Economista i professor d’economia aplicada a la UAB. És vicepresident de Federalistes d’Esquerres. Acaba de publicar Pan y fútbol (El deporte rey, espejo de la economía global). També ha escrit ¿Qué es el federalismo?, amb Joan Botella i Victòria Camps, sobre l’economia del federalisme. Coproductor del documental Federal, d’Albert Solé.
Què és, això del federalisme?
Federalisme és la democràcia multinivell, organitzar-nos d’una manera en què els problemes se solucionin en la seva escala òptima. Hi ha problemes econòmics, socials… que tenen una escala global, local o intermèdia. No es pot pretendre solucionar un problema estrictament local des de dalt de tot, ni tampoc un de caràcter global des de baix. Vivim en un món en què cal reconèixer, aixecar acta, que ningú pot monopolitzar la sobirania. Cal compartir sobirania, perquè si no, no serem sobirans. Es tracta d’aquesta idea tan simple i alhora, per descomptat, tan complicada de dur a terme. Des del punt de vista econòmic, és gestionar la intervenció de l’Estat en l’economia en la seva escala òptima.
El federalisme és tan comú i universal que gairebé no hi ha una causa federalista…
El federalisme és, com caminar, tan natural que gairebé no necessita defensors. Però si no caminéssim no aniríem enlloc. La realitat té un biaix federal. Anar contra això suposa, diguem-ne, fer-ho contra les lleis de la física. No hi ha, esclar, cap moviment en defensa de la llei de la gravetat, però sí que s’hauria de combatre els que hi van en contra, perquè dificulten molt les coses. Efectivament, és difícil organitzar un moviment que vibri pel federalisme, però ho hem aconseguit una mica. I una cosa semblant passa també en altres llocs, com el Canadà, Bèlgica, Itàlia… I la mateixa UE no és només el resultat d’unes elits, sinó de persones que van lluitar pel federalisme. Per exemple, molts comunistes italians, amb Spinelli, van crear un moviment federalista europeu, que continua molt viu i és el gran baluard de defensa contra el populisme italià.
Més enllà de la política, el federalisme comporta qüestions tècniques rellevants?
En el federalisme ja gairebé està tot dit. Constitucionalistes, hisendistes, juristes, politòlegs… han generat un consens bastant alt en les tècniques del federalisme. El que més falta és l’impuls polític i també cultural. Les narratives federalistes, les receptes, hi són. Hi ha petitíssimes discrepàncies que, de vegades, els mateixos acadèmics exageren. Queda pendent la batalla del relat i de la denúncia dels que intenten posar la bandera del nacionalisme, sigui el que sigui.
Aleshores, el nacionalisme és l’antítesi del federalisme?
El centralisme, que podria semblar el més oposat al federalisme, és una manifestació del nacionalisme. Es manifesta en el fet d’enaltir l’Estat-nació des de l’Estat, o pretendre tenir un Estat-nació quan no es té Estat. En el fons, és el mateix: creure en el monopoli de la sobirania. I cal optar: o això o el federalisme. No hi ha una tercera via. És una sola via davant del nacionalisme, que té diversos caps, però que es remet a un himne, una bandera, una manera de ser, on no hi caben els que són diferents. No veig gaires diferències psicològiques i culturals entre els que critiquen els que no canten Els segadors i els que intenten imposar l’himne de Marta Sánchez.
Hi ha coincidència a considerar l’Estat de les autonomies com una forma d’Estat federal…
Espanya té moltes característiques d’Estat federal, i del que es tracta és de millorar-lo. I el mateix passa a Europa, que té una moneda i un parlament federal, però ens falten instàncies federals. El federalisme no és qüestió de sí o no, de blanc o negre. És una evolució, i el món actual, on els problemes es van interconnectant, es mou en aquesta direcció. Per això la nostra obligació és, no com a federalistes, sinó com a éssers humans, intentar que aquesta evolució sigui en interès de tothom. Que tingui en compte els més vulnerables i que entronqui amb valors progressistes. Tot això, anomenant-se federal, perquè les paraules són útils i importants. Ens posa en contacte amb els que així es reclamen: Spinelli, canadencs, alemanys, nord-americans, australians, indis…
El problema a Espanya és, com alguns afirmen, la contradicció entre un alt nivell de descentralització de competències i unes finances centralitzades?
