«Els comunistes de debò no pensaven a improvisar»

Entrevista a Josep Maria Fradera
Josep Maria Fradera

Catedràtic d’història. Treballa, en particular, sobre els mons colonials als segles XVIII i XIX i sobre les metròpolis que van tenir imperis i colònies. També s’ha dedicat a la història catalana del XIX. La seva última obra, La nación imperial (Edhasa).

Historiador, per què?

Perquè els que vam començar de molt joves en l’activitat política en una ciutat de la perifèria industrial de Barcelona i ens vam relacionar de seguida amb CCOO vam anar veient que els estudiants estaven en grups d’esquerres i els treballadors al Partit Comunista i a CCOO. Així vaig entrar al PSUC i això de seguida va tenir conseqüències: vaig estar empresonat, breument, en un dels estats d’excepció de Carrero Blanco i em van expulsar de l’institut. A partir d’aquí vaig anar adquirint consciència de la dificultat de la política i també d’ajuntar principis generals amb la pràctica habitual de l’antifranquisme, que incloïa una gran implicació en la millora de les condicions de la classe obrera, que no va esperar per fer feina sindical i va aconseguir victòries importants. Alhora, hi havia un gran interès per les qüestions de caràcter cultural i ideològic, que exigia tenir diguem-ne una visió del món. 

O sigui, que aquí es troba amb el que es podia entendre com una mena de primacia de la voluntat o de la passió sobre la raó?

“Soc un pessimista a causa de la meva intel·ligència, però un optimista a causa de la meva voluntat”, va dir Gramsci. I aquest era el fons del problema per als qui volíem militar i, alhora, saber, tenir capacitat per analitzar les situacions, els contextos que no eren estrictament espanyols i que, evidentment, significaven la tradició històrica dels moviments emancipadors, amb els seus èxits i els seus fracassos. Militant, vaig arribar a la Universitat i vaig ser cooptat per al comitè universitari del PSUC, que era una organització important. Des del primer dia em vaig trobar una voràgine d’activitats que no deixava temps ni per respirar. Amb Antoni Domènech, un company de filosofia, ens sentíem molt angoixats, perquè el que ens agradava era estudiar. Des del principi vaig tenir Josep Fontana de professor. Així doncs, vam anar a veure Manuel Sacristán, que per nosaltres tenia una gran autoritat com a intel·lectual del PSUC expulsat de la universitat. Parlàvem amb ell de política, però sobretot de qüestions intel·lectuals. Li vam dir que teníem, sobretot, ganes d’estudiar. I ens va contestar que sí, que això era el que havíem de fer.

La història, apassionant, fins i tot molt literària tal com es narra ara, per a què? No diu que del passat destruïm misèries?

Diria que cap marxista ho havia pensat això, perquè no es pot destruir el que és. I tots nosaltres som el producte de moltíssimes herències que hem rebut, incloent-hi les que suposadament són alienes a la nostra identitat. Per exemple, el catolicisme dels nostres pares. Jo vaig rebre una forta formació catòlica, però els meus pares tenien un gran sentit social i això els va portar des d’uns valors molt conservadors a una gran simpatia pels moviments obrers i la immigració que va arribar a Catalunya aquells anys. Ells es van sentir molt interpel·lats per la misèria de tanta gent. El meu pare era un petit comerciant que va tenir contractat un sol treballador, una persona d’Almeria que va arribar a Mataró caminant perquè no va poder ni pagar-se el bitllet del Sevillano, aquell tren d’emigrants que semblava transport de bestiar. Per què les lectures es van fer populars al moviment comunista? Els comunistes de debò no van pensar mai que es pogués improvisar. Una de les lectures que ens resultava terriblement difícil era El capital, de Marx. Vam aconseguir arribar al final del primer volum i això era un llibre d’història d’economia, de la transformació social a Anglaterra… Després vam aprendre a objectar moltes coses a aquesta anàlisi, però s’ha de reconèixer que és un llibre d’història extraordinari. Després, al món del comunisme, marcat pels sectors estalinistes, les lectures van ser reduïdes, seleccionades i dirigides. Però la nostra experiència al PSUC va ser d’una gran llibertat intel·lectual.

