Professor d’institut jubilat. Ha treballat sobre drets humans, violència política, nacionalisme, memòria i sofriment social; aquest aspecte vinculat amb les lògiques desigualitàries neoliberals. Entre les seves obres, Universales del odio, Una historia cultural de la crisis o El catalanismo, del éxito al éxtasis.
Què se’n pot dir de la identitat en un món connotat precisament per la fusió identitària, o com en vulguem dir?
La identitat té un nucli semàntic acceptable, el psicològic, i moltes extrapolacions sospitoses. Hi ha qui postula fins i tot una esquerra identitària… Però la identitat trenca amb la filosofia política, que estableix que les dimensions fonamentals remeten al registre social (eix vertical). En canvi, el marc identitari s’articula entorn de l’oposició “nosaltres i ells” (eix horitzontal). Uns exemples: el 1989, Milosevic aprofita un centenari per llançar el programa de la Gran Sèrbia; el 1995 es produeix Srebrenica. Menys cru: el referèndum del Brexit ha partit el Regne Unit en dos, i no per l’eix ideològic. A Israel, hereu de la catàstrofe identitària més terrible, la política està definida pel marc etnonacionalista dels colons, els senyors de la terra. Són lògiques identitàries que fracturen i polaritzen. La identitat hauria d’anar acompanyada d’un advertiment: “Perjudica seriosament la salut cívica”. I una altra cosa: la por insidiosa de no ser “prou dels nostres”.
Cremats altres cartutxos, la identitat acaba sent l’última munició a la qual recorren els nacionalismes?
En política, la identitat complica molt les coses. Brubaker sosté que la recerca d’una solució global arquitectònica dels conflictes nacionals és insensata; és una il· lusió, com ja va demostrar l’invent wilsonià de l’autodeterminació. Quan els problemes socials es tornen identitaris, afegeix Sami Naïr, no hi ha solució. Què passa si Catalunya es fa independent? No invocarien la mateixa lògica aquells espais no congruents? On s’hauria d’aturar la recursivitat? El nacionalisme, l’expressió política de la identitat, en última instància es redueix a una tautologia (“nosaltres som nosaltres”). No existeix una cartografia definida del nosaltres. Demà qualsevol pot ser espanyolista o botifler. Com Albert Boadella o Albert Soler. O el conseller d’Interior, que va haver de sortir del míting de Perpinyà quan Ponsatí va ovacionar els herois d’Urquinaona. El més terrible d’això és que tots som vulnerables. Frege, fundador de la lògica matemàtica, es va empassar les faules nazis. El poder de destrucció de les lògiques identitàries és imponent; un verí, com el va anomenar Zweig. No hi ha espais immunes; recordem, amb Zweig, la història del segle XX.
Fer front a l’identitarisme, com passa amb el racisme, el masclisme i altres atavismes, no ens obliga a estar en constant alerta preventiva?
El concepte “identitat” l’encunya Erik Erikson als anys seixanta des de la psicoanàlisi per referir-se a la crisi de l’adolescència. D’aquí es trasllada al pla social. La seva seducció deriva del fet que l’identitarisme, com el populisme, ofereix una recompensa psicològica. Et diu que pertanys a la categoria elegida. Muriel Casals dirigint-se als candidats municipals el maig de 2015: “Sereu els primers elegits per formar un nou Estat independent”. El nacionalisme basc va instituir el privilegi com a atribut identitari. El “octavo candelero” era, per a Pemán, Espanya, la nació elegida per Déu. La prevenció és de rigor. Tots els nacionalismes es consideren superiors, exploten el narcisisme de les petites diferències. Per aquí van les expectoracions sobiranistes d’Íñigo Urkullu i Quim Torra, després de les mesures contra la covid-19.
En la producció d’identitat, hi juga un paper especial una maquinària ideològica adscrita a l’academicisme?
Hobsbawm va parlar de la invenció de la tradició. Quan França va deixar de ser un santuari per a ETA, es va convertir, segons Tasio Erkizia, en “un enemic secular d’Euskal Herria”. El conflicte basc pot remetre a la Guerra Civil, les guerres carlistes, la conquesta de Navarra o més enllà. Ibarretxe ocupa la càtedra Lehendakari Aguirre a la Universitat del País Basc. Des d’allà difon la visió abertzale en un exemple de paradiplomàcia que coneix bé Catalunya. Li devem la tesi que els pobles amb identitat fan les coses millor. L’àmbit acadèmic és polivalent: pot criticar les impostures o crear-les i afavorir-les. El 40% dels oficials de les SS havien cursat estudis universitaris (la mitjana alemanya era d’un 2%). Deixant de banda les contribucions de l’Institut Nova Història, l’elenc del simposi “Espanya contra Catalunya”, vessava de credencials acadèmiques; igual que Clara Ponsatí. Paral·lelament, per la sociologia dels incentius, el procés és un suculent jaciment tant de llocs de treball com d’estatus (identitat de prestigi). És la infraestructura material de la mística identitària.
Els neonacionalismes populistes de tot el món conformen una espècie d’internacional identitària?
Hi ha formulacions diverses. Per exemple, el partit de Marine Le Pen defensa un Estat del benestar només per als francesos; a Itàlia, Matteo Salvini (excomunista que de jove portava samarreta amb el Che i la ikurriña) s’apunta al “nosaltres primer”; a Hongria i Polònia, un nacionalisme amb catolicisme o neoliberalisme desbocats. Una cosa que també sona a Espanya amb Vox. I a Catalunya, amb la inspiració montserratina i la música victimista del genocidi composta per Josep Benet. El que tenen en comú és la lògica bipolar identitària, per això Carles Puigdemont comparteix gramàtica amb els nacionalistes flamencs.
I l’esquerra comprensiva, subministrant combustible ideològic, legitimant…
Hi ha elements del colonialisme que cal condemnar, però una part dels estudis sobre postcolonialisme i multiculturalitat han fragmentat les lluites emancipadores i han desorientat l’esquerra. L’última versió de l’excepcionalisme nacionalista català és l’homonacionalisme, enfront del nacionalisme espanyol, que és “heterosexual i patriarcal” i, és clar, reaccionari. Bona part de l’esquerra ha assumit la gramàtica dels nacionalismes rics, fins i tot en l’al·lèrgia a utilitzar el nom d’Espanya. Els nacionalismes perifèrics serien d’esquerres i progressistes. Resultaria llavors que els andalusos, els gallecs i els centrifugats de l’Espanya buidada, en part per la política econòmica del franquisme, serien els explotadors de catalans i bascos. Curiosa forma de colonialisme.
Què es pot dir del replegament que proposa Diego Fusaro, que no desaproven sectors de l’ecologisme i de l’esquerra?
No conec prou l’argumentació de Fusaro per pronunciar-me sobre això. On val la pena recuperar Marx és en la seva obstinació de lluitar per unes condicions per a la igualtat dins d’un marc polític comú i fiador dels drets socials. Després de la crisi del 2008 s’ha recuperat la riquesa, però alhora s’ha incrementat la desigualtat. El contracte de treball de les plataformes digitals és una cosa que s’apropa molt a l’esclavisme. Fins i tot a Davos s’ha parlat de domesticar el capitalisme. Però com ho podrem fer si mantenim l’ortodòxia neoliberal? És simptomàtic que la revolució neoliberal neixi de la mà de la Comissió Trilateral els mateixos anys que el concepte d’identitat.
Pensem com al XIX en ple segle XXI?
Per primera vegada en la història, tres generacions d’europeus han viscut sense guerra, en gran part a causa de la reducció de les desigualtats, amb el programa social dissenyat després de l’hecatombe. Però hem d’afinar els instruments amb què hem estat analitzant els esdeveniments recents. Només fa vint anys el paradigma dominant de la politologia era la “transitologia”: una nova teleologia històrica divulgada per Fukuyama. El més nou és l’econocràcia, que ha soscavat el paper de l’Estat com a garant de la igualtat. Hayek n’és una de les figures més pernicioses, tornant a la responsabilitat dels acadèmics: va aplaudir Pinochet i va inspirar les polítiques thatcherianes que afirmaven que la societat no existeix i l’eslògan TINA: “There is no alternative” (“no hi ha alternativa”). Va fundar la Mont Pèlerin Society, que ha servit de columna vertebral per a l’apostolat neoliberal (Aznar n’és un dels membres destacats). Ho explica a Licence to be bad: How economics corrupted us Jonathan Aldred. Herder (profeta de la diferència: exclusió horitzontal) i Hayek (profeta de la desigualtat: exclusió vertical), els genets coalitzats –de nou Ponsatí– de l’Apocalipsi.