Hi ha un problema economicofiscal, com diuen, amb matisos, Montse Colldeforns o Antoni Zabalza, en el sentit que hi ha molta descentralització, però menys poder autonòmic. Hi ha poca qualificació de les competències i confusió en els criteris per distribuir els diners autonòmics. Però no són aquests els principals problemes. El tema de fons, a Catalunya i a Espanya, és la falta de reconeixement de la diversitat, per exemple, en el pla lingüístic. A Espanya s’hauria d’acceptar que el català és un idioma espanyol, igual que l’espanyol és mexicà i, cada vegada més, nord-americà. Hi hauria d’haver als aeroports un cartell que digués “Bienvenidos a España, Benvinguts a Espanya”, i també en euskera i en gallec. Com passa al Canadà, Bèlgica, Suïssa… No cal canviar la Constitució per fer això, és barat, però simbòlicament té un impacte més gran que altres coses. I el mateix acceptar a Catalunya que el castellà és una llengua de Catalunya, per descomptat. I que ho puguin ser altres com, per exemple, l’urdu. Acceptar amb normalitat que, a tot el món, vivim en societats multicuturals i diverses. Això és la realitat i no farà marxa enrere.
Quin lloc ocupa en tot això el sobiranisme?
La paraula sobirania és bonica, i volem ser sobirans. Però el que és important és que l’individu sigui sobirà, que sigui lliure i que, cada vegada més, pugui decidir per ell mateix. A això aspirem la gent progressista, i per això cal igualtat. Si la sobirania és això, em sembla bé. Però l’única manera de ser sobirà avui dia és compartir sobirania amb els altres, perquè si no, no influirem en problemes que ens afecten i que no es decideixen a la plaça Sant Jaume ni al nostre bloc de pisos. Es decideixen en una escala més àmplia, en la qual hem d’influir. I si decidir en tot significa fer referèndums dicotòmics per a tot, acabarem amb societats dividides, en les quals imposaran l’agenda els més poderosos. Allà on la convivència és important, els referèndums dicotòmics no serveixen, com hem vist amb el Brexit.
Íñigo Urkullu parla de federalitzar el País Basc. No afecta això també Catalunya, on sembla que hi ha uns desequilibris manifestos?
Resoldre d’una manera federal l’organtizació territorial de Catalunya és una qüestió pendent. Ha tingut competències per fer-ho i no les ha exercit, igual que podria haver tingut una llei electoral o una televisió pública exemplar, i no ha volgut. El cas territorial és obvi. Com pot ser que a Catalunya hi hagi províncies, comarques, vegueries, ajuntaments, districtes… És imprescindible democratitzar-ho, això. A Barcelona es va arribar a una síntesi amb la participació dels veïns als consells de districte. Això és una idea federal. Una manera que el polític local estigui en contacte amb la gent que té un problema. El pujolisme va fer un mal terrible a Catalunya i el procés és fruit d’això. És l’apropiació de les institucions per al profit d’un projecte polític.
La compravenda de favors polítics, característica del pujolisme, ha contribuït a pervertir el sistema autonòmic a Espanya?
Hi ha una falta d’institucionalització dels intercanvis entre el govern central i les autonomies. El federalisme és institucionalitzar la cooperació, en comptes de portar-la a cambres fosques on es fan pactes per sota la taula. El pujolisme sí que és la tercera via, per excel·lència i indesitjable, entre el federalisme i la sobirania total. És la que ens ha dut on som, la devaluació de les institucions com a cosa collectiva.
I el federalisme en el conjunt d’Espanya?
Pedro Sánchez acaba de formar el govern més federalista des de la I República, el més europeista des dels temps de Felipe González i el més feminista de la història. Això és una esperança. La ministra de Política Territorial consta com a federalista, igual que el ministre d’Afers Estrangers, i la resta també. Estem esperançats. I cal dir també que a Espanya hi ha molts federalistes, alguns que ni tan sols saben que ho són, i altres que no s’atreveixen a dir-ho. Hi ha molta pressió en contra seu perquè la dreta espanyola ha associat federalisme a caos. On són els federalistes més enllà de l’Ebre? Al govern.
Es pot parlar ja de passos cap al federalisme?
És una llàstima que no s’hagi aprofitat el govern del PP per reformar la Constitució, perquè és més difícil que s’hi sumi des de l’oposició. De tota manera, continua totalment vigent la idea de reformar la Constitució. Pot semblar que no hi ha interessos directament enfrontats al federalisme, però sí indirectes, com mantenir les banderes ben hissades i el volum dels himnes ben alt, per dividir l’esquerra per identitats i que es parli menys de propostes socials i distributives.
