Llicenciat en Filologia Catalana i màster en Polítiques Públiques i Socials, treballa a l’Administració pública. Va militar al PSUC i ha escrit diversos llibres, entre els quals Camí de Santiago i Retrat d’un cartell. Ara ha publicat L’optimisme de la voluntat, una biografia de l’històric líder del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti.

Per què una biografia del Guti a hores d’ara?

El Guti és un referent important de la segona meitat del segle XX a Catalunya. És un lluitador per les llibertats tant a Espanya com a Catalunya; un renovador de l’esquerra, en el sentit que anima el projecte eurocomunista, amb tot el que això significa, i és també un europeista militant. Tenia, a més, unes virtuts personals reconegudes per la gent que el va tractar. I va ser, sobretot, un animador dels processos unitaris contra el franquisme, com l’Assemblea de Catalunya, que va impulsar. És una figura especialment interessant per la rellevància que va tenir en el seu moment i pel que representa. No va escriure, com és bastant comú en persones del seu perfil, les seves memòries, i fins i tot més enllà d’articles i coses d’urgència, tampoc va deixar un gran testimoniatge. Això fa preveure que a ell la publicació de la seva biografia no li hauria fet ni fred ni calor. Però a nosaltres sí que ens pot anar bé recuperar la figura del Guti.

El títol del llibre fa referència a una cèlebre frase d’Antonio Gramsci, potser de manera intencionada…

En relació amb altres personatges de la resistència i la transició, el paper del Guti potser no ha estat suficientment reivindicat. No és un teòric, és una persona orientada a l’acció i és aquí on es mou bé, perquè és pragmàtic. El que l’anima és l’activitat, primer antifranquista i després parlamentària, política… Va ser metge, pediatre de les primeres generacions de postguerra, i va exercir durant una dècada. Com a tal, es considera un intel·lectual, lligat a les forces de la cultura, però és veritat que no ho és en el sentit més clàssic. En un moment va dirigir el comitè d’intel·lectuals del PSUC, del qual formaven part Sacristán i altres personalitats rellevants, però amb ell no hi va tenir una relació fluïda. Això lliga d’alguna manera amb la frase de Gramsci sobre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat, en el sentit que independentment de com estiguin les coses, tenim la capacitat individual, i sobretot col·lectiva, de transformar-les. Cosa que el Guti va portar totalment a la pràctica.

Com va viure el Guti la transició cap a l’eurocomunisme, cosa no tan fàcil d’entendre per a alguns comunistes de la seva generació?

Va participar de manera molt activa i entusiasta en el canvi d’orientació dels comunistes. Quan el Guti va entrar al PSUC, el PCE i el PSUC ja estaven formulant la política de reconciliació nacional i reflexionant críticament sobre l’anomenat socialisme real. I encara que la disciplina de partit aleshores també comptava molt, va participar de seguida en aquesta renovació. Des de l’antidogmatisme, percep de seguida que la democràcia no és un instrument per fer canvis, sinó un element vertebrador de la societat. En conseqüència, entén que el socialisme només és possible en una societat democràtica. Aquí apareix una connexió entre l’eurocomunisme i les tesis de Gramsci, que obre la porta a considerar que el partit no té per què ser només un partit d’avantguarda. Considera que el socialisme en llibertat és una palanca de canvi contra el dogmatisme, i que per fer grans canvis són necessàries grans majories.

En aquest sentit, el Guti a Catalunya encarna l’estratègia del Pacte per la Llibertat que plantejaven els comunistes?

En el llibre se cita allò d’U no és ningú, de Brossa i Tàpies, referint-se als processos col·lectius. Això, en el cas del PSUC, va ser absolutament així. Tenia molts líders i ell en va ser un més, un primus inter pares. En tot cas, va ser un impulsor de la unitat antifranquista, com també ho van ser Solé Barberà i altres. Però, sens dubte, va adquirir molt protagonisme a l’hora de trencar l’aïllament dels comunistes i de posar en marxa iniciatives com la Coordinadora de Forces Polítiques, que va desembocar en l’Assemblea de Catalunya. Va ser importantíssima perquè va ser la plasmació més tangible del Pacte per la Llibertat a tot Espanya i tenia com a valor afegit que, a més de formacions polítiques, en formaven part associacions, entitats, col·legis professionals…

Aquells moviments semblaven donar la raó als que llavors atribuïen als comunistes la seva capacitat de fer de tothom el seu “company de viatge”. Vist ara, no va poder passar també una mica el contrari?

El Guti deia, amb tota la raó, que a ell no li agradava participar en el joc de la ucronia. En aquest sentit, tampoc es poden enjudiciar fets passats a la llum d’avui. Els temps del Guti van ser uns altres. Al llibre parlo del Principi de Temístocles, un general atenès en les guerres perses. Atenes era molt més forta que Esparta i entre totes dues havien de lluitar contra Pèrsia. Llavors, Temístocles en comptes de plantejar-se liderar un exèrcit conjunt, cedeix el comandament als espartans. Així, prioritza la unitat, un bé superior, sobre la suma aritmètica, que li hauria donat a ell la primacia. En el procés de creació de l’Assemblea de la Catalunya, el PSUC es manté en un segon pla, malgrat que era, sens dubte, la força política més gran de l’oposició a Franco. I ho fa per pragmatisme i segurament sabent que forces que llavors no semblava que comptessin gaire acabarien sent molt més significatives en una situació democràtica. El Guti no és gens testimonialista.

En el teu busseig en els arxius rere la pista del Guti, que és el més t’ha cridat l’atenció?

A l’arxiu del PCE, que és a la Universitat Complutense de Madrid, em va sorprendre la quantitat d’informes i de cartes manuscrites del Guti a la direcció del partit, de la qual ell també forma part, durant la clandestinitat. El grau de comunicació resultava especialment intens i fluit. Cosa que també es manifesta en l’activitat dels presos polítics, a les presons franquistes. El Guti, que va estar tres anys a la presó de Burgos, a principis dels anys 60, va participar a fer de la presó un front de militància, exhaustivament organitzat, i va travar relacions amb persones amb les quals va seguir treballant des de la clandestinitat. La presó de Burgos va ser denominada una cosa així com la “Universitat de la resistència”.

Ja en democràcia, les coses potser no van resultar especialment grates, diguem-ne, per al Guti?

El V Congrés del PSUC va ser un moment dolorós per a tothom, i segurament també per al Guti. Ell va acabar sent secretari general no del partit, sinó de la meitat, una cosa molt difícil per a algú que havia treballat tant per la integració i que estava molt ben valorat per tots els sectors. La prova va ser que ell i Gregorio López Raimundo van ser els més votats. El Guti va ser una persona molt lleial, tant al PSUC, primer, com a Iniciativa, després. Era partidari que el PSUC s’hagués mantingut com a partit a Iniciativa. Es declarava a favor d’un catalanisme popular, però la seva opció, clarament, és federalista. Sempre va estar a favor d’una federació dels pobles d’Espanya. Quan es va encunyar l’eslògan de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, de l’Assemblea de Catalunya, ell incansablement va insistir que hi havia un quart punt, que era el de la coordinació i la solidaritat amb la resta d’Espanya. Vincula la tradició obrera, republicana, federalista… del moviment obrer de principis del segle XX amb les aportacions més noves de la immigració.

Ara, al cap dels temps, el PSUC sembla que està de moda…

La biografia del Guti acaba sent un retrat coral, perquè hi ha capítols dedicats a altres persones del partit, algunes de col·lectives, com l’agrupació de la fàbrica Pegaso. El PSUC té una influència tremenda en el que és la segona meitat de la Catalunya del segle XX. No només en el seu paper tractor de la lluita antifranquista, amb una base obrera potent, sinó també en l’àmbit intel·lectual. Figures com Sacristán, Joaquim Sampere, Comín, Solé Tura, Manuel Vázquez Montalbán… conformen un espai intel·lectual de gran nivell. En el trànsit del PSUC cap a un partit laic, hi juga un paper rellevant Alfonso Carlos Comín. Però el Guti actua com a animador, facilitador de les coses, com també ho fa amb el feminisme i amb els drets de les persones homosexuals. El Guti entenia que els canvis es produeixen a la societat. El paper dels partits és entendre, assumir i animar aquests canvis.