Professor d’història. Membre de l’executiva d’Iniciativa per Catalunya Verds. Va ser diputat al Parlament de Catalunya i va formar part del govern d’esquerres presidit per José Montilla, com a secretari general del departament d’Interior.
Com comencem parlant de l’esquerra avui?
Dient que no hi ha polítiques d’esquerra. Les coses han canviat molt i l’esquerra no ha sabut situar-se en el moment en què ens trobem. Sobretot, a partir de la brutal crisi econòmica per a la qual una esquerra ja debilitada (sobretot de la socialdemocràcia) no tenia resposta. La crisi desarma totalment una esquerra que ja estava mans enlaire i no era capaç de donar solucions als problemes del segle xx i a la situació al segle xxi. Aquesta esquerra no intentava ni tan sols domesticar el capitalisme, sinó gairebé fer-li el joc, fer-lo una mica amable. I el capitalisme, o el destrueixes amb una revolució (i no està la cosa per fer gaires revolucions) o el domes. Ja hem anat enrere, hem renunciat a destruir-lo, però domar-lo també és superar-lo.
La crisi de l’esquerra està lligada a la de l’Estat del benestar?
Esclar, però a partir dels anys 80 la socialdemocràcia havia entrat en crisi, perquè en aquell moment el capitalisme comença a enfocar part dels seus negocis cap a l’Estat del benestar. Sanitat pública? Educació pública? Serveis a les persones públics? A partir d’aquí, comença el setge a l’Estat del benestar i l’esquerra no hi sap respondre. Amb més o menys intensitat, l’Europa fins aleshores social, que no pagava sous gaire alts però ho compensava amb serveis que als treballadors els anaven bé, es converteix en una nova oportunitat per al capitalisme.
També va entrar en aquesta espiral de crisi l’esquerra comunista?
Hi ha un exemple que és el PSUC i Iniciativa. D’acord que és en un país petit com Catalunya, i té una importància relativa. Però el PSUC es va situar en l’eurocomunisme perquè era una posició normal i correcta si s’obria els ulls al que estava passant a la Rússia comunista, que no era el paradís dels treballadors. Va ser una reflexió molt dura a Itàlia, a Espanya també. Però després dels terribles 80 arribem a Iniciativa, mitjançant l’ecosocialisme. Sense deixar el projecte socialista de canvi, transformació, no socialdemò- crata, vam introduir un element nou, vital, que és l’ecologia, vista des d’una perspectiva econòmica, de transformació energètica… Però això es va diluint, és una avantguarda…
Per què es va diluint?
Com el Guadiana, se submergeix i desapareix de la superfície. Existeix, no n’hi ha dubte, però d’una altra manera. Aquesta esquerra potser està en entitats socials, en formacions noves… en gent que encara treballa des d’aquests paràmetres, i que està cridada a ressorgir. I tota força que vulgui representar una esquerra radical i no es denomini ecosocialista està perduda. La lluita de classes està vigent, i mentre hi hagi capitalisme ho continuarà estant.
L’esquerra no ha perdut un punt de curiositat, d’interès per les coses noves, que sempre l’havia connotat?
Per analitzar l’esquerra cal analitzar també la gent, els ciutadans. Què és el que volen veritablement els ciutadans? Què els il·lusiona i els interessa? El 15-M va tenir la seva importància, però va ser un suflé que de seguida es va desinflar, perquè estava basat en el “no ens representen”. Va ser un signe de malestar que no es podia atribuir a la política i als polítics. La culpa és del capitalisme i de les forces que el controlen. No pots ficar tothom al mateix sac. Quan es va encerclar el Parlament no es va tenir en compte que hi havia diputats que, per exemple, s’anaven a enfrontar amb qui havia presentat uns pressupostos completament antisocials. El meu partit era la veu d’aquella gent i no ens entenien. “No ens representen”, però els voteu. En què quedem? La gent necessitava alguna cosa, però no sabia què.
D’aquí es va derivar cap a l’impuls de guanyar les eleccions, fins i tot més enllà del projecte?
Aquest és l’error més clar. L’enemic és el capitalisme i les forces que el sostenen, no només polítiques. Aquest és el focus de l’esquerra per transformar. No pots qüestionar, per exemple, la generació del 78, la Constitució… com si aquest fos el problema. Comences negant els qui van fer un esforç incre- ïble, que van aguantar les tensions del postfranquisme… Si negues això, per on comences?
Podríem estar parlant d’una esquerra despistada?
