Va estudiar història a la UAB i periodisme a la Pompeu Fabra. Col·labora en diversos mitjans de comunicació i ha escrit cinc llibres, entre els quals Els amos del passeig de Gràcia i L’orgia diplomàtica. L’últim treball editat és Els catalans dels cables de Wikileaks.


En això dels papers de Wikileaks queda, per dir-ho d’alguna manera, una espècie de mal gust de boca en el lector, en la mesura en què el que s’anuncia i com s’anuncia no es correspon a vegades amb lectures assimilables i d’interès…

Hi ha part de veritat en el que dius, perquè això és una paret amb la qual topem els que intentem fer periodisme de recerca, perquè malgrat el que tu publiquis, donant noms d’empreses i personatges, fa la sensació que no passa res, que res té conseqüències. En el cas de Wikileaks, es podria parlar de dues fases. Una primera amb tota la recerca dels grans mitjans de comunicació, on hi ha el paper del periodista per contextualitzar la informació en brut. Això és molt interessant i li dona valor, encara que l’està perdent per responsabilitat nostra, dels professionals. Però també és molt reveladora tota la informació en brut, el fet que tothom hi pugui tenir accés, no només els periodistes. Cal reconèixer que molts dels diaris que van col·laborar en les primeres filtracions de Wikileaks després van ser molt crítics amb Julian Assange. Ara, després de veure el que està passant amb el cas, alguns han tornat a reconsiderar una mica la seva postura.

El que ha passat amb Assange apareix com un muntatge de la pitjor espècie, ordit pels Estats Units d’Amèrica, amb la complicitat de Suècia, Gran Bretanya i altres…

El cas de Julian Assange és paradigmàtic, molt important. Ell és el cap visible, l’epítom, però darrere hi ha molts periodistes i alertadors. Hi ha persones com Edward Snowden i, sobretot Chelsea Manning, que va acabar a la presó; Obama la va indultar, però va tornar a la presó perquè no va voler declarar en contra d’Assange. Un periodista no nord-americà, australià, que al final pot ser jutjat als EUA, condemnat i acabar podrint-se a la presó. Amb això, s’està dient que els EUA, si hi ha algú que els molesta en qualsevol país del món, poden anar contra aquesta persona sense cap mena d’obstacle. És una cosa que ens concerneix especialment a tots i cadascun dels periodistes, i a qualsevol ciutadà de qualsevol lloc. Els cables de Wikileaks són molt importants perquè és el material amb què treballem els periodistes. La setmana passada va sortir un llibre d’una periodista argentina, que ha passat molt de temps a Mèxic, Olga Wornat, sobre els anys de plom de Felipe Calderón, amb el títol de Felipe, el Oscuro. Algunes informacions que hi apareixen les va veure confirmades gràcies a consultar aquests cables, sobretot d’ambaixades. Al meu llibre també ajuden a entendre què els interessava als americans, per exemple, de Catalunya, durant els últims anys.

La recerca que ha dut a terme abasta un ampli període de temps. Què és, segons el seu parer, el més rellevant d’aquesta investigació?

Potser la impunitat amb què actuen els Estats Units. Si parlem, per exemple, de Llatinoamèrica, ja ho sabíem. Sempre ingerint-se en tot, treballant a l’ombra, demanant informació a les legacions diplomàtiques fins i tot d’empresaris, i monitorant-ho tot perfectament. En el cas de la construcció de les centrals nuclears a Catalunya crida l’atenció la forma com actuaven perquè una empresa americana, la Westinghouse, s’emportés el contracte, en detriment d’una companyia europea. També estaven molt ben informats de la política, no només a través de dirigents, sinó que es tenia una gran reverència a l’ambaixada a Madrid i al consolat a Barcelona, i tothom passava per allà a informar. Sense excloure’n, és clar, la policia. Un dels responsables dels Mossos d’Esquadra, quan era conseller d’Interior Joan Saura, tenia els americans al dia de tot el que passava. Segurament és una simple coincidència, però no deixa de tenir un cert valor simbòlic que el consolat dels EUA a Barcelona es trobi situat al costat del palauet del comte de Godó a Pedralbes. I al carrer de sobre hi vivien la infanta Cristina i Urdangarín. 

Deia un activista contra el frau fiscal, en una entrevista a El TRIANGLE, que els paradisos fiscals estan, en realitat, al passeig de Gràcia. Surt alguna cosa d’això en la seva recerca sobre Els amos del passeig de Gràcia?

És cert. La meva relació agredolça amb el passeig de Gràcia va començar el 2011, quan m’estava preparant per obtenir el títol de guia turístic. Em sorprenia, a l’hora de fer el treball, que allà, en plena crisi econòmica, quan molta gent ho estava passant bastant malament, no fessin més que obrir-se botigues de luxe. Així, vaig intentar conjuminar aquesta part del luxe amb la més històrica. Es tracta d’un carrer clau per entendre la burgesia catalana, i ha evolucionat cap a una artèria internacionalitzada, on els grans despatxos tracten amb les entitats de banca privada. Escàndols de corrupció, com el cas Pretòria (el nom del qual ve dels advocats Pretus, que tenien allà el seu despatx), acaben portant-te d’alguna manera al passeig de Gràcia.

Com encaixa L’orgia diplomàtica en aquest interès per la recerca que recorren els teus llibres?

Els consolats no s’instal·len a Nou Barris o a la Mina, sinó tot el contrari. Barcelona és la tercera ciutat del món amb un nombre més alt de consolats, després de Nova York i Hong Kong. Cosa que té un cert pòsit històric, perquè els industrials catalans comerciaven amb ciutats que a vegades els demanaven fer de representants. Quins interessos tenen els cònsols honoraris, que no cobren? Efectivament, vas estirant el fil i descobreixes que a vegades hi ha interessos no gaire confessables al darrere. Mai se n’havia parlat, d’això. L’orgia diplomàtica va ser molt important per a mi, perquè va ser pur periodisme de recerca. És un llibre dur, en el sentit que hi ha moltes cites de fonts, que vaig intentar evitar a Els amos del passeig de Gràcia, que és una mica més lleuger. Vaig tenir dificultats, malgrat que va tenir un cert ressò. Molts mitjans de comunicació no en van voler parlar. No sé si existeix la justícia poètica, però al cap d’un temps, el desembre passat, em van començar a enviar missatges col·legues periodistes dient-me que el tema havia començat a sortir a la premsa perquè s’havia iniciat un procés judicial contra tres cònsols de Barcelona per presumptes delictes relacionats amb el blanqueig de diners i el tràfic d’armes. Si el llibre hi va contribuir, benvingut sigui.

Has descobert en les teves recerques algun substrat d’una Barcelona canalla?

Per exemple, se sap que el port de Barcelona a mitjans del segle XIX va ser un lloc important de tràfic d’opi. A Barcelona es consumien drogues, primer sobretot entre les classes altes. A les farmàcies del Barri Xino es podia comprar, per exemple, cocaïna. Al Museu del Perfum, hi ha un flascó amb una etiqueta que diu “Cocaïna en flor”. També va proliferar la prostitució. Madame Petit va ser un dels bordells més famosos d’Europa, com La Criolla… Durant la Primera Guerra Mundial, les grans fortunes de París i Berlín venien a buscar diversió a Barcelona. Disbauxa que no només es reduïa al sexe i l’evasió, sinó que, és clar, s’estenia als diners… Aquí van venir també fortunes i es van fer grans negocis.

D’alguna manera, Barcelona també adquireix un perfil cosmopolita que mai ha abandonat del tot?

Hi va haver moments cosmopolites molt importants, en relació amb esdeveniments com l’Exposició Universal del 1888, que va posar Barcelona al mapa. Després, amb l’Exposició del 1929, va tornar a rebrotar el cosmopolitisme, que, per descomptat, va tenir el seu apogeu durant la Gran Guerra. Tot això no té gaire a veure amb la globalització actual, amb fenòmens com el turisme. Des dels Jocs Olímpics, Barcelona ha viscut un boom turístic que necessita un replantejament, a la llum de fenòmens com la gentrificació, els lloguers… La covid potser pot ajudar-nos a pensar de debò sobre la ciutat que volem. Una cosa que no és gens fàcil, tenint en compte el poder que posseeixen determinats grups d’interès, com és, per exemple, a nivell local, el cas dels hotels. I, sobretot, a escala global, els fons voltor, que es poden veure al passeig de Gràcia com a metàfora, però que han comprat edificis sencers per convertir-los en apartaments de luxe, i solars en llocs com el [email protected], que actualment acumula el 40% de les inversions immobiliàries.