Entrevista a Arga Sentís

Regidora de l'Ajuntament de Tarragona i portaveu del grup municipal d'Iniciativa VerdsEUiA
Título de la imagen
Título de la imagen

Regidora de l’Ajuntament de Tarragona i portaveu del grup municipal d’Iniciativa VerdsEUiA. Treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística. És sindicalista i participa en moviments socials, ecologistes, feministes i per la pau.

La fractura social de què es parla tant, és conseqüència del procés o ve de més lluny?

De vegades, si partim de generalitzacions, les coses no s’expliquen del tot. El que estem vivint es percep de manera diferent depenent d’on i com es viuen els esdeveniments en un espai concret, que se sap interpretar. Suposo que si es forma part d’algun àmbit homogeni (que n’hi ha), es poden compartir punts de vista, però en un lloc complex (fracturat urbanísticament entre el centre i els barris, on va arribar gent sobretot del sud d’Espanya a treballar a la indústria) com Tarragona, les coses funcionen d’una altra manera. Als 20 anys vaig començar a fer classes de català al barri de Ponent. Allà vaig trobar la realitat de persones que eren més grans que jo. Treballadors que, després de la jornada laboral, anaven a classe de català. Allò era molt maco, pel plaer d’ensenyar i pel fet de compartir una llengua. I ara ho recordo amb una mena de dolor. Moltes d’aquestes persones t’explicaven la seva història, que passava per la lluita antifranquista, sindical, dels moviments veïnals… Una gent que havia vingut de fora però que va ser absolutament imprescindible per dotar Catalunya d’autogovern, d’immersió lingüística… Per arribar a uns consensos socials sense els quals res no hauria estat possible. Això per a mi va ser una epifania, un descobriment. Esclar que hi havia diferències entre aquelles persones i les d’altres barris, però no com les d’ara.

Aquell estat de coses perviu o, d’alguna manera, s’ha modificat dràsticament?

Als barris d’aleshores hi havia gent que potser tenia més coses en comú. Amb el temps han arribat nous immigrants i moltes persones d’aquella immigració han marxat. Hi havia gent que veia l’emigració amb aprensió o amb distància, cosa que es derivava també d’una fractura urbana que dificultava crear o buscar punts de trobada. També hi havia un rebuig latent a l’emigrant, però, de tota manera, dominava una tendència a entendre’s, a conviure, a compartir coses. Ara hi ha gent a qui els vaig fer classe que va a les manifestacions de Ciutadans. Què està passant? Per què als barris on jo vaig treballar es pengen ara banderes diferents de les del centre? Han tret les banderes com a reacció a alguna cosa que veuen com una amenaça o rebuig. S’han barrejat mil coses diferents i s’ha gestat un sentiment d’acció-reacció que ens ha portat a mirar-nos amb recel. I el mateix puc dir d’altres entorns, diguem-ne indepes, que conec i que també pateixen. Com és possible que es comparteixi el patiment i hi hagi tan poca capacitat d’empatitzar o, fins i tot, d’arribar a aquest punt en què es pot comprovar que ni tan sols hi ha enfrontament, que es tenen els mateixos problemes? Quan es compara això amb el que passava fa 30 anys, s’ha de reconèixer que hem empitjorat molt. Aleshores hi havia aquesta mena d’intent d’entendre’s. Hi havia rebuig, paternalisme… però també un espai en el qual poder-se entendre i reconeixe’s.

I a qui li correspon la responsabilitat d’haver arribat on som ara? Als líders, als narradors del relat, o més aviat als seus seguidors?

Crec que s’ha barrejat tot i que el que està passant a Catalunya segurament té molt a veure amb el que passa a Europa. Aquesta mena d’incomoditat derivada de la manca d’instruments per gestionar la globalització. Així, es torna al lloc on un creu que estarà més segur, més protegit, al de sempre. Un espai que és mentida, que es fabula, que no existeix. Tornar enrere només és pensar que es torna perquè, en realitat, no s’aconsegueix mai. Aquesta pulsió de construir un refugi imaginari també es manifesta a Europa, tot i que suposo que a cada lloc té unes característiques pròpies. Igual que a la meva ciutat es deuen viure les coses de manera diferent a com es viuen a Vic.

I on s’ha d’anar a buscar les claus que ens han portat a l’actual estat de coses?

