Llibreter jubilat de la llibreria La Llopa, de Calella. Va militar al PSUC fins al seu suïcidi polític del 1982. Preocupat perquè la gent visqui tan bé com sigui possible. Va participar en la creació de Federalistes d’Esquerres i col·labora amb l’ASEC.


En el bigarrat jardí de les revoltes, presents i pretèrites, el procés no constitueix un capítol més aviat exòtic?

No és una cosa rara en la història de Catalunya i del catalanisme polític; el que em sembla diferent és el seu final, perquè estem en una època diferent. Des de la Guerra dels Segadors, el setge del 1714, la Solidaritat Catalana, els Fets d’Octubre del 1934… a Catalunya s’han viscut moments de procés, de rauxa, de grans eufòries, com les que tan bé descriu Chaves Nogales en les seves cròniques sobre la Catalunya del març del 36, incloent-hi l’explosió de fervor popular que va acompanyar el retorn de Companys des del penal del Puerto de Santa María. La diferència és que totes aquestes explosions de rauxa es van resoldre de mala manera i de cop, i ara, afortunadament, no és així. Però, igual que avui no és admissible tapar per la força cap aspiració, tampoc és acceptable que es vulgui imposar una societat monocolor. Catalunya és molt plural i, malgrat els impacients que només distingeixen el negre i el blanc, hem de conviure en l’escala de grisos. Per això els processistes podran seguir tant com vulguin, però també per això els que hi estem en contra no callarem i exigirem el respecte dels nostres drets. Hi haurà procés mentre no aprenguem a conviure i a aguantar-nos els uns als altres.

A més del canvi en les formes de fer política, la no-violència diguem-ne armada, en el procés, no respon potser també al fet que les classes que l’hegemonitzen tenen bastant a perdre amb les lluites, a diferència d’aquell proletariat del qual parlava Marx, que no tenia res més a perdre que les seves cadenes?

També, també. Una de les raons que el procés no va més enllà és per això, perquè hi ha molt a perdre. Albert Soler retrata molt bé els “opulents oprimits” dels barris rics de Girona, o a aquella senyora que estava disposada a sacrificar-se a partir dels 2.000 euros mensuals, menys no, que una té les seves necessitats. El que més m’ha sorprès ha estat la inconsciència de gent a la qual se li suposa racionalitat en les seves decisions. Un conegut meu, empresari, amb carrera i diversos negocis, em comentava l’estiu del 2017 que ja sabia que el que s’estava a punt de fer no podia sortir bé, però que s’havia de fer per dignitat. No vaig tenir ocasió de parlar amb ell després d’aquella infausta tardor, però col·legues seus es queixaven amargament del descens de les vendes a la resta d’Espanya o de la falta de demanda de viatges de l’Imserso a Catalunya. Segurament no s’havien assabentat que la dignitat tenia un preu.

No és també una cosa estranya que des del poder polític, o instrumentalitzant-lo, s’organitzi una lluita precisament pel poder? Per més poder?

Perquè el poder del qual es disposa sempre és limitat. La Solidaritat Catalana de principis del segle XX disputa el poder al caciquisme. Companys, el 1934, disputa el poder al govern de dretes de la República. La política sempre és una disputa de poders, però aquí, de tant en tant, es dispara la rauxa. Una forma de disputar el poder per la via ràpida. I que aquí acostuma a acabar en frustració i sense poder.

Tot això, en un context cada vegada més global…

Efectivament, la globalització fa un món més obert, que ens coneguem més, que tot sigui més fluid. Però, és clar, això provoca que també es difuminin els punts de referència i que una part de la societat s’aferri al seu particularisme. D’aquí treuen la seva força el Brexit, el trumpisme i gran part del processime.

Entre les moltes raons que s’esgrimeixen com a detonant del procés, amb quina ens quedem?

Com qualsevol fet complex, no hi ha una sola causa que expliqui el procés. Jaume Reixach posa molt èmfasi en la necessitat de tapar les corrupteles de la família Pujol. Des del catalanisme s’assenyala la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. I molts ens inclinem pel gran pes que va tenir la crisi econòmica, com va reconèixer en el seu moment l’aleshores conseller d’empresa Santi Vila. La sentència del TC com a detonant és el que em sembla més fal·laç. Hem de tenir present que després d’aquesta sentència, el 2010, el govern de CiU a Catalunya es recolza en gran mesura en el PP, i el govern del PP a Madrid en els vots de CiU. Posats a assenyalar un detonant, em sembla més rellevant el dia que Mas va haver d’accedir al Parlament en helicòpter pel bloqueig dels Indignats que protestaven pel cost de la crisi. Aquí és on crec que es decideix encendre la metxa. Però no oblidem que la metxa s’havia començat a estendre amb el tripartit.

Això és una cosa a la qual l’esquerra no és aliena…

I des de l’esquerra ho hem de reconèixer. Sempre m’ha semblat bàsic reconèixer el que fem malament els nostres, els bons. Perquè els dolents ja sabem que ho són. Ja sabem que fan les coses malament, per això són els dolents, però els bons moltes vegades, massa, també fem les coses malament, i si no ho reconeixem les seguirem fent malament. El tripartit va cometre molts errors, el principal va ser obrir el meló de l’Estatut. Un procés que pocs desitjaven, que ningú controlava i que va servir per desencadenar una batalla per l’hegemonia entre els partits nacionalistes. A veure qui tenia el catalanisme més llarg. Una guerra oberta pel poder que encara dura avui dia. Tots sabem com va acabar l’aventura de l’Estatut, però molt pocs des de l’esquerra han reconegut l’error. Segueix sent habitual per a certa esquerra que a les ineludibles crítiques a l’aventura processista s’hi hagi d’afegir l’equivalent crítica al PP, a Ciutadans o a Vox. Una esquerra que ha fet de comparsa en massa ocasions servint de coartada per justificar una suposada transversalitat del procés. Les imatges d’Herrera al costat de Mas quan convoca el 9-N, o de molts comuns votant l’1-O, recorden el paper que van jugar Javier Madrazo i Ezker Batua, de crossa d’Ibarretxe, amb la consegüent desaparició d’aquesta esquerra al País Basc. En aquest sentit, cal destacar el paper positiu que va jugar l’aparició de Federalistes d’Esquerres com a punt de referència per a l’esquerra, en un moment en què hi havia un PSC vacil·lant i una Iniciativa absent.

Entre les moltes raons del caldo de cultiu del procés, no hi ha també la cobdícia, entesa com una derivada inherent del poder? Una cosa així com un nacionalisme de butxaca, que se’l disputen els amos i els subalterns?

És una qüestió de números: 30, 300, 3.000, 30.000. Hi ha uns 30 alts càrrecs de primer nivell (consellers, directors d’ens públics, síndics…), amb sous que sobrepassaven els 100.000 euros anuals. Uns 300 (subsecretaris, directors generals, ambaixadors...), amb sous d’entre 50.000 i 80.000 euros. Després, uns 3.000 (caps, encarregats, responsables de secció…), amb sous entre 30.000 i 50.000 euros i, finalment uns 30.000 funcionaris fidels a la causa. El que s’estan disputant ara Esquerra i Convergència són els 30, els 300, els 3.000 i els 30.000. I això no és un conflicte de classes. El conflicte rau en qui té el poder de nomenar a qui.

El catalanisme, que es torna a repicar des de campanars molt diversos, no és un espai idealitzat que serveix per a qualsevol cosa?

El catalanisme polític ha tingut el seu moment d’hegemonia, però aquest ja ha passat. Una altra cosa és que desaparegui. El catalanisme no deixa de ser en el fons un sentiment d’identificació que ha tingut intensitats diferents en diferents moments polítics. En la transició va ser útil per segellar el pacte de no-agressió entre el nacionalisme i el moviment obrer. La classe obrera, majoritàriament castellanoparlant, acceptava uns elements bàsics del catalanisme (llengua, cultura, símbols…) i el nacionalisme renunciava a la ruptura amb Espanya.

Durant quaranta anys el nacionalisme s’ha aprofitat de la treva per anar establint les bases de la construcció nacional de Catalunya. Però van calcular malament, i entre la crisi, les presses i la incompetència de molts, van ensenyar les cartes abans d’hora. Una vegada vist el farol, s’acaba la partida. Hi ha sectors que volen recompondre aquell catalanisme. Segur que aconseguiran una certa audiència, es parla d’uns 250.000 o 300.000 vots, molt lluny del que va ser el catalanisme polític. I molt lluny de tornar a interpel·lar els que pensem que, de les pàtries, cada vegada menys, fins i tot de la futbolística, que és de la que costa més sortir-ne.