Comunista. Diplomat en Relacions Laborals, especialitzat en gestió de cooperatives i empreses d’economia social. Treballa amb persones vulnerables i en risc de caure en l’exclusió i la marginalitat. És vocal i membre de la junta de veïns de Ciutat Meridiana.
Al teu entorn hi ha gent amb mancances greus, que no els arriben els diners per passar el mes?
La situació real dels barris de l’àrea metropolitana de Barcelona és gravíssima. La gent no té diners per pagar la hipoteca o el lloguer, la llum o el gas, ni tan sols per menjar. Estem vivint molt en precari. Qualsevol es pot trobar en aquestes circumstàncies quan menys s’ho pensi, i tenir feina no garanteix una vida digna.
Això és conseqüència directa de la crisi o el problema més aviat és estructural?
L’última crisi ha fet que els pobres siguin més pobres i els rics més rics. Això s’està aguditzant i als barris es veu molt clar. Molts treballadors continuen patint la crisi, i per a la majoria la sortida és més empobriment, menys drets i un futur més negre. Tot això, esclar, partint d’una situació que ja estava al límit. Plou sobre mullat. I no m’agrada el terme precariat, que potser respon a aquesta tendència postmoderna de canviar el nom a les coses perquè sembli que són diferents. Jo crec que treballador és qui ven la seva força de treball per guanyar-se la vida. I sí, és cert que la vida de molta gent i les condicions laborals s’estan degradant. Ara la gent accepta qualsevol situació laboral, perquè hi ha un exèrcit de parats.
I això com ho viuen, els més joves?
Des de fa 15 o 20 anys hi ha moltíssima menys feina, cosa que ha generat el mateix capitalisme. Tenir un atur de més d’un 20% garanteix als empresaris mà d’obra abundant i barata. Viure-ho en primera persona, com ho viu la gent als barris de Barcelona, és molt diferent de com es vivia. Abans de la crisi encara es podia trobar feina en condicions bastant bones (horari, sou…), comparades amb les d’ara. Cosa que també passa amb els estudis. Tal com anem, aviat arribarem a aquella pancarta de Cornellà (“Els fills dels obrers volem estudiar”). De fet, jo conec personalment nanos que no poden estudiar perquè no tenen recursos per pagar-ho. Jo, com altres joves de classe obrera, vaig poder estudiar, encara que, és veritat, de vegades amb molt d’esforç, combinant la feina i la formació. També hi havia beques. Ara és més difícil, perquè resulta més car, no hi ha ajudes i, a més, el pla Bolonya obliga l’alumne a estudiar presencialment, fet que constitueix una barrera per a qui ha de compaginar feina i estudis.
Aquesta gent de qui parlem són, sobretot, diguem, autòctons, emigrants de primera, segona o tercera generació procedents d’altres llocs d’Espanya, emigrants d’altres països…?
Es podria dir que hi ha de tot, però predominen els fills i filles de la gent que va venir a Catalunya als anys 70, procedents d’Andalusia, Múrcia, Galícia… Els xarnegos, per entendre’ns. Aquest és el col·lectiu més afectat, i després els nouvinguts, que són aquesta segona onada migratòria de llatinoamericans, magribins, gent de l’Est d’Europa…
I què ha passat perquè a Nou Barris gent que va votar la candidatura encapçalada per Ada Colau a les últimes eleccions municipals s’inclinés per Inés Arrimadas a les catalanes?
Molt senzill. A la gent que vol seguir mantenint uns vincles amb Espanya, per procedència familiar o qualsevol altra causa i, en el cas dels nouvinguts (per qui la seva identitat és la del país d’on procedeixen), el procés els és indiferent. Va venir la senyora Inés Arrimadas al districte i va preguntar: “Esteu farts del procés? Si hi hagués un botó perquè s’acabés, estaríeu disposats a préme’l?”. Imagina’t! N’estem més que farts! La gent el pitjaria amb les dues mans i fins i tot amb els peus. “Aquest botó –va afegir Arrimadas– és Ciutadans”. I així, esclar, no és d’estranyar que la gent la votés massivament. En aquest sentit, he de dir que em preocupa i no m’agrada que els barris pobres votin la dreta. Però també s’ha de dir que el nacionalisme català i, de rebot, l’espanyol, han trencat la societat a Catalunya. I aquest vot n’és la conseqüència.
L’esquerra està reaccionant davant d’aquest panorama tan poc engrescador?
