Eximmigrant, exobrer del metall, exsindicalista, exhabitant del cinturó industrial de Barcelona i, ara, escriptor. No és un personatge públic i ha publicat Salvar Cataluña, la primera novel·la sobre el procés, amb aquest pseudònim, Ibai Noguera.
Per què l’anonimat d’Ibai Noguera?
L’anonimat es perquè vivim a Catalunya, en una situació molt difícil en la qual existeixen llistes de persones que, d’alguna manera, han manifestat el seu punt de vista no partidari de l’independentisme i que són represaliades. Un exemple recent d’això és el que li acaba de passar a Inés Arrimadas, que ha estat insultada per un personatge contractat per la televisió pública. Cosa que ha sigut criticada per alguns independentistes, però també justificada per altres, com Pilar Rahola, que ha dit que és un còmic magnífic. El sindicat Comissions Obreres, nascut en la lluita pels drets dels treballadors i la democràcia, contra el franquisme, pel fet de no secundar una vaga que no ha fet ningú és atacat. El cas de Coscubiela, sistemàticament sotmès a linxament. O el de Santi Vila, que el deixen com un drap brut. Tot això fa que la gent es vulgui protegir, i jo en sóc un.
Això és la punta d’un iceberg social, que d’alguna manera fa que moltes persones optin pel silenci per evitar conflictes o ser assenyalats en el seu entorn?
En aquest moment, a Catalunya no hi ha llibertat d’expressió. Insultar és gratuït. Hi ha llicència per atacar qualsevol que no pensa com dictamina el procés. Hi ha una pressió psicològica alarmant. La gent, abans de parlar, s’ho pensa dues vegades, mira al seu voltant. Molts coneixem militants antifranquistes, persones entregades a la causa de la democràcia, als quals s’anomena feixistes. Això és el que va passar a Colliure: els republicans participen en un acte en què l’Estat espanyol, per fi, demana perdó als exiliats i als que van estar en camps de concentració a l’acabar la guerra, i els diuen feixistes.
Com és el format de Salvar Cataluña?
És una novel·la. La primera sobre el procés. S’han publicat més de cinquanta llibres d’assaig entorn al tema, en els quals molts dels qui els han escrit (Coscubiela, Santi Vila, Sandrine Morel, Lola García…) han sigut protagonistes directes dels fets. Jo no estic en aquest nivell, perquè no disposo d’elements de valor afegit en la narració. Per això faig una novel·la, perquè permet una llicència, una ficció en els personatges, en les situacions, les converses… que intueixo que han existit. Dins d’aquesta història entra la imaginació, però basada en una possible realitat. Aquest és, per exemple, el cas d’un dinar que reuneix la família del president i propietari d’un gran grup de mitjans de comunicació a Catalunya, en la qual diu que cal prendre partit i es decideix donar suport al procés. No hi ha constància literal del fet, però amb aquest o un format similar és probable que això hagi passat. Per què? Doncs perquè li compren 18.000 diaris cada dia, contracten publicitat, etc. Perquè el processisme ha arribat a convertir-se en professió.
I què vol explicar?
A mi m’hauria agradat que aquesta macedònia de fruites que és l’àmbit dels no independentistes, que inclou des de sectors molt a la dreta fins a la nova esquerra, federalistes, empresaris preocupats… hagués actuat d’una altra manera. Hi ha hagut inhibició. Un llibre que es titula L’ordre del dia explica que quan Hitler va accedir al poder va reunir la flor i nata de l’empresariat alemany per dir-los que havien de passar per caixa, i que a canvi d’això els resoldria els problemes amb els sindicalistes, el comunisme, la crisi… Cosa que, com se sap, van fer. Això no ha passat aquí. En un moment determinat, algú havia d’haver dit que ens estàvem ficant en un embolic sense sortida i que calia posar-se les piles, començant pels operadors de televisió, telecomunicacions, finances… No hi va haver resposta, com no hi ha sigut en l’àmbit digital. Perquè això ha sigut una rebel·lió digital.
En aquest aspecte, Salvar Cataluña planteja que amb el finançament adequat i les persones idònies es pot fabricar un procés. És això realment el que ha passat a Catalunya?
És totalment possible, i qui té la iniciativa juga amb avantatge. El periodisme ha canviat, com també ho ha fet el màrqueting polític. Tant si vota com si no, tothom té mòbil. Dels 8 als 99 anys, tots tenim un dispositiu a les mans. Es calcula que, de mitjana, cada usuari mira el mòbil 150 vegades al dia. Al principi, Bolsonaro va invertir oficialment tres milions de dòlars a generar fake news com, per exemple, una que deia que l’anterior president havia regalat a les mares amb nadons uns biberons amb forma de penis (foto inclosa), amb la intenció de convertir tot el país en homosexuals. Una falsedat evident. Però al Brasil el 58% de les persones s’informen només a través del mòbil. D’aquest percentatge, potser s’ho creuen la meitat, però ja has guanyat un territori molt important. Aquesta eina només l’han utilitzat els independentistes, des de fa quatre o cinc anys. Van fer una macroenquesta de la qual van treure una gran base de dades que va ser utilitzada per, cada matí, donar pautes d’informació i comportaments: una notícia a favor de la causa, altres orientades a desmentir les negatives, recomanacions sobre activitat quotidiana i comportaments, convocatòries… Cosa que es complementa, per exemple, amb les televisions adeptes a la causa, com les cadenes de TV3, la de televisions locals, 8TV, que els ha ajudat durant anys… I a això cal afegir-hi Catalunya Ràdio, RAC-1 i la premsa escrita.
Tot això per anunciar que els cops d’Estat, les guerres… es produiran sobretot en el terreny de l’opinió, a la ment de les persones. Estem preparats, o almenys n’estem aprenent, per moure’ns en aquestes noves realitats?
Crec que no. Hi ha diferents nivells, però quan algú té una concepció feta, per molts arguments que li donis és molt difícil que canviï. A la primera manifestació massiva del procés, l’Onze de Setembre del 2012, la pancarta de la capçalera deia: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Ara ocupen la delegació de la Unió Europea al passeig de Gràcia i la insulten. No encaixa el fet que les mobilitzacions comencessin perquè es volia ser un nou Estat a Europa i ara, quan això no quadra, què és el que es vol ser?
El frame processista també es construeix amb altres elements, com els esdeveniments històrics, el pujolisme, els lideratges…?
El procés s’ha anat construint des de fa molts anys. Sempre hi ha sigut, i, últimament, ha adquirit més protagonisme. Però s’han anat produint canvis. Abans, per exemple, qui pilotava l’assumpte era el govern de la Generalitat amb el suport de les empreses, que volien més negoci a Catalunya i, en alguns casos, endur-se el 3%. Ara els polítics estan allunyats d’aquest model, però són captius del que han creat. Com a 2001, una odissea de l’espai, la criatura es rebel·la i mata els seus autors. Artur Mas és un d’aquells astronautes que surten a l’espai i HAL els liquida.
En tot cas, el procés també té noms i cognoms. Qui és qui en el món processista?
Tenien una cosa que ara anomenaria Els 15, que podríem entendre com el comitè estratègic. Ara la majoria són al banc dels acusats i algú en una mansió. També hi havia el comitè executiu, que controlava el pressupost dia per dia, en el qual hi ha càrrecs de la Generalitat, privats i altres que no pinten res. Hi ha un altre poder que, bàsicament, són l’ANC i Òmnium, encarregats de les convocatòries. I, finalment, els CDR, que surten del focus.
S’ha fet, s’està fent o es farà l’antiprocés que Marc desenvolupa a la novel·la?
Crec que s’intenta fer, però malament. Hi ha l’exemple del vídeo realitzat per España Global, en què una sèrie de persones defensen la democràcia espanyola. Aleshores Òmnium va respondre tombant-ho tot per terra. No s’ha entès que el món de les xarxes opera amb regles pròpies i a gran velocitat.
La gran abraçada entre persones a totes dues bandes de la frontera de Catalunya que narra Salvar Cataluña es produirà algun dia?
Crec que això seria fàcil de fer. Potser en la primera trobada només fas 10 quilòmetres, però més endavant podrien ser 150. Només que hi participessin els empleats, d’una i altra banda, de les empreses que han marxat de Catalunya, ja funcionaria.
