Professora de ciència política a la UOC. Periodista. Consultora pel Banc Interamericà de Desenvolupament. Va viure a Guatemala, des d’on va participar en projectes per a Centramèrica. Forma part de Federalistes d’Esquerres i s’identifica amb Comuns Federalistes.
Des de la seva perspectiva, on es pot situar l’arrencada del procés?
És veritat que a mi, una observadora potser una mica ingènua, em va caure bastant per sorpresa la reacció al Tribunal Constitucional i aquell editorial conjunt publicat pels mitjans catalans. Allà vaig pensar que alguna cosa passava i després, com a politòloga, he anat seguint com s’ha anat gestant aquest moviment. Tot i que ens podem remuntar fins molt abans, es pot veure que el primer creixement de l’independentisme es produeix amb la majoria absoluta d’Aznar i es fa visible amb els resultats d’Esquerra Republicana el 2003. Aleshores es posa en marxa l’operació Estatut, que pretén més garanties per a l’autogovern de Catalunya, i per part del PSOE diguem que més aviat es vol tancar el problema. L’ànima federalista del PSC veu l’oportunitat de blindar les competències. Però tot això no arriba a consolidar-se.
Pot dir alguna cosa sobre les seves investigacions respecte a la fragmentació de l’entorn mediàtic i la situació a Catalunya i més enllà?
Per començar cal preguntar-se si amb l’ampliació de l’oferta informativa millora el paisatge comunicacional i com. Perquè aquesta abundància d’informació el que està provocant no és res més que fragmentació de les audiències. Abans disposàvem d’un entorn molt més limitat, de manera que els mitjans tradicionals acabaven convergint. I a Catalunya el que estem vivint és l’aparició d’autèntiques bombolles (Filterbubble), cosa que fa que la gent visqui en un entorn en què les mateixes idees es retroalimenten, es reboten entre uns i altres. Alguna cosa d’això passa, per exemple, amb les grans magnituds socials a Catalunya, que viuen en mons separats. El que passa és que la Catalunya que es veu és la que parla en català i defensa el projecte hegemònic, que és l’independentisme. Per què? Perquè és la Catalunya que ha governat des de l’any 1980 i que té un monopoli absolut sobre les institucions d’autogovern i que, per descomptat, controla els mitjans, l’ensenyament, la sanitat, l’administració… Tots els ressorts de poder i les agències i institucions públiques.
El bosc mediàtic ens està impedint veure aleshores els arbres de la informació?
Davant de tanta informació, les persones necessitaríem unes dreceres cognitives per seleccionar, processar i elaborar aquesta informació. Una d’aquestes dreceres passa per identificar la font ideològica i la seva proximitat amb la de cadascú. També es maneja la credibilitat de la font. Ara utilitzem molt el Twitter i seguim gent que considerem autoritats en els temes dels quals ens filtren informació. Però, esclar, com més informació, més dreceres. En un entorn informatiu tan complex es requereix, cada vegada més, recursos cognitius, preparació per poder fer una bona selecció. Si no, pot passar tot el contrari, que acabes sent una persona molt més desinformada, amb molts més problemes per orientar-te en la realitat.
El bombardeig informatiu a què estem sotmesos tendeix a generar malestar i irritació creixent en els receptors?
Cadascú de nosaltres pot fer l’experiment d’exposar-se a un nivell creixent de notícies i constatar que, com més abundància d’informació, més augmenta el nivell d’ansietat, Respecte a la televisió, es pot constatar una pèrdua de poder i influència. Segons un estudi que estem fent, els hàbits dels joves han canviat radicalment. No miren la tele. Els índexs d’audiència constaten que, per exemple, la Sexta, que és una cadena molt seguida a Catalunya, només té un 6% d’audiència, i TVE un 13%. Abans, el 80% seia cada nit davant de la tele per veure els informatius.
La tirada d’algunes figures per la televisió, que s’ha interpretat com una manera postmoderna d’entendre la política, no és potser producte de la influència que va tenir el mitjà en la seva formació?
La televisió continua sent un mitjà potentíssim. Hi ha alguna cosa de certa en el fet que Pablo Iglesias, per exemple, té la rellevància que té gràcies a la televisió. Oi que gairebé no s’ha sabut res del Partit Pirata? Però l’efecte de les xarxes socials fa que no calgui que tothom estigui mirant la tele. De seguida que apareix un missatge en una determinada plataforma, es comença a escampar com un virus per les xarxes. No són incompatibles, la televisió i les xarxes socials.
Tornant al procés, cal preguntar-se quin és el detonant d’aquesta deriva, ja que les coses no cauen del cel com la rosada…
Crec que és força clar que el que permet a aquest moviment arribar a capes tan àmplies de la societat catalana és la crisi econòmica, perquè el relat de les garanties i el de la sentència del Tribunal Constitucional és una cosa que està dirigida i que entenen les elits. Però el que sí que entén la gent és allò d'”Espanya ens roba”, i que si som independents 16.000 milions d’euros es quedaran a Catalunya, i 2.000 euros a la butxaca de cada català. A més, amb l’agreujant que l’única alternativa visible a la crisi era la independència. No hi havia una proposta federalista, ni de reforma.
El pujolisme tampoc ha sigut un fet puntual ni passatger. Ha establert pautes fins a instituir-se com un règim amb perfil propi?
Ha establert pautes, per desgràcia, que no són gens saludables per a la nostra democràcia. Els independentistes parlen molt de la qualitat de la democràcia espanyola, però en l’últim mes aquesta ha donat algunes lliçons de capacitat de renovar-se i de canvi. Aquí, per contra, vivim la hipertròfia d’hiperlideratges, d’apropiació de les institucions, del que és públic, per un grup hegemònic. Aquí no es mou un paper sense consultar amb Berlín o Estremera. Als de la parròquia no se’ls donen explicacions perquè no cal, però per a la resta de la ciutadania de Catalunya és d’una falta de transparència, d’una opacitat i uns procediments que no són democràtics en absolut.
Tot això de Catalunya no té alguna cosa en comú amb fenòmens que s’estan produint a Europa i al món?
A Catalunya, objectivament, els sectors que avui estan per la independència són els guanyadors amb la globalització. Són les classes mitjanes altes. El gran poder econòmic i els treballadors d’origen immigrant no s’identifiquen amb el sobiranisme. El que queda és una classe mitjana pilotada pels més privilegiats. Inclou els que viuen d’alguna manera de l’administració pública catalana. En això, Jordi Pujol ha sigut un mestre. Ha creat una administració clientelar i amb ella un entorn d’interessos que és beneficiari de les polítiques que s’han fet a Catalunya. No totes negatives, com el sistema de ciència, que ens distingeix d’altres comunitats autònomes . Però així ens trobem amb un percentatge molt alt de científics beneficiaris dels programes d’excel·lència creats a Catalunya que són independentistes.
I es veu alguna llum que indiqui la sortida del túnel?
Aquí s’han trencat dos pactes. D’un cantó, el pacte federal (que segons Pérez Royo es va trencar amb la sentència del Tribunal Constitucional), que reclama garanties per a l’autogovern, més enllà de les majories polítiques a l’Estat. El govern central exerceix el seu poder amb un ampli marge de discrecionalitat respecte a les comunitats autònomes. I en això hi ha una motivació molt legítima per part del sobiranisme català. Això s’ha d’arreglar, cal recuperar l’Estatut, blindar les competències… També s’ha trencat el pacte implícit que existia a Catalunya, mitjançant el qual els no nacionalistes delegaven el poder als nacionalistes a canvi de mantenir-se a Espanya. Aquesta part de Catalunya se sent molt traïda. Perquè la pertinença a Espanya garanteix els drets. I ara som més lluny que mai d’un consens a Catalunya, com posa de manifest el naixement de Ciutadans, que és una resposta a la ruptura d’aquest pacte. És veritat que la llei d’immersió lingüística a Catalunya es va fer per consens. Grans majories la van votar al Parlament.
Tot això reclama, en definitiva, pactes, nous encaixos…
El problema és que s’ha trencat la confiança. Aleshores, cediràs poder? Donar la possibilitat que Catalunya recapti tots els impostos a la comunitat, quan ho estàs donant a gent que ho utilitzarà per marxar? Aquí, el problema de les lleialtats és bàsic. Però també cal comptar amb la participació d’altres elements, com Europa. I sobretot cal aprendre la cultura del pacte, de la qual Espanya ha sigut bastant deficitària, sobretot per part de la dreta. I també de fer les coses de manera més horitzontal, des d’un poder en xarxa, resolent els problemes en el nivell més adequat.