En el nostre cas, crec que aquest sentiment generalitzat d’inseguretat s’ha barrejat amb la incapacitat de l’Estat espanyol per gestionar la seva diversitat. Els qui tindrien la responsabilitat de crear instruments per afrontar els problemes, com els derivats de la globalització, estan més pendents de les seves tàctiques, amb la vista fixada en les seves pròpies hegemonies, en un marc que ja és caduc. S’acusa la falta de voluntat de crear un model d’Estat integrador i que reconegui la diversitat com un valor i una riquesa. La conseqüència de tot això és la pèrdua d’aquell consens que havíem creat les classes populars i, sobretot, les forces d’esquerra. Hem deixat que gent de dretes, amb una mentalitat més aviat de Torras i Bages, s’hagi apropiat del catalanisme. Un espai que potser va tenir alguna cosa d’entelèquia, però que tenia el seu sentit i que va funcionar. A partir de les estructures del pujolisme, l’imaginari que s’ha construït té sobretot a veure amb la recuperació de les essències pàtries. Cosa que també està passant en altres llocs d’Espanya, en part com a reacció al que està passant aquí. És allò de Bertolt Brecht: “Per què t’has fet nacionalista? Perquè me n’he trobat un”.

Parlant d’escissions. Catalunya no és potser un espai també desequilibrat, que reclama solucions federalistes?

Tarragona és la segona àrea metropolitana de Catalunya, però sense estructurar. Som una conurbació important, que no disposa d’instruments per gestionar-la. La rivalitat interna ens fa consensuar un model que no és econòmic, ni de mobilitat… (Corredor del Mediterrani…), però, a més, estem desestructurats de Barcelona. Hi ha un imaginari que es refereix a una Barcelona metropolitana i la resta sembla esvaïda. I això no és veritat. El Camp de Tarragona és la prova palpable d’una estructura urbana més enllà de Barcelona, però inarticulada. Tenim, és evident, una falta d’articulació entre les zones rurals i les urbanes, però també un dè- ficit de reconeixement d’altres zones urbanes, que reclamen solucions. En qualsevol cas, els comportaments electorals a la ciutat de Tarragona, al Camp o al Priorat són una reproducció, a escala més petita, del que passa a Catalunya. A Tarragona també apareixen alguns discursos que juguen a una confrontació amb Barcelona, cosa que no té sentit, perquè la geografia no es pot canviar i perquè ser a prop de Barcelona és més aviat una oportunitat que un problema. Aquesta incapacitat d’articular-nos, també com a regió europea, té alguna cosa a veure amb el que està passant.

De tota manera, la situació catalana sembla que no està per orgues…

És evident que falta un model econòmic. A Tarragona, on cal apostar per la indústria, no tenim cap model. També és veritat que necessitem gestionar espais petits quan les coses estan passant en espais molt grans. I crec que part del problema és que ens hem entregat a parlar d’assumptes amb definicions del segle xx per a realitats del segle xxi. Quan discutim sobre federalisme i si pot estar vigent o no, sobre l’independentisme, al final estem jugant amb conceptes i amb maneres d’interpretar les coses que ja no funcionen. Segurament hi havia un cert model federalista, que era el del segle xx, que no va saber desenvolupar l’Estat espanyol, però ara la qüestió de la federalització es planteja a escala europea. El federalisme és, en definitiva, la manera de gestionar la diversitat i la diversitat d’avui no és la del 1960 o 1980. És diferent. Però es nega la viabilitat d’aquesta alternativa remetent a exemples, a successos, que responen a realitats que ja no existeixen, que estan superades.

No creu que és precisament a això al que es refereix el procés, a construccions més aviat fictícies que reals?

Això no és que ho cregui. Es veu. La prova són les declaracions que fan alguns dels seus líders. Diuen una cosa als qui els segueixen i una altra al jutge. Em sap molt de greu, sobretot pels amics, per gent que estimo, que estan en aquesta dinàmica. S’està jugant amb això i dins d’aquesta pulsió romàntica per aconseguir alguna cosa es mouen moltes coses. Veig gent gran que tenen una mena de sentiment d’aconseguir el que van perdre a la Guerra Civil, altres que t’expliquen un futur millor… Hi conflueixen moltes coses diferents. Hi ha molts sentiments que són autèntics i el que fa mal és que els estan manipulant. Perquè el que s’està discutint ara entre ells és qui té l’hegemonia, una cosa molt allunyada de la gent que s’hi ha ficat de cap i que ara tampoc en pot sortir. I aquí ens trobem, en una pugna de sentiments contradictoris que s’embolcallen en diferents banderes. Caldria començar a treure-les per veure que la gent despullada s’assembla bastant.

(Visited 75 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari