Advocat laboralista. És portaveu adjunt del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya i soci de Federalistes d’Esquerres. Ha escrit Quan succeeix l’inesperat: el 15M i l’esquerra; Nosaltres, els federalistes i Sortir de l’atzucac, sobre autodeterminació i nacionalisme.
El federalisme té molt a veure amb aspectes tècnics, però ¿no és a la política a qui correspon prendre la iniciativa per avançar en aquesta direcció?
La política té molt a dir-hi, però cal tenir en compte que la política no es fa només a les institucions. Es fa política també al carrer, a les fàbriques, als moviments socials… D’entrada, per a l’esquerra catalana, incloent-hi l’anarcosindicalisme, el federalisme no és només un determinat model d’organització administrativa i territorial de l’Estat, sinó un principi d’organització social. La idea federal va molt més enllà de com s’articula territorialment un Estat, de com es poden establir mecanismes per equilibrar la formació de la voluntat general de l’Estat, perquè les parts hi puguin participar. És la idea de la lliure associació entre individus per anar generant espais de cooperació mútua, autogestionats, que es van enllaçant sobre la base del principi federatiu. En realitat, per produir tota la vida social, des de l’economia, la redistribució de la riquesa, la producció de l’oci, de l’educació… D’aquí la llarga tradició de les esquerres autogestionàries, que promovien el federalisme des del cooperativisme, el mutualisme, el sindicalisme…
Aquests principis federalistes, en què es basen?
Arriscant-me a simplificar massa, el federalisme és l’elaboració teòrica i també la pràctica política d’una pulsió molt humana, que es contraposa a una altra, també molt humana, que és la construcció de l’alteritat. El federalisme és una visió diferent de l’alteritat. La idea de qualsevol nosaltres que es vulgui definir separant uns individus dels altres sempre acaba sent fal·laç. El nosaltres engloba tothom, des de la perspectiva del federalisme. Evidentment, el federalisme no pretén esborrar la diversitat. Al contrari, intenta articular-la. Així com de la tríada revolucionària llibertat, igualtat i fraternitat les dues primeres han acabat trobant la seva forma d’expressió política, constitucional, en la construcció d’Estats democràtics, la fraternitat ha de trobar el seu espai en la construcció d’Estats federals. Encara, en definitiva, la idea d’abordar d’una altra manera l’existència de l’altre.
El federalisme no és tan acceptat, universal i practicat al món que gairebé ha deixat de ser una causa per convertir-se en normalitat?
La major part del món que viu en democràcia ho fa en un sistema de tipus federal. Un fet que ens hauria d’indicar alguna cosa respecte a les seves virtuts, però també és veritat que, en haver-se institucionalitzat, el debat entorn al funcionament del federalisme ha derivat sovint en una cosa molt tècnica i acadèmica. Però potser també passa això amb els principis bàsics de funcionament d’un Estat democràtic, on hi ha una democràcia consolidada. És on no tenim un sistema federal on es produeix una reflexió més ideològica i política. En el cas d’Espanya, en particular, la qüestió del federalisme està molt impregnada de l’eix esquerra-dreta, per la nostra història. La dreta espanyola, des de la I República, sempre ha associat la idea del federalisme a la disgregació de la unitat d’Espanya.
Aleshores, el federalisme és cosa de l’esquerra?
No necessàriament ha d’estar associat el federalisme a l’esquerra. De fet, als fundadors dels Estats Units d’Amèrica, que van escriure que es construïa la federació per tenir una unió més perfecta, difícilment se’ls podria qualificar d’esquerrans. Igual que l’esquerra no dona el mateix contingut al concepte de democràcia que el liberalisme clàssic, en la mesura que aspira a superar la democràcia formal i arribar a una democràcia real. Deia Leon Gambetta que el que caracteritza essencialment una democràcia no és el fet de reconèixer iguals (per llei), sinó el de crear-los, a través de dotar tots els membres d’una societat dels mínims materials imprescindibles per desenvolupar el seu projecte de vida amb autonomia i dignitat. El que entenem com les bases materials de la llibertat. En el fons, la dicotomia entre llibertat i igualtat és falsa. Aspirem a una societat igualitària perquè volem la mateixa llibertat per a tothom.
I el sobiranisme, que tan de moda està entre algunes esquerres catalanes, no entra en franca contradicció amb el federalisme?
El concepte polític de sobirania és més aviat obsolescent. En el fons, si s’entén la sobirania com la facultat sobre totes les facultats, no deu haver existit mai plenament cap Estat. En tot cas, al marge de la discussió històrica i l’origen del terme, que té alguna cosa de monista, el sobiranisme no defineix bé on som. Per a l’esquerra hauria de tenir més sentit la idea de democratització en qualsevol nivell de decisió.
La democràcia és revolucionària?
No té res de nou pensar que la democràcia fins a les últimes conseqüències ens porta al socialisme.
Per què tanta resistència a Espanya al federalisme?
Patim traumes històrics que expliquen aquesta resistència al federalisme, sobretot per part de la dreta, però també a l’esquerra, perquè s’associa al cantonalisme i la disgregació. És la idea de construir una unió en la diversitat, encara que el caràcter marcadament ideològic de la defensa del federalisme també influeix en el debat. En tot cas, està bé que les principals forces de l’esquerra, el PSOE i Podem, estiguin propugnant per primera vegada des de la primera República un model d’espai de tipus plurinacional, federal.
Es pot considerar l’Estat de les autonomies un model federal, malgrat tots els seus defectes i les seves poques virtuts?
Tenim un sistema molt peculiar, que quan s’estudia es fa des de la perspectiva federal o quasi federal. El text constituent va dissenyar un model perquè s’hi poguessin acollir les nacionalitats anomenades històriques, les que durant la II República havien tingut algun grau d’autonomia. El model va permetre també l’accés a l’autogovern de territoris que segurament ni s’ho haurien plantejat. Si una cosa acredita que el principi de subsidiaritat, propi del federalisme, és bo, és l’autogovern que ha servit a Extremadura, Castella i Lleó, etc. Però el que s’ha de fer és intentar fer evolucionar el nostre sistema autonòmic a un de plenament federal. Quina és la millor manera de fer-ho? Doncs reformant la Constitució, que permeti incorporar mecanismes i institucions federals. I el que també li falta a Espanya per ser un Estat plenament federal són els mitjans de participació de les parts federades en la voluntat comuna de l’Estat. També li falta política de reconeixement, que li diguin a la gent amb identitats mixtes que l’Estat també és seu, que no és patrimoni de la identitat majoritària.
En una eventual consulta sobre el model territorial, sobre la base de preguntar si es vol continuar amb el model actual, recentralitzar l’Estat o crear un nou model de base federal, quin podria ser el resultat previsible?
Hi ha enquestes que introdueixen aquesta tercera opció amb diverses denominacions, però tampoc queda clar que aquesta pregunta respongui a les opcions realment disponibles. Els socialistes catalans no som nacionalistes, no compartim el principi de les nacionalitats que al seu dia va formular Mancini. No creiem que cada nació cultural hagi de formular el seu propi Estat i tampoc que l’Estat es pugui permetre una sola nació. De la mateixa manera que estem convençuts que el sistema capitalista no és la forma definitiva social i econòmica de la humanitat, també creiem que l’Estat-nació no és la forma definitiva d’organització política i administrativa de la humanitat. Volem anar més enllà de la identitat nacional com a criteri per a la formació d’una comunitat política. Volem que les nostres comunitats polítiques es conformin d’acord amb uns valors constitucionals debatuts, compartits i fixats en una Constitució. I s’hauria d’anar separant el concepte de nacionalitat del de ciutadania. És bastant arbitrari això que la identitat porta a crear una comunitat política amb els que comparteixen aquesta identitat, sobretot en societats creixentment plurals i complexes, com les nostres. Importa que es pugui viure una identitat amb plena llibertat, però a partir de compartir drets i obligacions ciutadanes. I, per descomptat, és bona una laïcitat de l’Estat respecte a les identitats nacionals.
I la Unió Europea què hi pinta, en tot això?
La UE, amb elements de confederació i federals, també té pendent perfilar el model. Posats a somiar, s’hauria de pensar en una Federació Mundial, perquè molts problemes que tenen a veure amb la nostra vida quotidiana, com el canvi climàtic, el moviment de capitals, les migracions… són globals.
