Analista electoral a La Vanguardia, doctor en ciències de la informació i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de tres llibres: Relato electoral de España 1977-2008, Retrato electoral de Cataluña i El poder catalán en su laberinto.


Per què hi ha aquesta reacció tan negativa a una repetició electoral com la que s’ha produït a Espanya?

Segurament som davant del típic divorci entre opinió pública i opinió publicada. És cert, perquè ho veiem a les enquestes, incloses les del CIS (que esmento, perquè sé que els màxims directius comparteixen aquesta visió més optimista), que votar és un acte que, sobretot per als que no ho vam poder fer durant molts anys, no suposa cap molèstia, sinó al contrari. El que passa és que la societat no és un cos militant i, per tant, l’entusiasme per votar que podem sentir alguns, des d’una perspectiva ideològica i fins i tot existencial, no el comparteix tothom. La idea que arriba és que es vota perquè hi ha hagut una incapacitat de posar-se d’acord per formar un govern. Una percepció que té una certa lògica. Cal dir, no obstant, que les coalicions a Europa es fan al voltant del centre i que cal tenir en compte la complexitat que suposa la governabilitat amb segons quins socis.

Però, sense anar més lluny, els armilles grogues a França reclamen més participació electoral…

S’ha parlat moltes vegades de llistes obertes, que havien de ser la panacea de la participació. Aquí les tenim per al Senat, i era molt comú que quan no hi havia paperetes amb els noms ja marcats sortia el primer de la llista, per ordre alfabètic. És un exemple que, al final, la gent tampoc està tan abocada en fórmules participatives. Tenim l’experiència de Suïssa, un model exemplar, en el qual també hi ha coses que no es posen a consulta o que, quan es fa i no interessen els resultats, la classe política hi fa alguns retocs. Va ser molt sonat el famós referèndum sobre les quotes d’emigració, que no afectava només gent procedent del sud sinó, sobretot, els alemanys i altres persones del centre d’Europa que anaven a treballar a Suïssa. La consulta va donar un resultat afirmatiu a posar barreres (més, paradoxalment, on menys emigració hi havia), cosa que suscitava problemes amb la UE i per a la pròpia economia. I, finalment, es van fer jocs de mans amb el reglament, etc., per pal· liar-ne els efectes. Sona molt bé consultar la ciutadania, però suposa que aquesta ha d’estar molt al cas de tot, i això de vegades no és possible.

Per què no s’ensenya més i millor què és tot això de les eleccions a l’escola?

Crec que hi ha un dèficit d’aprenentatge respecte a què és el vot, a com funciona el sistema electoral, com per exemple per què uns treuen més vots però tenen menys escons. Coses que de vegades produeixen tensió social, com a Catalunya. A Espanya tenim la gran sort que el cens és pràcticament automàtic. Això permet que, en casos com el del 2004, quan el govern va mentir sobre l’autoria de l’atemptat d’Atocha, molta gent va canviar el sentit del seu vot. Això no passa als EUA, perquè cal complir mil i un requisits perquè, sobretot si ets afroamericà o segons de quina classe social, ho tinguis molt difícil. I recordo que en aquelles eleccions hi va haver persones, no precisament indocumentades, que em van preguntar què s’havia de fer per votar. Aquesta és la prova fefaent que existeix, no un dèficit d’entusiasme democràtic, sinó de com funciona la mecànica democràtica.

I així arribem a la pròxima cita electoral del 10 de novembre vinent. Quin retrat en podem fer en la data d’avui, quan falten més de vint dies?

Avui, el PP està pujant a costa de les altres formacions de dretes. Segurament Vox perdrà més del que es diu, perquè és un vot difícil de confessar, Ciutadans potser es recuperarà perquè el seu candidat dialècticament no és dolent, tot i que està una mica sobreactuat i té algun dèficit de credibilitat pels cops de volant que ha donat. Calculo que pot cedir vots al PP, que ara pot estar entorn al 20%. Què passa a l’esquerra? Doncs que l’efecte Errejón està passant la lluna de mel amb l’electorat i pot arribar a arreplegar un milió de vots. Aquí hi ha un votant del PSOE que es podria desplaçar a Més País. Per això, tot i que el PSOE capta vots de Ciutadans i fins i tot de formacions de més a la dreta, es pot quedar més aviat com estava o fins i tot una mica per sota. Podem pot resistir, i Errejón podria arribar a un 8%. Però encara falten molts dies i poden passar moltes coses.

I què passarà amb les properes eleccions autonòmiques a Catalunya?

Tot és molt volàtil, encara que formalment s’hagi tancat files. El que no ha variat és la competència descarnada per l’hegemonia nacionalista entre Esquerra i els hereus més cínics de Convergència, per dir-ho d’alguna manera, que encarna Puigdemont. Dic això perquè tenen un llenguatge i unes propostes estratègiques molt agressives, però després, com vam veure amb Pujol i al principi amb Mas, són els més pragmàtics i deixen els que s’ho han cregut a la barrera. Saben que hi ha un ressort intern a la societat catalana que funciona, perquè és molt difícil acceptar que t’has equivocat. Com que Esquerra ha tocat aquesta hegemonia, però veuen que la poden perdre amb molta facilitat, no volen perdre roda i mantenen el discurs a veure qui la diu més grossa. Hi ha un moment presos, un moment exili, simbolismes, Casa de la República... Actualment estem en això dels presos i, un cop ha sortit la sentència, encara més. Té Junqueras com a emblema i aquí apareix un gran avantatage per a Esquerra que, a més, disposa d’una bona implantació territorial. Té números per poder consolidar-se com a força hegemònica del nacionalisme. Però té el problema que el nacionalisme és això, nacionalisme. Encara que es digui d’esquerres, el gruix dels seus votants són nacionalistes. Aquest és un ressort tan volàtil que, quan passi el moment presos, pot arribar el moment Waterloo...

El front nacionalista, fins quan?

Per formar govern sí, fins que hi hagi una situació en què no sumin. Si algun dia això es trenca, perquè sorgís una famosa tercera via, un catalanisme moderat que s’emportés aquests 200.000 o 300.000 vots de què parlen tant i que els sondejos i les eleccions reflecteixen. Si aquest espai s’escindeix de l’independentisme, perdrien la majoria. Aleshores, més que a l’escenari de qui surti l’últim que apagui el llum, podríem assistir a un altre escenari: a veure qui és el primer que pacta per no perdre el poder. Aquí el poder és la clau. No només el missatge de TV3, sinó els funcionaris, els càrrecs de confiança, les xarxes clientelars... En el moment que això canviï de mans, perd la seva força com a catalitzador d’una força política. Hi ha una curiosa paradoxa, perquè es presenta el procés com un moviment contra el poder, antisistema... i resulta que els qui el promouen fa 30 anys que governen, període del Tripartit inclòs, en què condicionaven TV3 i un conjunt d’elements de poder territorial, de manera que no hi va haver una ruptura, malgrat el que va dir Marta Ferrusola.

La qüestió catalana s’està convertint en una crisi territorial espanyola?

El tema català és un tema espanyol. I si alguna explicació hi ha del que ha passat, políticament parlant, tant a Espanya com a Catalunya, ve de la crisi territorial catalana. Entre altres coses, perquè ha coincidit amb la famosa crisi econòmica que arrenca el 2008, que ens sotmet a una commoció, amb un retrocés considerable en nivells salarials, de vida. El factor català, més enllà de les explicacions socioeconòmiques sobre la radicalització de certes classes mitjanes, perverteix encara més l’eix racional de competició esquerra-dreta del que ja ho va fer Aznar per captar vot transversal. En el pla territorial, Ciutadans es va situar a l’extrema dreta, i al final va sortir Vox, perquè Ciutadans i el PP competien a veure qui la deia més grossa. Com aquí, a Catalunya, amb la República. Així, a l’elector se li va escalfant el cap, en una deriva populista, patriòtica, en el sentit més trumpista: “Nosaltres primer”.

Fins quan?

Previsiblement, aquest tema durarà molt de temps, perquè ha impregnat els esperits. Encara que TV3 deixés d’alimentar aquest relat, cal tenir en compte que la meitat de la societat catalana viu en un univers paral·lel, en què uns per menyspreu i altres per ignorància no veuen l’altra meitat del país, que no combrega amb el seu model i, per tant, no és possible ni factible imposar-hi un nou règim.