Professor de Formació i Orientació Laboral. Ha escrit Una amistat corrompuda (Triangular Edicions), novel·la que, segons diu la seva presentació, gira al voltant de l’amistat, la corrupció política i el sexe a la ciutat de Girona. És també conegut pels seus tuits, que destaquen pel seu intel·ligent sentit de l’humor.


Per què Una amistat corrompuda?

Això és el que ara en diuen un repte. Com, per exemple, pujar a l’Everest, que ara ja hi ha cues. A mi m’agrada molt llegir, és clar. “Series capaç d’escriure una novel· la?”, em vaig preguntar. Resposta: no. Tenia una idea en el cap, com en tenim tots. I vaig començar a escriure. Una cosa que no havia fet mai. Vaig acabar el primer capítol i no em va disgustar. Som-hi amb el segon. I així va seguir la cosa, fins a tenir la novel·la. I després, que? La guardo a l’ordinador, la passo a quatre amics…? No coneixia a ningú en el món editorial. Em vaig dedicar a fer arribar el text fins que, al cap d’un any i una mica més, una editorial petita em va dir que els havia agradat. “Segurament això no es vendrà perquè no et coneix ningú, però ens arriscarem”, van dir. Així es va publicar la novel·la.

I es posa a la venda…

Tinc la impressió que les novel·les, sobretot en català, no deuen ser un gran objecte de vendes. Excepte en el cas d’alguns escriptors de renom, vendre mil exemplars d’una novel·la ja es considera un autèntic èxit. En aquest moment, no sé quants llibres hem venut, però l’editor està content.

Aprofitant potser que el Pisuerga passa per Valladolid, no només has escrit una novel·la, sinó que t’has fet un tuiter d’èxit.

L’editor em va animar a escriure a les xarxes, com una manera de publicitar la novel· la. No m’interessava tant donar opinions. Vaig començar a explicar el que em passava pel cap, intentant que gairebé tot el que escric tingui una mica d’humor. A poc a poc, vaig veient que això li va agradant a alguna gent i que els seguidors augmenten.

Quins elements se citen en la teva conversa tuitera?

Vaig començar sense un relat, per dirho així, és clar. Parlava del que se m’acudia, i després vaig començar a explicar coses del meu poble, inventades. No he dit quin és el meu poble ni ho diré. Em vaig inventar un poble i uns quants personatges en alguns dels tuits, no tots, perquè també n’hi havia que anaven d’altres coses. Hi havia un personatge que es deia Remigi, una espècie de senyor que sense tenir cap càrrec era qui controlava el poble. La bibliotecària, que és una senyoreta que té molt èxit. La lectora de l’escola concertada, que jo en vaig dir “escola religiosa”, i algun altre. Em cenyeixo a l’espai del tuit i aquí explico petites històries, acudits. Així vaig començar i després ho he deixat una mica, perquè ja no sé què dir, la veritat. Del poble està tot dit. Això va coincidir amb el confinament. Tot hi estava lligat. Estàvem tots tancats, i llavors em vaig inventar “la Taverna Clandestina”, que no existeix, però on passaven tota classe de coses rares entre els personatges. A la gent li va agradar la taverna, però com que crec que el tema també està una mica esgotat, ara estic amb altres coses.

La teva novel·la i el teu Macondo tuiter transcorren a la Catalunya actual, on passen també coses tan significatives com el procés. Apareix a les teves narracions?

És clar. Hi ha comentaris de política i aquí el que es veuen clares són les meves manies. No he fet tuits en contra o a favor de la independència. Parlo sobre gent, alguns a qui tinc molta tírria, és veritat. A Puigdemont, per exemple. No escric sobre els presos, perquè ja tenen prou pena per a sobre riure-se’n, però sobre els altres, sí. I també és veritat que me’n ric més del sector independentista que dels altres. Perquè la seva manera de ser, o com en vulguis dir, dona per fer més bromes.

La teva novel·la va d’amistat, corrupció i sexe. Corrupció del 3%, per exemple?

És una novel·la que parla bastant de política, però no surt res del procés, ni del nacionalisme. Apareix un partit d’esquerres i un altre de dretes, però sense referències a la corrupció. Parla de dos amics des de petits, un dels quals ha arribat a alcalde d’una ciutat com Girona i l’altre que no ha tingut gaire èxit a la vida. Aquest acaba descobrint alguna cosa de l’altre, i se n’acaba aprofitant. També hi ha la relació del polític amb la dona de l’amic…

Parlant de Macondo, el procés, entre moltíssimes altres interpretacions, ha estat associat als encantaments, a la màgia. Segons el teu parer el nacionalisme català té una mica d’això?

El problema és que hi ha hagut molta gent que se l’ha cregut realment. Si es mira bé, és cert que tot el que han fet té molt de religiós. Per exemple, les manifestacions de l’11 de setembre no s’assemblen al que entenem per això. T’hi has d’apuntar, anar vestit d’una manera determinada, cridar determinades coses… Està tot pautat i acaba sent un ritual. Una cosa semblant al que practica la gent religiosa, que creu en el cel i l’infern. Això és igual. Amb la particularitat que una cosa com la independència, que no és impossible però si dificilíssima, es planteja a un termini fix. És veritat que en això hi ha molta gent que passava de política, que no es queixava…, i que es va il·lusionar, es va emocionar o no sé què li va passar. Una de les coses de què em ric alguna vegada és d’això que “ja hi arribem…”, “ja està…”

En els encantaments, hi ha paraules, campanetes, fum, danses, substàncies estimulants… Es percep alguna cosa així en els rituals del procés?

Com que sóc una persona senzilla, de gustos simples, si vull anar des d’Olot a Barcelona doncs procuro anar-hi pel camí més curt, o agafo l’autobús. Tot això d’anar complicant les coses, posant-se metes…, més aviat sembla indicar que del que es tracta és de donar voltes a l’assumpte per no dir mai on es vol anar. Sabem tots que, al final, els que van començar amb l’assumpte no volien la independència. Ho feien per altres coses, pel poder o el que sigui, i se’ls va acabar escapant de les mans, fins a arribar a un punt en què van haver de fer una declaració falsa, que el Tribunal Suprem ha agafat com a certa. Això és ideal per fer humor.

Acostumo a citar sovint Bernardo Atxaga quan diu que el que és greu no és tenir ocells al cap, sinó tenir-hi un sol ocell. Així estàvem, valgui l’analogia, amb l’ocell del procés, fins que va arribar la covid-19 i va començar a disputar-li l’hegemonia. I ara què?

No disposo d’una resposta. A Twitter tinc seguidors que són de dretes, d’esquerres, alguns d’antiindependentistes i altres no, anarquistes…, però crec que d’aquests d’“un ocell al cap” no en tinc cap. Aquests, si interaccionen, ho fan insultant. No sabria dir-te si ja hi ha més ocells o n’hi haurà… Tot es vol arreglar amb les eleccions. Hi ha eleccions i sempre queda tot més o menys igual. Un dels problemes en aquest camp és que existeixen dos grans partits independentistes que estan competint entre ells, i cap vol afluixar. Si hi hagués hagut un sol partit, potser no s’hauria arribat a això.

En qualsevol cas, en la Catalunya del procés s’observa una agudíssima falta de sentit de l’humor que, per passiva, acaba sent una broma graciosíssima. Com es pot qualificar aquest pseudohumor oficial del procés al qual és tan aficionada TV3?

En el famós Polònia, que no he vist des de fa anys, sí que és veritat que té una mica de comèdia de situació, però al final t’adones que tot va en la mateixa direcció. I independentment d’això, aquest tipus d’humor no em diu res, no em fa gràcia. M’agradava l’humor de Capri i de Mary Santpere, Però, és clar, si només et posen això, doncs al final pot acabar fent-te gràcia. Hi ha gent que veu TV3 com si això fos una part de la seva vida. Després resulta que fan una sèrie en què hi ha algú que parla tres minuts en castellà i ja tenim el drama muntat.

Una vegada ficats en el frame és com entrar en l’infern, el purgatori o el paradís de Dant, i un cop allà, Déu dirà…

Això es retroalimenta i impedeix que es manifestin les veus crítiques. Presoner del bucle, el discurs nacionalista gira sobre si mateix, cada vegada amb menys arguments, recorrent a l’insult a Espanya… Com poden seguir magnificant-se les banderes en un món global, digitalitzat, motoritzat, nuclear, amb pastilla anticonceptiva… I ara, per a més inri, amb la covid-19? Resulta sorprenent que, per exemple, el Govern català s’aprofiti del virus per carregar contra els de Madrid, en comptes, al· menys, de fer una petita treva. Dir coses com que el virus va néixer a Madrid i que els morts són culpa d’ells.