Entrevista a Paco Frutos

                              
Título de la imagen
Título de la imagen

Exsecretari general del PSUC el 1980; i del PCE el 1998, reelegit el 2002 i el 2005. Va ser candidat a la presidència a les eleccions generals de l’any 2000 per Izquierda Unida. Aquest sindicalista de Calella és una de les veus més crítiques i vehements, des de l’esquerra, al procés independentista, fet que li ha valgut molta incomprensió. Va intervenir en la gran manifestació contra la independència celebrada la passada tardor a Barcelona.

Vostè va assistir a la manifestació contra l’independentisme (o a favor de la unitat d’Espanya, com vulgui) del passat 29 d’octubre. Per què?

En primer lloc, perquè estic radicalment en contra de tot el que està passant a Catalunya. És una barbaritat. I a més a més perquè em sento estafat, ja que a les èpoques dures dels últims anys del franquisme, els qui sortíem al carrer en defensa dels drets econò- mics i socials del treballadors també ho fèiem en defensa dels drets polítics de tota la societat. I a Catalunya, concretament, sortíem en nom dels drets que llavors es deien nacionals i que havien estat postergats pel franquisme. Jo vaig continuar defensant això. I ara em sento estafat perquè els que aleshores no van fer res, ni tan sols una cosa tan senzilla com defensar l’Estatut del 1932, ara resulta que me’ls trobo convertits en independentistes. Molts dels quals, a més, eren franquistes. I esclar, jo vaig assistir a la manifestació del 29 d’octubre en nom de l’esquerra no nacionalista de Catalunya. I en nom de la convivència i del respecte de totes les idees. Perquè s’acabés tota aquesta història i tornéssim a recuperar la convivència. Cadascú amb les seves opinions, però sense liquidar les dels altres. I sense liquidar la participació democràtica de la gent en tots els problemes.

De debò els independentistes d’avui llavors no es bellugaven per res?

En general eren quatre els que feien alguna cosa, però molt clandestinament i sense cap incidència. Els que sortíem al carrer a defensar els drets nacionals de Catalunya (l’Estatut de 1932, etc.) érem els rojos que hi havia, treballadors en general que sortíem l’Onze de Setembre. I moltes vegades treballadors que parlaven en el català d’Andalusia o d’Extremadura –és a dir: en castellà– però que sortien a defensar els drets polítics de Catalunya. I molts d’aquests que ara me’ls trobo aguerrits, amb gran coratge en defensa de l’independentisme, llavors ni els veies ni els esperaves.

Va ser molt comentat el discurs que va pronunciar a la manifestació. Concretament es va declarar botifler orgullosament. És a dir, va agafar “el llenguatge de l’adversari” (en paraules seves) i el va llançar, com una mena de bumerang, contra aquest mateix adversari. Com se li va acudir utilitzar una de les paraules-estigma (botifler, és a dir, “traïdor”) amb què l’independentisme marca els seus enemics, per criticar-lo?

Perquè aquesta paraula la coneixia des de fa molts anys. El que passa és que no s’utilitzava per definir un traïdor. Botifler és esquirol, una paraula que ja data de la Guerra de Successió. En tot cas, penso deixar de banda aquestes historietes que conten. Les deixaré perquè són això, pures historietes, que ells s’inventen i reinventen quan els convé i com els convé.

Vostè diu que són pures historietes, però el fet és que va utilitzar aquesta paraula emblemàtica de l’independentisme.

Bé, jo en vaig fer ús perquè em semblava una paraula per arrencar un discurs: “Jo sóc un botifler. Un traïdor”. I a què sóc traïdor? Llavors vaig concretar: traïdor a les vostres mentides, a les vostres historietes, al vostre racisme, al vostre dogmatisme sectari… Fins i tot a justificar les prò- pies corrupcions, les que van tenir lloc a Catalunya. Jo no justifico les corrupcions del PP, ans al contrari: vaig a mort contra elles. Però com puc justificar, com justifiquen ells –per activa o per passiva–, les corrupcions de la família Pujol, de Convergència Democràtica i de tot aquest entorn? Perquè a Catalunya hi ha tanta corrupció, o més, que a Madrid i Andalusia juntes. Aleshores, esclar, vaig dir: “Sóc un botifler, un traïdor a tot això que expliqueu”.

I encara va anar més lluny, oi?

Finalment vaig afirmar que els botiflers reals eren ells, els independentistes. Perquè havien traït la gent del treball i perquè estaven portant els treballadors a la divisió i a l’enfrontament: als treballadors catalans entre si, i a aquests contra els de la resta d’Espanya.

Acaba d’enumerar els aspectes concrets a què es va declarar botifler: un era “al vostre racisme identitari”. És una acusació greu. Vostè creu que l’independentisme és una ideologia supremacista?

Doncs, sí. Totalment. Però és que a més no ho dic jo, ho diuen ells mateixos: llegeixi vostè Macià, Heribert Barrera, alguns pròcers de finals del segle xix i principis del xx com Prat de la Riba. Jo ja he escrit sobre això en el meu blog i en el meu Facebook i he parlat de tota aquesta gent. I he citat literalment el que deien sobre el tema de la identitat dels catalans. Vostè recorda quan Arzallus, fa molt i molt de temps, afirmava que “els bascos som diferents perquè tenim les orelles més quadrades o la cara diferent”? Doncs aquests senyors diuen el mateix. Què deia Heribert Barrera? Que quan en un moment determinat havia d’escriure un discurs, ho feia en català i en anglès. En castellà no, perquè només el parlen uns sis-cents milions de persones al món, total, una llengua sense cap entitat ni importància. I dels castellanoparlants deia, entre altres coses, que “les onades immigratòries són un pla per descatalanitzar Catalunya” o que “la immigració és la principal amenaça per a Catalunya; hem aconseguit superar les onades d’andalusos però ara el català està en perill”. Finament i com a colofó, el molt honorable Jordi Pujol va afirmar que “l’andalús és un home poc fet, un home que fa cents d’anys que passa fam i viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual”. Són unes petites mostres, però n’hi ha moltes més, i actuals, del veritable pensament del nacionalisme racista, encara que els més astuts ho camuflin.

En el seu discurs, diferenciava entre l’esquerra real –que segons vostè era present a la manifestació– i l’esquerra que qualificava de còmplice perquè “es diu no nacionalista però li va al darrere al nacionalisme i li balla l’aigua”. I es preguntava retòricament “què feia aquesta esquerra, que no hi era, a la manifestació”. Curiosament, el mateix dia 29, el seu mateix partit publicava un tuit on deia que “el PCE no és present a la manifestació de Societat Civil Catalana”, alhora que afirmava que vostè “no el representava”. I finalment, des del Comitè Central “reprovaven” la seva “actitud”.

En primer lloc, i per aclarir les coses, jo no vaig parlar en la manifestació del dia 29 en nom del PCE, sinó en nom de Paco Frutos i de l’esquerra no independentista que hi ha a Catalunya. Ni tan sols se’m va acudir pensar en el PCE. I en segon lloc: el grup burocrà- tic que actualment controla el Partit Comunista d’Espanya, i que no té cap entitat, perquè igual pot dir una cosa com la contrària, ja que no té cap ideologia seriosa i rigorosa, és a dir, mí- nimament coherent… Aquest grup el que està fent (i el que va passar a les eleccions del 21-D ho diu molt clarament) és aplanar el terreny als independentistes dient: no som del 155 ni de la DUI, no som de res. I és que és veritat: no són de res. I molt aviat, no essent de res, la gent s’adonarà que no són de res i que no serveixen per a res. Per tant, la reacció de la direcció del PCE té a veure amb la seva realitat, d’aparellet burocràtic que defensa els seus propis interessos, fins i tot els interessos personals dels qui no volen quedar-se sense la cadireta o la poltroneta. Això és el que defensen. Llavors, tot això ja no m’interessa en absolut.

Es pot dir més fort, però no més clar.

Però, a més, fixi’s que el mateix dia 29 d’octubre, quan em desqualificaven per no ser “representatiu” del PCE, també desqualificaven la pròpia manifestació –de centenars de milers de persones, segons les xifres més moderades– perquè era un acte “de l’extrema dreta”. Llavors vaig pensar: “Si tot aquest munt de gent és de l’extrema dreta, anem llestos”. I quan de camí a la manifestació, de Calella a Barcelona, en el cotxe del meu amic Domènec, passàvem per totes les barriades obreres i populars (Badalona, etc.) i vèiem tota la gent treballadora que anava al centre amb les seves motxilles i fins i tot amb les seves banderetes constitucionals, acabades de comprar en un xino, doncs, esclar, qualificar aquests centenars de milers de persones com “l’extrema dreta”, és que clama al cel. Tenen tant complex aquests esquerrans de saló que han de desqualificar tot allò que no controlen.

(Visited 79 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari