Escriptor i psicòleg. És autor de cinc llibres, tres novel·les (una de les quals va ser escrita amb el seu amic Ricard Ruiz) i dos assajos. L’últim és Radical(s), una reflexió sobre la identitat. Un assaig vivencial, que va als sentiments. En la línia de Soñar y contar, de Hanif Kureishi, o Les identitats que maten, d’Amin Maalouf.


Per què tot aquest recorregut per la identitat?

Aquest és l’últim llibre d’un projecte de trilogia sobre la identitat que, al final, han estat cinc llibres. M’interessa molt saber qui som, com ens construïm… Suposo que haver vingut del Marroc i instal·lar-me aquí des de petit m’ha influït molt. També els meus pacients, els amics. És un tema al qual he dedicat molts anys, i estic content d’haver-ho acabat.

I què has descobert?

Una cosa senzilla, molt bàsica, però que és important recordar: que la identitat és tot allò que vivim, des del país on neixes fins al país on vius, la gent amb qui ho fas; de qui t’enamores, els llibres que llegeixes… Salman Rushdie deia que la identitat és l’origen, el viatge… I sembla que no és fàcil d’entendre, perquè molta gent la circumscriu a l’origen, a l’ètnia, a la religió… En qualsevol cas, he descobert que la identitat es tracta d’un continent elàstic…

Tenint en compte la quantitat i la varietat d’elements que integren la identitat, no es pot convertir en un constructe difícil de desxifrar?

La identitat és una cosa mal·leable, que es pot estirar com un xiclet. Depèn també de la personalitat de cadascú. Com més flexible, més s’intenta fer caber tot el que es viu en el que s’és. El contrari és escindir, separar una part de tu i no reconèixer-la. Haver nascut al Marroc, crescut a Catalunya, parlant català, castellà, amazic... Tot això construeix la identitat.

En qualsevol cas, si existeix el DNI és perquè, diguem-ne, tenim identitat, la identitat és una cosa real…

El DNI, encara que inclou el terme identitat, no reflecteix, òbviament, tota la identitat, sinó només unes quantes dades: nom, cognoms, data de naixement, domicili… Però sí que, a partir d’aquesta informació succinta, certifica la identitat de la persona a efectes pràctics.

Per què els nacionalismes recorren tant a la identitat?

El nacionalisme identitari apel·la a una part de la identitat, no a tota. Se circumscriu a les qüestions que interessen al seu projecte. I cal tenir en compte d’on ve aquesta conducta. Un país que hagi fet una bona reflexió i assumeixi totes les seves realitats (Espanya, per exemple), hauria d’entendre que el català, el gallec o l’euskera, s’haurien d’ensenyar a tot Espanya i parlar-los al Congrés per evitar que la gent no s’atrinxeri només en una part del que és. Entenc que no tot independentisme és nacionalista, i que hi hagi gent que té un sentiment independentista. Però caldria analitzar-ho. El que sembla obvi és que hi ha una lluita entre nacionalismes, i a Espanya hi ha un nacionalisme, diguem-ne espanyol, més poderós que els perifèrics, que són més petits. Caldria dialogar, molt, per anar separant el gra de la palla.

Deia Rainer Maria Rilke, associant pàtria a identitat, que “la veritable pàtria de l’home és la infància”.

Tenint en compte que el llenguatge ens limita molt, diria que la infància és molt important en la identitat, encara que no tot està en la infància. En qualsevol cas, sí que és veritat que els afectes constitueixen una part substantiva de la identitat. En les relacions de la infància, amb els amics, s’estableixen vincles menys ideològics i més afectius.

Es podria distingir, doncs, entre identitats innocents, naturals, i altres de més intencionades?

Si, per descomptat. La identitat ideològica, parcial i premeditada és més constructe. Apropar-se a ella, estudiar-la, comporta analitzar des del llenguatge i tots els afegits. Elements que, passats pel tamís de la biologia, en alguns casos, acaben en una cosa molt carrinclona.

En qualsevol cas, tampoc no sembla fàcil separar unes inclinacions identitàries, diguem-ne, sanes, d’altres de manipulades, interessades…

Tot, en definitiva, també és matèria política. Quan un escriu, fa política. També quan sent. És indissociable la política de la identitat, però a mi m'interessa molt la veritat dels afectes, i la seva complexitat. Una de les coses que m'ha interessat més de destacar en tot el que he escrit, i en aquest llibre especialment, és que no hem de córrer a separar El Nosaltres (els autòctons, els ciutadans) de l'Ells (els immigrants, els altres). Més aviat dir que en moltes ocasions, el que ens uneixen més coses (encara que sembli un eslògan simple) de les que ens separen. Les persones estimem, tenim afectes, i en això som iguals, siguis d'on siguis, vinguis d'on vinguis i parlis la llengua que parlis.

En els temps actuals, els humans, hiperconnectats, disposem de moltíssimes més possibilitats de coneixe’ns, interactuar i entendre millor els altres.

Quan Freud, parlant de la identitat jueva, deia que Moisès no era jueu sinó egipci, provocava dolor a una part de la trinxera de la identitat jueva pura. Però cal tenir molt en compte que la identitat, més que veritats eternes, és mobilitat, canvi, interinfluència… La contaminació entre identitats no és que sigui bona o dolenta, sinó la pura realitat. Et pot agradar més o menys, però en la contaminació hi ha més veritat que en la puresa.

Barcelona, que s’enorgullia del seu cosmopolitisme, és ara un exemple d’identitats múltiples, creuades…, en les quals la condició de barceloní, potser com la del novaiorquès, transcendeix del que és català i fins i tot del que és espanyol per adquirir personalitat pròpia?

Tothom té una identitat múltiple. Amb l’emigració és més fàcil de veure. Si dic que vinc del Marroc i que m’he criat a Catalunya, és normal que digui que sóc marroquí i que sóc català. Però això ho pot dir qualsevol, perquè jo vaig néixer en aquest poble i vaig créixer en aquest altre. O la meva llengua materna és aquesta i a l’escola vaig aprendre aquesta altra; o sóc dona o home, homosexual, jueu, musulmà o cristià. Tots tenim una identitat múltiple, però tampoc hem de caure en el relativisme que tot és tan ampli que no es pot definir. Les persones necessitem definir-nos, tenim afectes, però com que ens relacionem, coneixem noves coses, la nostra identitat es modifica.

Com la vida mateixa?

Sí. Venim del clan, del grup que deia el que eres tu i com havies de comportar-te, i tot això s’ha estirat tant, per sort, que hem passat a la condició de ciutadans que volen ser lliures. Hem superat la petrificació dels rols: la dona en un lloc i l’home en un altre, etc. Hem ampliat l’espectre fins a qüestions com les identitats de gènere i sexuals. Però, al mateix temps que ens enriquim, hi ha una part, tan individual com grupal, que de vegades té por i s’atrinxera. Estic molt content que hàgim passat del clan al ciutadà, encara que cal reconèixer que, com diu Todorov, l’increment de la complexitat genera més por.

La religió és un dels grans senyals d’identitat. Hi ha una vinculació especial entre totes dues?

Hi ha alguna cosa que fem tots, els grups, les persones…, que és convertir la nostra visió del món en una Església. Steiner en deia “nostàlgia de l’absolut”. No només amb la intenció d’instrumentalitzar, sinó, de vegades, de forma natural, tot pot convertir-se en una religió i una Església. Per això no només cal indagar en la ideologia dels altres, sinó que hem de preguntar-nos a nosaltres mateixos si estem convertint les idees en un credo, amb la pretensió que ho expliqui tot. Per no exacerbar el nacionalisme resulta molt positiu recórrer als afectes. S’estima allò que es coneix, i cal fer esforços per conèixer-ho. Tots, inclosos els científics, hem de fer un esforç per situar les coses al seu lloc, mitjançant el pensament crític, l’amplitud de mires. Sent agnòstic i laic, aquest llibre l’he volgut escriure com a marroquí, musulmà i europeu, entre coses per poder ser autocrític amb el discurs musulmà.

La identitat, així doncs, no és un fòssil, sinó tot el contrari?

Hi ha qui s’aferra al passat, al que és inamovible, però la identitat és justament el contrari. És una cosa viva, permanent, en canvi continu. En això, com deia Arrabal, “no tinc arrels sinó cames”. Crec que Cardús també diu que cal passar de la metàfora de l’arrel a la del cos, que es mou. La identitat és l’adquisició d’allò que vas vivint, una conquista.