«El procés és una aventura insensata»

Entrevista a Guillermo Lusa
Guillermo Lusa
Guillermo Lusa

Com a Dr. Jekyll, enginyer industrial i professor de matemàtiques a l’Escola d’Enginyeria Industrial de la UPC. Com a Mr. Hyde, agitador, en el sentit de recuperar la història de la ciència i la tècnica, i militant polític des que va ingressar al Partit Comunista el 1963.

Fa uns quants anys va estar de moda la revolució cientificotècnica. Què en queda?

Va ser un mite que ens va enlluernar, allò de Radovan Richta, però no sé en què va quedar. Es va anar difuminant, i recordo que l’última persona que ho citava amb passió era Marcelino Camacho. Però la ciència i la tècnica hi són. No només han contribuït a l’hominització, sinó que han sigut un element fonamental de la vida al llarg dels segles. El mal és que els meravellosos productes de la ciència i la tècnica que podrien ser distribuïts de manera més homogènia perquè l’espècie en gaudís, estan en mans d’una colla d’egoistes que no aconseguiran mai gastar-se el que tenen i que estan obstaculitzant tot el que hauria d’haver sigut un desenvolupament harmònic de l’espècie.

Això ens porta a pensar que als humans potser se’ls està escapant de les mans el control de la ciència i la tècnica?

A l’espècie, sí, però no a la minoria que regeix els destins de la humanitat. En aquests moments, l’activitat científica i tècnica està molt dispersa, però hi ha uns nodes que, segurament, són els que tallen el bacallà. Aquests sí que tenen molt clar cap a on van. Ara, a la universitat estan intentant vendre la idea que el coneixement no val res i que el que s’ha de fer és generar aptituds perquè les persones siguin actors dòcils de destins dibuixats per altres, i que no aprofundeixin en els aspectes globals del saber. 

O sigui, allò del marxisme de la determinació de les forces productives per les relacions de producció…

Exactament. Quan explicàvem als neòfits les beceroles del marxisme perquè entressin al partit, els parlàvem de la contradicció entre forces productives i les relacions de producció. I, encara que és un esquema molt mecanicista, és el que continua passant ara. Les forces productives es desenvolupen infinitament, i són les relacions de producció les que determinen si es fa en benefici de l’espècie o només dels qui ho poden pagar.

I d’això no se n’escapen els mateixos interessos capitalistes?

Els qui exerceixen el control són una minoria planetària. En tot cas, cada vegada que hi ha hagut un progrés tècnic, algun ofici ha acabat desapareixent. Però se n’han creat d’altres. És cert que s’estan perdent un munt de llocs de treball, però en sorgiran d’altres amb el desenvolupament d’aquests nous artefactes. I el que també sembla inevitable, encara que a escala planetària sigui molt difícil, es la reducció del temps de treball. Cada vegada més, les coses es poden fer amb moltes menys persones, i per això s’ha de repartir la feina.

Aleshores, és optimista o pessimista respecte al futur?

M’escaparé per la tangent. És a dir, que veig el got mig ple. Conservo la capacitat d’irritació, cosa que vol dir que encara soc viu, intentant canviar les coses. Però hi ha hagut grans decepcions a escala historicoplanetària. La primera va ser saber que l’experiència soviètica era un frau. Però això no ens ha de fer caure als braços del capitalisme, que és molt pitjor, ni fer que ens abandonem al pessimisme i no fem res. Hem de seguir treballant, batallant en petites coses, intentant que hi hagi una acumulació de forces que permeti disputar la batalla a aquesta hegemonia cultural i política del capitalisme.

En aquest context, els Estats no són, més que mai, “els consells d’administració que regeixen els interessos col·lectius de la classe burgesa”, com va dir Marx?

No conec gaire el món de l’empresa, perquè gairebé tota la vida m’he dedicat a l’ensenyament. Tenen poderosíssims mitjans per fer avançar les forces productives (la investigació que fan els laboratoris és molt important) i, esclar, tenen sotmesos els governs. Però si fossin tan intel·ligents com semblen, haurien d’estar alarmats pel que estem fent amb el planeta. Als EUA la influència dels lobbys és brutal, per molt que diguin que la seva actuació és pública i, per tant, millor que si fos subterrània. I a Espanya són les elèctriques i els bancs els qui juguen aquest paper. El fenomen de les portes giratòries posa de manifest que els partits estan subordinats a interessos econòmics.

En conseqüència, les empreses, per expandir-se, continuen necessitant el suport militar imperialista?

No com ho va expressar Lenin al seu moment, amb força raó. Ara el poder va per fibra òptica. Ja no es veu el capitalista amb el puro i el copalta, i els Estats i les nacions tal com les hem conegut comencen a quedar obsoletes. Pinten ben poca cosa. Ara són les minories, organitzades i coordinades a escala planetària, les que remenen les cireres. Els alts funcionaris de la UE, per exemple, són gent al servei del capital.

La classe dominant global té nom i cognoms, però és percebuda com una abstracció. En aquest context, ¿es pot continuar parlant de burgesies nacionals?

Justament l’altre dia va caure a les meves mans un llibret titulat La teranyina, que fa una disecció, amb nom i cognoms, de les 200 famílies que dominaven Catalunya en el marc de la Setmana Tràgica, a principis del segle xx. Això segur que encara existeix, però no sé com funciona.

En tot cas, el procés no sembla una creació dels rics de Catalunya…

El procés és fruit de l’atzar i de la curiosa història del nostre país. El benintencionat Maragall va cometre l’error de treure la pols a l’Estatut, del qual no se’n queixava gairebé ningú, i es va embarcar en una aventura amb resultats imprevisibles i molt negatius. Els dolents han sigut el PP i el nacionalcatolicisme ranci i franquista, però el procés és una aventura insensata.

Aquestes decisions polítiques, incloent-hi el referèndum del Brexit, no semblen producte de la frivolitat?

No és allò que si el nas de Cleopatra hagués sigut més curt, la història del món hauria canviat, però sí que hi ha un punt d’això. Quan vaig acabar el preuniversitari vaig intentar matricular-me a l’Escola d’Enginyers de Madrid i els molt burros em van matricular a l’escola de pèrits de Sant Sebastià. Això va determinar la meva trajectòria. El pobre Cameron potser es pensava que el referèndum li sortiria tan bé com el d’Escòcia, que també va ser una jugada molt arriscada. Després, uns quants demagogs van començar a escalfar l’ambient, i ara molts deuen estar horroritzats. Ja veurem com se’n surten.

I Donald Trump?

Això desafia la capacitat d’anàlisi. Però crec que hi ha un component de la societat americana que comparteix irracionalitat amb Trump, un exponent del qual és el tarannà religiós i el protagonisme de les armes. Als EUA hi ha gent molt maca, però l’hegemonia la tenen bojos com Trump.

I la República?

Sobre el paper, la República és molt més racional i democràtica perquè permet que el cap de l’Estat pugui ser elegit. És millor, esclar, tenir un rei suec que un president sàtrapa de qualsevol república. Però també hem de tenir en compte la història. Què ha significat a Espanya el republicanisme? Intentar eliminar l’aliança entre el tron i l’altar, el caciquisme…

I l’altra? La catalana, del relat?

Sí, ara resulta que la paraula republicana està desprestigiada pel nacionalisme. El meu republicanisme, que és de la República espanyola, és més aviat sentimental. Jo m’he criat bressolat per la II República. El meu pare, que era un romàntic i una bellíssima persona, sempre ens parlava de la República. A Espanya s’havia anat desenvolupant, en aquest context republicà, un teixit de minories molt avançades (maçons, lliurepensadors, vegetarians…) que van ser exterminats pel franquisme.

I de la mare de totes les batalles, el nacionalisme, què en podem dir?

Utilitzant un llenguatge clàssic, sempre he pensat que la qüestió nacional era una contradicció secundària respecte a les veritablement importants. He mirat amb simpatia el catalanisme, com a voluntat de reconeixement de característiques pròpies. El que hi ha hagut aquí és el pujolisme, que va guanyar als 80, i que és la calamitat més gran que li ha passat al país. Hi ha hagut una voluntat expressa de desespanyolitzar el país. L’expressió Estat espanyol l’odio profundament perquè se la va inventar Franco per enriure’s alhora de carlistes i falangistes. I ara tinc una sensació de desànim, perquè tot això cansa molt.

(Visited 74 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari