos dels que ens pensem. Començarà per una escassesa d’energia. Haurem de redimensionar totalment les nostres despeses energètiques gràcies a l’estalvi i l’eficiència. Tot i així, segurament haurem de renunciar a moltes coses. Per això es parla cada vegada més de decreixement. No només aturar el creixement sinó revertir-lo, passar amb menys. És possible viure amb un bon benestar material relatiu consumint molta menys energia i molts menys recursos. Per això cal una transformació molt gran a molts sectors. Per exemple, passar a una agricultura ecològica, abandonar totalment, evidentment, les energies fòssils i substituir-les per renovables, reduir el transport. Amb la pandèmia de la Covid hem descobert que hem d’importar respiradors pels hospitals des de llocs situats a milers de quilòmetres. Molta gent ha vist que era una bestiesa. Importem pomes de Nova Zelanda, taronges de Sud-àfrica o Israel. Tenim un món amb una divisió del treball a escala mundial tan demencial! Els mars estan solcats permanentment de vaixells, les autopistes de camions, els trens carregats de mercaderies que van amunt i avall. Tot això s’ha de racionalitzar. El transport consumeix gairebé la meitat de l’energia que consumim. S’està posant de moda la producció i consum de proximitat. I després coses més desagradables per tots. Caldrà reduir el turisme. Aquesta idea que hem assumit que tots podem viatjar a les antípodes cada any s’acabarà. Hi ha moltes altres línies de reducció de la producció i el consum com és combatre l’obsolescència provocada, incentivar el reciclatge de materials i d’artefactes, complementar la indústria que tenim amb una indústria de la reparació; és a dir, fer durar més els artefactes i fabricar-los de manera que es puguin reparar fàcilment quan s’espatllen…
Als polítics els encanta explicar als ciutadans que els països que governen creixen. Assumiran algun dia que cal explicar la ciutadania que la decisió adequada és optar pel decreixement?
Segur que no. I no només els polítics sinó que l’opinió pública està absolutament impregnada d’aquesta idea. Això és un drama. Es pot anar superant si un és capaç d’imaginar altres formes de produir que ens generin un benestar material suficient amb molts menys recursos. A Espanya ens gastem 50.000 milions d’euros anuals, el 5% del PIB, en importar carbó, petroli, gas i urani. Si canviem a un sistema totalment renovable d’aquests 50.000 milions n’estalviaríem la immensa majoria. L’únic que hauríem de fer és importar alguns metalls que ens falten, fabricar els aerogeneradors,… podríem estalviar trenta, quaranta o més milers de milions d’euros. A nivell comptable significaria reduir el PIB però a nivell d’efectivitat no només mantindríem el benestar material sinó que l’augmentaríem perquè, per exemple, no hi hauria tanta pol·lució atmosfèrica. La gent ha d’arribar a finals de mes i no li vinguis amb històries. Ha de conservar el seu lloc de treball. Hi ha alguna possibilitat que això canviï? L’única que hi veig serà l’esgotament de les energies fòssils, quan ens veurem en la situació que cada vegada hi haurà menys gas i menys petroli, que començarà a haver-hi restriccions de gasolina, o pujarà el preu. Quan ens veiem obligats a canviar, vulguem o no vulguem, serà el moment. Obligarà els empresaris i els governs a canviar i la gent s’haurà d’adaptar per força i haurà de lluitar per no ser una víctima propiciatòria sacrificada a l’altar dels grans beneficis empresarials. Si som capaços d’imaginar i construir un sistema productiu que proporcioni els béns i serveis que necessitem no veig que la gent ho rebutgi. Hem de construir una imatge de la riquesa en què la gent sàpiga, i ho comprendria tothom, que les necessitats bàsiques són alimentació, habitatge, atenció sanitària i escola. Aquests són els quatre grans capítols que si s’hi assegura un accés, que pugui ser modest però suficient, estic segur que molta gent estaria disposada a renunciar a altres coses que hem d’anar considerant cada vegada més luxes, com, per exemple, els viatges a grans distàncies.
Hi ha qui diu que la pandèmia de la Covid-19 fa que cada cop hi hagi més gent receptiva a arguments com aquests…
Sí, segurament, perquè aquests trasbalsos conviden a reconsiderar moltes coses i, a més, algunes ja s’han vist, com la dels respiradors hospitalaris. O que si no podem anar de vacances a les Bahames podem anar a Màlaga o a Galícia. La gent ha vist que a vegades les situacions que se’ns imposen no són tan dramàtiques.
Moltes grans empreses estan desviant els seus interessos dels combustibles fòssils a les energies renovables. Ens en podem fiar?
D’una banda, ens n’haurem de fiar parcialment almenys, perquè són les que tenen els diners i ja estan fent plans d’inversió renovables. Això serà un pas endavant. No estic en contra de les empreses privades en sí. Són una forma d’organització que continuarà molts anys. El que no veig clar és que el sistema de l’empresa privada i de l’acumulació indefinida pugui subsistir. Les empreses privades hauran de fer la seva pròpia transformació per acceptar que els estats, com a representants del poble, tenen moltes coses a dir en la planificació de l’activitat econòmica i que, de vegades, s’hauran de posar al servei dels projectes col·lectius. Ara ho veurem clarament en el Pla Nacional d’Energia i Clima, que el govern espanyol ja té preparat seguint les instruccions de la Unió Europea. Les empreses privades s’hauran d’adaptar a aquesta planificació. A més, hauran d’acceptar uns marges de beneficis que probablement no seran tan alts. L’important d’una empresa és que no perdi diners, no que guanyi milions i milions. El problema és que totes cotitzen en Borsa i volen obtenir beneficis que poden ser al·lucinants. L’empresa privada té un paper a jugar però cada vegada més els imperatius socials, marcats per les institucions públiques representatives i democràtiques, han de tenir més pes en la determinació de la marxa de l’economia.
En un capítol del llibre es planteja si té sentit parlar avui de socialisme. En té?
El socialisme, tal i com ha existit, ha comès pecats capitals que l’han fet un desastre des del punt de vista ecològic però també econòmic. La planificació estatal al cent per cent amb una mínima o nul·la participació de la societat civil, dels empresaris, dels particulars, ha estat un desastre ecològic, econòmic i polític. De tota manera, malgrat aquest triple desastre, penso que és possible alguna forma renovada de socialisme que sigui compatible amb la democràcia. La democràcia no és només un valor en sí sinó que té la capacitat d’anar corregint sobre la marxa els defectes del sistema social, inclosos els econòmics. El socialisme té dues virtuts. Admet i prioritza el paper de l’interès social per damunt de l’interès individual. I té la capacitat de regular i planificar l’economia. Aquestes dues virtuts em fan pensar que el futur haurà de passar per alguna mena de socialisme. I jo desitjaria que fos un socialisme democràtic. No està escrit enlloc que el futur hagi de ser democràtic. La regulació la poden assumir règims autoritaris i despòtics. Hitler va treure Alemanya de la crisi del 29 amb un règim dictatorial brutal i va imposar una regulació estatal que va ser una de les claus del seu èxit econòmic, de donar feina a tothom. En el seu cas tenia trampa perquè era una economia orientada a desencadenar una guerra. Tampoc no podem excloure futures guerres i no podem excloure que la regulació i la planificació la imposi una oligarquia despòtica i, per tant, la lluita per la democràcia continuarà sent un element fonamental si volem construir un futur civilitzat, mantenir les conquestes de la civilització i reorientar ecològicament les coses perquè el futur sigui realment viable i no anem cap a la destrucció, cap a una lluita de tots contra tots que podria ser una catàstrofe i el final de la civilització.
Quins són els reptes que més el preocupen? L’explotació abusiva del subsòl? L’augment de la temperatura? La contaminació? El desglaç dels pols? La pujada de nivell del mar? Tot plegat?
Tot plegat, és clar. Tot es lliga. Moltes vegades la gent que parla de canvi climàtic no ho associa amb la crema de combustibles fòssils quan n’és la causa fonamental i pràcticament única. Podem parlar de l’emissió de metà als camps d’arròs, a la ramaderia vacuna, bovina, com a agreujants del canvi climàtic, però la causa principal és que cremem carbó, gas i petroli. No ho hem d’oblidar. La crema de tot això provoca sequeres, aridesa, migracions, i provocarà desastres meteorològics cada vegada més grossos. Tot se suma. Hem d’actuar de forma multilateral, en tots els fronts, sabent que la transició energètica a les renovables és la clau de volta de tot plegat.
Conclou dient que l’única sortida racional que tenim és l’aposta per la supervivència, la vida i la fraternitat. Qui ha de fer aquesta aposta perquè la Humanitat acabi guanyant la partida?
L’hem de fer tots però principalment els que ja tenim assumits aquests valors com a positius. No hem d’esperar que la facin el Trump ni el Bolsonaro, que, evidentment, tenen un altre sistema de valors. Justament, el fet que existeixen Trumps i Bolsonaros és inquietant perquè no deixaran el poder sense lluitar i, per tant, ens hem de preparar per situacions on és molt important la cohesió col·lectiva. L’opció per la pau no exclou defensar-se de les agressions i les guerres. S’ha d’agrupar el màxim de forces possibles d’arreu del món.