El nacionalisme, òbviament, ha tingut i té molt de poder, i l’esquerra a Catalunya i a la resta d’Espanya no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. No ha agafat la bandera del federalisme i no ha formulat una proposta concreta. Potser si ho hagués fet, no hauríem arribat on som ara. Per què? Doncs perquè la majoria de la societat catalana no és partidària ni de l’independentisme ni està per una opció diguem-ne unionista. Encara que no ho sàpiga, està situada en el federalisme, que és la fórmula més racional i viable de donar sortida als problemes territorials a Espanya. La gent, és evident, el primer que vol és recuperar la convivència i deixar de viure com ho estem fent ara, en una societat polaritzada.
Per què s’ha incrementat el vot nacionalista a partir de la crisi?
El nacionalisme català és tan centralista com el nacionalisme espanyol. L’independentisme no superava el 20% dels vots. Per què s’ha duplicat? Perquè l’esquerra no ha sabut enfrontar-s’hi amb un projecte creïble i perquè el PP ha fet tot el possible per fomentar aquesta tendència. I s’ha de tenir en compte també que Convergència i Unió va abandonar l’autonomisme per passar a l’independentisme. Sumant els vots dels dos partits s’obté un resultat matemàtic quasi exacte als vots que el bloc nacionalista ha anat obtenint des d’aleshores, amb l’afegit, esclar, de la CUP. I ja se sap que CiU es va passar a l’independentisme sobretot per tapar la corrupció i les retallades, que havien manejat a l’estil d’una famiglia.
Com es viu el procés als barris?
Com una realitat paral·lela. Com reclamava la població a la Rússia tsarista (pa, pau i llibertat), la gent dels barris està preocupada, en primer lloc, per sobreviure. Després ve la resta, que també inclou la identitat, que és determinant a l’hora de votar, fins al punt que el tradicional eix esquerra-dreta ha quedat desplaçat per la qüestió nacional. Així, el cinturó roig s’ha convertit en cinturó taronja. Purament i simple perquè la gent no vol la independència i veu en Ciutadans un dic de contenció. Als barris, la majoria, com el color groc que el distingeix, perceben el nacionalisme com un conjunt. Jo distingeixo entre indepes (ideologia que no comparteixo, però que respecto) i processistes, que són supremacistes, trenquen la convivència, insulten i són més perillosos. És impossible conviure amb processistes. Cadascú, a la seva manera, intenta afrontar-ho. Uns abstraient-se’n, refugiant-se en la seva privacitat, i altres manifestant d’alguna manera la seva identitat. Per exemple, posant banderes espanyoles als balcons, com a contraposició a l’altra part.
Els comuns, que van ser tan ben acollits a les eleccions municipals, estan a l’altura de les circumstàncies?
La base social dels comuns als barris, òbviament, no és independentista. N’hi ha prou de fer una ullada als partits polítics que formen part dels Comuns i la gent nova que s’hi ha sumat, i cap d’ells és obertament independentista. Què ha passat? Entre els comuns hi ha por d’anar en contra de l’independentisme, potser per càlcul electoral, en tot cas, erroni. Sí que hi ha independentistes entre els comuns, però són una minoria. No té cap lògica que la política d’un partit es faci en base a la minoria. Per això molta gent dels comuns està defraudada. A BCN en Comú, els independentistes (que són els que van promoure la ruptura amb el PSC, un tret al peu) estan hipotecant la política, i això és un error polític que es pagarà molt car. No és cert que hi hagi equidistància. Als comuns hi ha dues posicions clarament diferenciades. Hi ha gent federalista, la majoria, i hi ha independentistes. També tècnics, politòlegs, que els agrada parlar de la nova política. Un terme que em fastigueja, perquè el que compta és la bona o mala política, no la vella o nova política.
Han passat més de quatre mesos des de les eleccions autonòmiques sense govern. Com es viu això als barris?
El que es percep és que els poderosos s’estan esbatussant entre ells per repartir-se el pastís. És el joc de les cadires. No cal ser politòleg per veure això. I això, en una altra situació en què la gent té prou diners per menjar, pagar la llum, el gas i la hipoteca, seria menys greu. Però el que s’està fent ara és de jutjat de guàrdia. No obstant, la classe mitjana que dona suport al procés, espantada per la crisi, vol tornar acríticament a un espai de confort, sense tenir en compte que les condicions han canviat, confiada que la independència de Catalunya és la solució a tots els seus mals. Una visió no només naïf, sinó infantil.