Tenint en compte com s’instrumentalitza, la història no reclama una pedagogia semblant al que s’aconsella per separar la veritat de la mentida en la comunicació de masses?

La diferència és molt clara, una cosa és la ciència i una altra la ideologia. La ideologia pot ser manipulada a plaer i això ho ha fet tothom, no només els nacionalistes. El nacionalisme, per definició, és la construcció d’una idea de comunitat que no ha existit mai a la història. No hi ha cap societat humana que no sigui el resultat d’immenses contradiccions, d’aportacions d’altres cultures, de creuament de poblacions que s’han mogut d’una banda a l’altra. Hi ha una idea de nació que reflecteix un moment històric, que no prejutja cap resultat polític. En el moment dels imperis colonials, el dret d’autodeterminació és legítim. El reivindicàvem en el franquisme. Però per als nacionalistes això és invariable. Espanya sempre seguirà igual i Catalunya també. Nosaltres intentem entendre les societats en un canvi molt fluid. I ara tot està canviant completament al nostre voltant i no sabem gaire com serà el món d’aquí a cinquanta anys.

El romanticisme constitueix la gran font tòxica de la història europea més recent?

El romanticisme és una força espiritual quan les religions decauen. Ningú pot pensar que Shelley,Byron o Lamartine no tinguessin ideals. No hi ha cap persona que no busqui un sentit de la transcendència, de la seva pròpia vida… Estic llegint una biografia de Keynes, liberal prototípic, que explica com un dia es va trobar amb Beatrice Webb, fabiana molt radical, que li va dir: “El meu sentit de servei a la societat és l’única via raonable de superació de la religió que hem heretat dels nostres pares”. Això exigeix un enorme esforç intel·lectual per entendre el canvi i alhora veure el que pot fer cadascú. Difícilment la disciplina dels partits hi encaixa, perquè tenen la tendència a corrompre les aspiracions plurals dels seus membres, en comptes de promoure-les. I aquest és un dels grans dilemes que tenim en aquest moment. Cap partit polític a la nostra disposició permet una extensió plural dels seus membres. Van servir en un moment d’afirmació de les societats liberals, que els socialdemòcrates van copar com van poder i que els comunistes van convertir en una obra del diable. Però estan obsolets.

Com els partits, les nacions també estan obsoletes?

Les nacions estan completament en crisi, com veiem en aquests moments a tot arreu. Qui va llegir Marx de jove s’adona que les estructures del capitalisme s’han convertit en transnacionals d’una manera brutal, i de vegades de manera paradoxal. Un dels capitalismes més exitosos i ràpids, el xinès, amb un partit comunista que el governa, n’és una paradoxa. O la transformació de la Unió Soviètica en una dictadura. Les nacions difícilment sobreviuran a això, cosa que no vol dir que no sobrevisquin les llengües i les cultures. Però ara qui governa el món són els imperis.

En aquest context, les multinacionals continuen necessitant suport armamentístic per expandir-se pel planeta?

En aquest moment s’aplica una fórmula que ja van descobrir els americans amb l’imperi britànic durant la I Guerra Mundial, que consisteix a comprar el deute dels països petits. Ja no necessiten tant els canons per ajudar les multinacionals, però els Estats continuen sent absolutament necessaris per administrar les coses, sobretot a escala interna. La Unió Europa és un imperi pràcticament desarmat, amb poca capacitat de bel·ligerància, però que continua necessitant els marcs estatals per organitzar les necessitats i el control sobre la gent. Una de les qüestions fonamentals per nosaltres és ser a Europa, perquè aquí es juga el futur dels nostres nets.

En realitat, no seguim instal·lats en estructures de percepció molt superades per la realitat?

Acabes de fer una definició perfecta del perquè dels historiadors. Tenim la necessitat d’estudiar tot això, el passat, per saber què ens queda en aquest moment i per entendre les ments de les persones. Per això són imprescindibles la llibertat intel·lectual i una societat civil que pugui actuar, vigilant les activitats de l’Estat i les grans qüestions globals, com el canvi climàtic, les relacions entre homes i dones, el treball…

(Visited 169 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari