Professora de música i història de l’art a l’ensenyament públic. Es va llicenciar en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Milita a Podem, Catalunya en Comú i Barcelona enComú. També forma part de Comuns Federalistes.

Després de la II Guerra Mundial, la socialdemocràcia ha tingut un paper molt rellevant en l’escenari polític. On es troba, ara?

Des del moment que cau el Mur de Berlín i el capitalisme no ha de dissimular perquè no té res davant, es comença a trencar l’Estat del benestar, i la socialdemocràcia, que en bona mesura n’ha estat la gestora, entra en crisi. No està preparada per reubicar-se en un context social que s’anuncia més descarnat i agressiu.

I l’altra esquerra, la de perfil comunista?

Aquesta esquerra va quedar pitjor, com a conseqüència de l’enfonsament de

l’URSS i de tota la política erigida al seu entorn. Tot i que també és veritat que els principals partits comunistes europeus estaven experiment un canvi que deixava enrere el model leninista per plantejar-se les lluites en el terreny de la democràcia i el joc parlamentari. És el que es va anomenar eurocomunisme, que va iniciar el Partit Comunista Italià (PCI). Aquí a Espanya va passar el mateix amb Santiago Carrillo. El comunisme de combat va anar donant pas a una lectura més suau. Però no es va arribar a adaptar prou i va acabar caient en la irrellevància, amb algunes excepcions, com Portugal, on encara hi ha un Partit Comunista amb pes polític.

I la tercera esquerra, la diguem-ne postesquerra, què és i què representa?

Vaig viure el 15-M més aviat des de fora. Anava a veure els joves que eren a la plaça Catalunya, però m’ho mirava de lluny. Quan van aparèixer Podem i Barcelona en Comú vaig pensar que allà hi havia unes noves maneres, que es podien traduir en alguna cosa significativa. Veia que la confluència que plantejaven podia ser una finestra d’oportunitat, perquè significava la unió entre l’esquerra més tradicional amb idees i maneres de fer renovades. El que passa és que això no s’ha sabut portar adequadament i les expectatives inicials han anat decaient.

Quines són, al seu parer, les raons que més han influït en aquest estat de coses?
Crec que tant Podem com Barcelona en Comú i ara aquest nou artefacte que és Catalunya en Comú (una cosa encara per construir) han volgut distanciar-se massa de l’esquerra clàssica i, alhora, aglutinar molta gent de diferents ideologies. Han volgut ser tan transversals que se’ls ha escapat una mica la mà. L’absència d’un posicionament polític consolidat, sòlid, ha produït massa vaivens i al final sembla allò de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres...”.

L’ànsia d’enlairar-se ràpidament no pot ser que tingui alguna cosa a veure amb la síndrome de l’aïllament, de vida al gueto, que patia l’esquerra marxista?

Sí, esclar. Errejón ja en va dir alguna cosa: “Hem arrencat a córrer quan encara ni ens hem lligat els cordons de les vambes”. Partits que eren gairebé embrions es van convertir d’un dia per l’altre en màquines electorals amb objectius a curt termini. I això s’acaba pagant. S’ha prioritzat la idea de partit que ho abasta tot sobre els fonaments, la base, del que volem de veritat. Això de “ens oblidem de les classes socials”, “anem a totes”, etc., juntament amb uns lideratges aparentment molt forts, té conseqüències.

La transversalitat, tal com l’han entès els comuns (existència en un mateix espai de nacionalistes i no nacionalistes) està relacionada amb aquesta deriva, a Catalunya?

Aquesta ambigüitat, que també existeix a Podem, en la mesura que no ha sabut donar-hi una resposta, és molt perjudicial. Perquè no es poden ajuntar l’oli i l’aigua. Quan es va crear Barcelona en Comú, la gent no es coneixia gaire. Cada partit que formava part de la coalició va proposar uns noms i es van acceptar en nom del consens. Per exemple, Asens semblava que venia de Podem, però Podem també acabava de néixer. Qui coneixia l’Asens, més enllà de les seves actuacions com a advocat? Te’n refies, ho avales per defecte, després els veus actuar i Mare de Déu!

Aquesta pulsió aglutinadora es deriva més aviat d’un oportunisme polític, del desconeixement o, simplement, és conseqüència de la síndrome d’Estocolm respecte al discurs dominant del nacionalisme?

Segurament, una mica de cada. S’han emprat conceptes com transversalitat o radicalitat democràtica que no tenen cap sentit, sense significat. Cosa que, d’alguna manera, és conseqüència de construccions teòriques més que de realitats. Als segons nivells dels comuns, que tallen bastant el bacallà, hi ha força politologia. I a Podem més, perquè en realitat és un partit que s’ha creat des de la teoria, com un experiment de laboratori en el qual quan es veu que una cosa no funciona, es prova amb una altra. Mentrestant, les bases, els votants, la gent, acaben desconcertats.

Què podem dir d’aquestes realitats amb perspectiva europea?

El pacte a Itàlia del Moviment 5 Estrelles, molt populista però amb algun toc d’esquerres, amb un partit d’extrema dreta com la Lliga és molt preocupant. Què tenen en comú? L’antieuropeisme, l’eurofòbia,que no només és xenòfoba sinó, sobretot, nacionalista. Ja sabem que la UE no és una meravella,però tal com està el món, si Europa es desmembra, no hi ha res a fer. Això és el que vol Donald Trump, debilitar Europa. Tots aquests moviments antieuropeistes, incloent-hi el Brexit i els governs d’Hongria, Polònia, Àustria... estan derivant cap a un autoritarisme perillós. El problema no és tant el racisme i la xenofòbia contra els emigrants, com sembla.

Deia Claudio Zulian, en aquestes mateixes pàgines, que el fil conductor dels neonacionalismes excloents és dir que “ens roben”. Ho comparteix?

Venim d’una crisi mundial, molta gent viu insegura, en la precarietat, i això és el que fa veure l’altre com un perill. En el vot a Trump hi ha el de gent a qui no els queda res, desesperats. És cert que en aquest caldo de cultiu dir que ens roben constitueix el gran pretext per intentar dur a terme moltes altres coses innominables. Si es comparteix la idea que ens estan robant, és molt fàcil entregar-se al nacionalisme, al proteccionisme (i, en conseqüència, a la xenofòbia, el racisme...) per evitar que els altres ho continuïn fent.

I de tot el que s’ha trinxat de l’Estat delbenestar, per vostè què és el pitjor?

Una de les millors coses que ha fet el neoliberalisme per al seu benefici és empitjorar l’ensenyament. Quan es va llançar el missatge que els professors havíem de tenir com a objectiu que els alumnes adquirissin les competències bàsiques, en realitat estaven parlant de competències laborals. S’està fabricant gent sense criteri, sense cultura. No només per les retallades en educació, sinó per l’enfocament, per la mateixa filosofia de l’ensenyament. Les humanitats ja no són importants. L’objectiu és disposar de gent sense capacitat de discerniment, que és més fàcil d’enganyar.

Això és un xarampió, una grip o un càncer?

Sóc pessimista. Perquè el capitalisme tan salvatge que s’ha instal·lat ens ha fet perdre drets laborals, està retallant l’Estat del benestar i, si el deixem, el liquidarà. En aquesta situació és natural que la gent visqui com si el terra es bellugués sota els seus peus. Però hem de pensar que fins i tot molts càncers ara tenen remei.

Creu que la crisi econòmica va ser decisiva en el desencadenament del procés?

Potser va ser-ho en part, al costat d’altres qüestions, com l’intent de tapar la corrupció. Aquesta lluita entre Espanya i Catalunya en bona mesura ha vingut de Rajoy i dels convergents per tapar les seves vergonyes.

La situació a Catalunya té similituds amb el que està passant a Europa?

Cada vegada més, sobretot en la post-Convergència, s’estan promovent lideratges de gent que, a més de pèssims governants, tenen perfils similars a algunes de les figures més rellevants del neonacionalisme europeu. Torra és un supremacista i Artadi una neoliberal sense complexos. Si hi afegim un nacionalisme cada cop més identitari, què en resulta? Amb la particularitat que aquí, a Catalunya, el supremacisme no s’exerceix contra els nous immigrants, sinó contra la meitat de la població que no comparteix l’ideari nacionalista.