Sí, i no només políticament. També ideològicament i culturalment. No aniria malament llegir Laclau, però cal continuar prestant atenció a Marx, avui més que mai. La llei del pèndol sempre ha funcionat. La crisi es pot atenuar, però no se sap com ni quan. Perquè una cosa són les xifres macroeconòmiques i una altra la gent. Hi ha problemes que tendeixen a agreujar-se. El petroli s’acaba i això generarà noves crisis. No hi ha resposta. El canvi climàtic continua. I ja no es tracta de respondre amb un “ja ho veurem, a veure què passa…”. No es parla d’aquestes qüestions. Quan parlem d’economia, parlem d’energia… i de medi ambient. En aquest moment, no es pot fer un discurs d’esquerres transformador si no es posa el medi ambient, la lluita contra el canvi climàtic, en primer terme. Vinculat, esclar, al feminisme i altres causes.
I la relació de l’esquerra amb el nacionalisme, a Catalunya?
Esquerra i nacionalisme és un oxímoron. El nacionalisme és tancar-se en si mateix, és individualista, no té cap sentit. L’esquerra és solidària, oberta, col·laboradora, parla del que és comú… No es pot ser d’esquerres i nacionalista, encara que alguns vulguin fer la revolució a partir de la dreta catalana. Des del primer moment s’hauria d’haver dit que no. Cap foto amb aquests moviments. Crec que l’Estatut és bo, que ens donava unes competències molt fortes, més que a tot Europa. El van retallar, però ens permetia fer política al màxim. Tot i que aquesta va ser l’excusa per llançar el processisme. El nacionalisme és tot el contrari a la raó. És religió, fe, un miratge… Què crearem a partir d’això? En tot cas, es perpetua el que existia. Què existia aquí? Una dreta forta, controladora, amb el suport d’Esquerra Republicana, dels infantilismes de la CUP. La veritat, el coherent, el que nosaltres palpàvem, el que la gent patia era el capitalisme i les retallades socials. La resta era il·lusió.
I com s’explica l’apropiació de qüestions pròpies de l’esquerra per part del nacionalisme?
Quan una part de l’esquerra dona suport al 9-N comet un error terrible. Allò era una qüestió dels nacionalistes, on l’esquerra no hi pintava res. I així es va anar passant a “votar és democrà- cia”, etc. Votar és un instrument de la democràcia, i no votar pot ser tan democràtic com votar. I aquí no hi ha una posició clara. El que hi havia era por que et posessin a l’altra banda… Sempre hem estat a l’altra banda. A l’altra banda del capitalisme, de les injustícies. I allò que s’estava fent era una injustícia perquè una minoria imposava unes qüestions terribles: com carregar-te l’Estatut? Com carregar-te la Constitució? Algú amb dos dits de front pot estar d’acord amb això?
I l’internacionalisme de l’esquerra?
A Europa tenim una gran oportunitat d’exercir-lo i no ho fem. Europa té moltes coses bones. El que passa és que està sotmesa a les polítiques de dretes. Ha explosionat l’esquerra a tot Europa. La socialdemocràcia no existeix. Pacta amb qui sigui, de la manera que sigui, sense cap problema.
Estem en un relat de ficció?
Vivim una situació molt difícil, perquè el nacionalisme té unes estructures de comunicació brutals, aquí a Catalunya. Tots els mitjans de comunicació públics estan al servei del nacionalisme i bona part dels privats subvencionats. Així, el discurs nacionalista entra cada dia, cada hora, asseguts al sofà, amb gent a qui els agrada que els parlin d’aquestes qüestions. D’aquesta manera, s’està formant un món paral·lel, irreal, basat en la il·lusió del nacionalisme. Això és terrible i no s’arreglarà, encara que s’encamini políticament. I ho dic des de Girona, que no és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Girona és una asfíxia total. Una ciutat ictèrica. L’altre dia, enmig d’un concert a l’Auditori va pujar algú a l’escenari i va dir que féssim un minut de silenci pels presos. Tothom es va aixecar, encara que segur que hi havia algú que no hi estava d’acord.
Una altra qüestió, aquesta de l’alienació, que l’esquerra ha deixat una mica de banda…
El poder d’influir en la ment de les persones avui dia és immens, a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Ja comencem a ser addictes, però Habermas diu, per exemple, que ja s’estan creant subxarxes que poden contribuir a la transformació d’aquesta societat. En tot cas, és bo debatre, informar-se. Llegir Patria és començar a entendre coses que no sabíem del País Basc. Perquè aquí també hi ha coses als pobles i a les ciutats petites de Catalunya que comencen a assemblar-se al que explica Aramburu.
