Periodista. Ha publicat diversos llibres sobre comunicació i periodisme, i és articulista sobre mitjans a eldiario.es. Dirigeix la col·lecció A fondo de l’editorial Akal i forma part del consell de redacció de la revista satírica El Jueves. El seu últim llibre, Paren las rotativas (Akal), acaba d’arribar a les llibreries.


Què és ara el periodisme, des de la perspectiva de l’interès públic?

Quan, moltes vegades, els periodistes o els mitjans diuen “ara parlarem de periodisme”, es refereixen al que passa amb les seves empreses, si són o no rendibles, la publicitat, les noves tecnologies… No és aquest el debat sobre periodisme que m’interessa a mi. Em preocupa com informem o no els ciutadans. Si de debò estem complint amb la responsabilitat social que tenim els professionals. En realitat, sempre a través d’unes empreses, que són les que ens contracten. No oblidem que el marge de maniobra del periodisme és molt limitat. Es diu que el periodista és el mitjà. D’això és del que parlo al llibre, a partir d’esdeveniments de l’actualitat: sobre l’entramat informatiu que vivim i sofrim.

La percepció que ara tenim del periodisme, més descarnada, no té a veure bastant amb una realitat heretada i no tan idíl·lica com es pinta?

Crec que les fotos fixes de moments i temàtiques actuals poden ser molt representatives del que està passant. Quan parlo d’aquella parella que es dirigia a la ciutadania demanant diners per a una operació, fent valer que la seva filla estava molt malalta, ho faig des de la perspectiva que no va ser ella la que ens va enganyar, sinó tots els periodistes, els programes, les tertúlies, les televisions, que la van legitimar. Aquest va ser un cas anecdòtic? No. És un exemple emblemàtic de fins a quin punt els mitjans poden avalar fraus econòmics, polítics, ideològics i tota mena de desvergonyiments, emparant-se en una legitimitat, cada vegada menor, però que segueix funcionant.

Què es pot dir, en aquest context, de la relació entre periodisme i diners?

Moltíssim, perquè el mercat ho condiciona tot. Hem de pensar que en una societat tot el que es delega al mercat, a l’empresa, deixa de ser un dret per convertir-se en negoci, que pot ser legítim, però negoci. Si parles del dret a l’educació i el delegues en empreses privades, ja no és un dret, sinó un legítim negoci amb l’educació. Per això diem que s’exerceix un dret a l’educació si es fa en un sistema públic. En la sanitat passa el mateix, i en la informació també. Si es parla de dret a la informació i a continuació es delega en unes televisions, uns diaris o unes ràdios privades, desapareix el dret. Perquè en el mercat no es tenen drets sinó béns i serveis per comprar. En conseqüència, el que cal reivindicar és un marc públic que garanteixi mitjans públics, la participació de la ciutadania en la presa de decisions, la pluralitat. Tenim drets en la mesura en què hi ha un poder públic que els empara.

Parlar de banca pública s’ha convertit en una anatema. Està començant a passar una cosa semblat amb els mitjans de comunicació?

El problema amb els mitjans públics és que, fins i tot entre determinada ciutadania d’esquerres, tenen mala imatge. En llocs on la dreta ha destrossat els seus mitjans públics, es diu “una televisió pública, per a què?” És clar, si tenim una televisió pública infame és perquè vam tenir un govern infame. Si hi ha una sanitat o una educació infame és pel mateix, i no diem que cal privatitzar-les. És més fàcil canviar una mala direcció d’una televisió pública que la d’una privada, que no es pot canviar facis el que facis. La dreta no vol tant manipular els mitjans públics, sinó privatitzar-los. Amb això té garantida la seva complicitat per sempre. Per què el tsunami liberal a l’Amèrica Llatina dels anys 80 va arrasar les televisions públiques?

El dret a la informació no està fora de focus en la ciutadania?

Jo parlo del dret a la informació i a estar informat. El nostre article 20 de la Constitució parla del dret a la informació veraç. És a dir, que no es podria mentir o, dit d’una altra manera, que caldria garantir que s’està informant del que passa. Aquest dret no es compleix. Aquí la mentida és impune. I l’esquerra sol dir que no s’ha regulat la mentida als mitjans. Un arquitecte pot fer un pont malament i acaba a la presó. Un periodista diu que Al-Assad ha matat 200 persones a Síria i després resulta que havien estat els islamistes, i no passa res. I si algú diu que no s’hauria de mentir, es respon que això és un atac a la llibertat d’expressió. I seguint amb l’esquerra, s’argumenta que, si es comença amb la censura, on es para? La mentida i la veritat haurien de ser una cosa bastant fàcil de delimitar. Cada dia es fa als jutjats. Dir, per exemple, que vingui un Franco i que mati tots els comunistes és legítim. És opinió. El que no es pot dir és que Franco no va matar a ningú, i no va perseguir a ningú. Això és mentida. Quan la ultradreta parla pejorativament de les 13 Roses se l’acusa de delicte d’odi. No. L’odi no és el problema. El problema és quan dius que les 13 Roses posaven bombes. Això és el delicte.

Estem més familiaritzats amb un incident a Wisconsin que amb un problema a Aranda de Duero. Per què?

Encara és més greu que tot això. Perquè no és que només estiguem familiaritzats amb el que ells consideren més important, sinó que, a més a més, es planteja amb els temes i els enfocaments que consideren prioritaris. Quan a Monedero l’estaven perseguint amb el tema de Veneçuela, li va preguntar al periodista si sabia qui era el president de Portugal. No ho sabia. Quan passa alguna cosa en un país governat per algú de dretes no s’associa als governants o al president. Si a Veneçuela hi ha un accident de trànsit, de seguida es dirà que ha passat en una carretera de Maduro.

I quan els mitjans públics actuen a favor d’interessos parcials i no de l’interès general, com és el cas de Catalunya, què es pot dir?

El Govern català està en una croada, i això té el seu reflex en el fet que tot es desvia cap a les armes i la munició de la croada. Per això no es fa res al Parlament, no es fa res al Govern i no es fa res als mitjans. Alguns pensen que la croada ho mereix i no els importa que no es parli d’educació, de sanitat, d’habitatge…, que no s’aprovin lleis. I, per descomptat, que no es parli de res del que passa més enllà de l’Ebre.

I què es pot dir del fenomen de les xarxes i el nou paisatge social de la informació?

És veritat que les xarxes han acabat amb aquest oligopoli dels grups, que eren els únics que podien dir què és o no notícia. Ara els ciutadans també tenen un marge per difondre determinades coses, però veient el que hem fet es pot concloure que el resultat ha estat més aviat democratitzar la desinformació que el contrari. Ara tots podem dir estupideses, ximpleries i mentides. Si abans ens menjàvem les notícies enganyoses dels diaris o les teles, ara tots, fins i tot nosaltres, ens dediquem a difondre-les. Amb aquest mecanisme d’adhesió ideològica, quan ve una notícia enganyosa que encaixa en les coordenades mentals de cadascú, no es posa en dubte, inclosa l’esquerra. Com he de dubtar d’una informació que diu que els EUA han deixat destrossada una zona d’El Salvador? Endavant! És important que el ciutadà conscienciat, en un marc de valors, tingui molt clar que per sobre de tot hi ha la veritat. El dia que es perd la veritat, perdem la dignitat i la legitimitat.

Però la veritat està tan sacsejada que fins i tot s’arriba a percebre segons el cristall amb què es mira…

I fins i tot de la mentida ara se’n diu postveritat. És alarmant la impunitat i la condescendència amb què els poders públics accepten la mentida. Un estudi diu que el 60% de les coses que diu Trump són mentida, mentre que Hillary Clinton només mentia en un 20%. Però, és clar, si algú s’havia adonat que dient un 20% de mentides no passava res, doncs en diré un 60%! I així successivament.

Consideres, en fi, que el bosc mediàtic és tan espès que amb prou feines ens permet distingir els arbres de la veritat?

Hi ha un estudi que diu que en una sola edició del The New York Times hi ha tota la informació que un individu del segle XIX tenia en tota la seva vida. Cosa que pot resultar un mecanisme de desentesa i desmobilització. I també és cert que enfrontar-se a una cosa que no es controla, com els mitjans de comunicació, genera irritació. El poder mediàtic és en aquest moment el poder menys democràtic, menys legítim i amb menys contrapoders.