Llicenciat en Història Contemporània, professor a la Universitat de Vic i assagista. Acaba de publicar a Viejo Topo Populismo y relato independentista en Catalunya. ¿Un peronismo de clases medias? També és autor d’Economia de l’absurd, que va obtenir el premi Joan Fuster d’assaig.
On és el vincle entre el nacionalisme català contemporani i el peronisme argentí de vell o nou encuny?
Hi ha similituds en coses com els lideratges, i un cert cabdillisme, que ve de l’època de Pujol. De fet, aquest sempre va ser un admirador del peronisme, i Marta Ferrusola va intentar ser una mica Evita Perón, encara que no ho va aconseguir. Peronisme en el sentit d’aquest plantejament populista identitari, de construcció d’un enemic, amb una gran capacitat de generar propaganda cap a grups socials, per articular-los, crear organitzacions en la societat civil per homogeneïtzar-la… Parlo d’un peronisme de classes mitjanes, diferenciat del descamisat de Perón. El moviment independentista a Catalunya és de classes mitjanes i acomodades, empoderades per l’independentisme per intentar ocupar de manera absoluta el poder que, fins llavors, compartien amb elits espanyoles.
Aquest populisme connecta amb els de Boris Johnson, Salvini…?
L’expressió a Catalunya del populisme identitari europeu, més aviat de dretes, és l’independentisme. Amb tots els matisos, l’estratègia és la mateixa: aprofitar un context històric on hi ha malestar polític, econòmic, expectatives de futur més que dubtoses…, per instal·lar en les classes mitjanes un discurs aglutinador, que en aquest cas reivindica la pàtria, les emocions, com a element cohesionador, la malenconia d’un passat ideal, la construcció d’un enemic molt poderós, el nosaltres enfront de l’ells, planejar una redempció a través de la tribu… Hi ha un paral·lelisme molt gran entre els populismes europeus de dretes i l’independentisme català.
Què es pot dir del matrimoni d’interès entre les diverses famílies que es reclamen independentistes?
Esquerra Republicana en forma part. De fet, fa temps que intenta ocupar l’espai polític de Convergència, amb alguns matisos d’esquerra, que aquella havia perdut feia temps. Potser la seva base social és sobretot de classes mitjanes baixes, més populars…, d’aquesta Catalunya mesocràtica. En aquest sentit, potser aporta més transversalitat. També representa l’independentisme històric. En un moment, Artur Mas puja al carro, i amb la seva derivada, Puigdemont, acaben liderant el moviment. Esquerra es veu superada en els últims anys per un independentisme que fa un ús funcional de la qüestió i la desborda en radicalitat. Esquerra també comporta elements d’improvisació, poca estabilitat… És un partit molt singular.
Això es remunta als seus orígens?
Esquerra es va crear el 1931 per a unes eleccions, conjuminant plantejaments polítics molt diversos. El que representava Companys, amb les seves idees, diguem-ne, laboralistes, no tenia res a veure amb un independentista tan estrany com Francesc Macià, que no deixava de ser un militar espanyol. Les seves opcions polítiques en els Fets del 34 constitueixen més aviat un cop d’Estat contra si mateix. El que passa és que la història ha enaltit líders d’Esquerra que van ser presidents de la Generalitat durant la Guerra Civil, perquè van viure moments tràgics: Macià va morir molt aviat, i Companys va ser afusellat pel franquisme. En la transició, reapareix Esquerra amb un personatge, Heribert Barrera, xenòfob, de dretes…, que va donar la majoria a Pujol. Després, Hortalà, que ni és d’esquerres, ni republicà, ni independentista, i Àngel Colom, que n’és una versió més aviat independentista, friqui, molt estranya.
El moviment independentista català tendeix a convergir en un sol partit o, per contra, està cada cop més amenaçat de ruptura?
Encara que el moviment va semblar durant uns anys bastant unitari, en realitat té estratègies bastant disperses. Una cosa és el món de la CUP, una altra Esquerra (on hi ha gent que té càrrecs i una altra més bàsica i radical) i després l’àmbit convergent, d’Artur Mas (el que anomenàvem “la Convergència dels negocis”) i el forassenyat, boig, que representa Carles Puigdemont, que més aviat s’assembla a un líder carlí del segle XXI. O sigui que en l’independentisme hi ha interessos diferents, contraposats, enfrontats… I el que resulta evident, i més en els últims temps, és que estan a matar entre ells. En haver-hi tres grans grups en competència, al final desemboca en una subhasta per veure qui és més radical. Això va portar a la declaració d’independència de vuit segons, a l’1 d’octubre… Esquerra no ha sabut dir prou a la bogeria de l’estratègia que representen Puigdemont i Waterloo.
Quin paper hi juga, en tot això, l’identitarisme? Acaba sent un dels últims refugis de tots els nacionalismes?
Hi ha un problema fonamental (en el qual l’esquerra no hem estat del tot clars) que és que el nacionalisme és una perversió. Algunes vegades hem jugat a “nosaltres també ho som, però menys”. El nacionalisme és un problema, entre altres coses perquè ha perseguit una identitat que sempre és fictícia i darrere de la qual sempre hi ha interessos socials, econòmics i polítics. Dit d’una altra manera, es comença pels interessos, després s’inventa una identitat i acaba en translació política, en forma de partits nacionalistes. El nacionalisme és un refugi que porta a l’etnocentrisme, al supremacisme. Genera una dinàmica dins-fora, i amb això s’acaba inventant una identitat que els ciutadans convertits en patriotes han d’assimilar i incorporar. Darrere del nacionalisme hi ha una pulsió poc democràtica, que pot arribar a ser antidemocràtica. Hannah Arendt va escriure moltes pàgines explicant aquests perills. M’agrada citar Thomas Mann quan, als anys 50, va dir que el feixisme tornarà i ho farà en nom de la llibertat.
La tirada pels referèndums forma part d’aquesta visió reduccionista de la democràcia per part dels nacionalismes?
A Europa, aquests moviments neototalitaris, i també l’independentisme, incorporen molt aquesta idea de reduir la democràcia a plebiscits. La democràcia, evidentment, implica eleccions, però és molt més. És una cultura compartida, una actitud, respecte a les minories, diàleg… Aquesta actitud de referèndum o referèndum que vivim aquí no és democràtica.
En qualsevol cas, aquesta versió neoidentitària de l’independentisme, via Quim Torra, no és una mica decadent?
El nacionalisme tendeix a radicalitzar-se perquè, com que apel·la a les emocions, a pulsions bàsiques, es tracta de ser més papista que el Papa. A Catalunya ha estat en una fugida cap endavant contínua. I segueixen així. No hi havia República, ni res. Només és un relat, ficció. I així es planteja va inicialment, com un joc. Algú feia una Constitució en un cap de setmana, a la cuina de casa seva… Un joc patrocinat per gent que diu sentir-se oprimida, reprimida, subjectes a un Estat franquista. Gent que va a les manifestacions amb un 4×4 molt car, com explica Albert Solé. La gent que té dificultats econòmiques està per altres temes. Però les classes mitjanes, que veuen que els seus fills no tindran les condicions de vida que han tingut ells, es llancen a fer la “revolució”; esperpèntica, diguem-ne. Que també és insolidària: ens traurem del damunt els més pobres, que són els territoris espanyols amb nivells de renda més baixos.
Acompanyat tot això d’una abundant propaganda…
Al final, el procés és una gran campanya de propaganda, on la comunicació digital ha estat fonamental i els ha funcionat. Cal reconèixer que aquesta gent ha tingut una gran capacitat de construcció de relat. Mentre ells llançaven missatges a Internet, l’Estat responia de manera analògica. Contestava amb rodes de premsa a la propaganda a les xarxes, en la qual s’han invertit molts diners públics. Aquí s’ha construït un grup d’interès molt potent, que ha aconseguit que un plantejament que no ha estat ni és majoritari pogués semblar-ho. Fins al punt que la majoria que no combregava amb el procés hagi arribat a sentir-se minoria. El procés ha creat també molts beneficiaris. Hi ha gent que viu bastant bé de tot això. D’aquí ve la dificultat afegida a l’hora de desmuntar l’embull. Perquè quan a la gent li has venut determinades coses, resulta difícil rebobinar, reconèixer que s’han equivocat. Molts d’aquests mobilitzats, aprenents de bruixot, estaven relativament despolititzats. El procés els empodera, els dona uns objectius, una utopia disponible i els posa a treballar en això.
