Economista, especialitzada en les relacions entre economia, empresa i dona. Professora d’economia d’empresa i directora de la unitat d’Igualtat a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
No sembla innocent l’origen del terme xarnego, derivat del gascó charnégo (foraster no adaptat), que deriva del castellà nocharniego, aplicat a gossos de caça nocturna. Com s’entén ara?
Sempre he interpretat, com era el meu cas, que xarnego era qui tenia mare o pare català i l’altre de fora. I aquest és un dels significats que té, tot i que n’hi ha altres accepcions: qui té els dos pares de fora, qui ha nascut fora de Catalunya, l’immigrant castellanoparlant resident a Catalunya… No sé gaire quina és l’etimologia del terme. Només sé que em sento xarnega.
I com se sent una xarnega?
Doncs com algú a qui es qualifica amb un terme pejoratiu, com així ho reconeix fins i tot l’Institut d’Estudis Catalans, que, oficialment, diu que es correspon a un immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament. En aquest sentit, serveix per marcar diferències: “Tu ets diferent de nosaltres”. Començo a prendre consciència que soc xarnega a l’escola, quan les companyes de classe em coneixien com la xarnega. I, curiosament, als estius, quan baixàvem al sud a veure els avis andalusos, allà em deien la catalana. Aleshores et preguntaves: i jo què soc?
De petita, a l’escola, no hi havia companyes i companys que compartissin la teva condició de xarnega?
Era una escola molt catalana, sí. Però suposo que jo, a més, exercia de xarnega… fins que vaig descobrir que això era dolent. Era una escola del barri de Gràcia (Barcelona) als anys setanta, justament l’època de la mort de Franco. Jo notava que allò m’apartava.
T’apartava per què? Perquè no parlaves català?
No. Perquè era de classe més baixa. Més que l’associació amb la llengua catalana, amb la condició de ser o considerar-se català, amb el fet d’haver nascut o no a Catalunya, això de xarnego tenia una connotació de classe. Com que la gent que venia d’altres punts d’Espanya a Catalunya eren gent amb pocs recursos, s’associava xarneguisme amb pobresa, que era el més evident. Força més que la identitat, incloent-hi el català, que jo el parlava perfectament. A un ric de fora no li deien xarnego, igual que passa amb un xeic àrab, que no és moro.
Com portaves el malnom?
Com que tenia la sort, entre cometes, de tenir una mare catalana, doncs em vaig aferrar al model guanyador. Em vaig convertir en la més catalanista i la més independentista de la classe, per no ser titllada d’això totalment menyspreable que era ser xarnega. Tot fins que vaig descobrir que no era tan dolent. I, realment, he estat molts anys amagada a l’armari fins que m’he atrevit a sortir-ne. Fins a arribar a dirme “soc xarnega i ben orgullosa”. Cosa que va començar a passar ja abans del procés. O sigui, que aquesta diguem-ne presa de consciència no ha sigut conseqüència del que últimament està passant a Catalunya. Encara que suposo que per a molta gent sí que ha pogut ser un catalitzador de la seva identitat.
En tot cas, hi ha un abans i un després del procés respecte a les identitats catalanes?
El panorama ha canviat molt. A mi em desesperava haver de triar entre un origen o un altre, començant pel meu pare mateix, que em preguntava: tu d’on ets?, com volent dir: qui estimes més, el pare o la mare? Des d’aleshores, quan, per exemple, algun entrevistador del CIS venia per casa i feia la típica pregunta de: vostè què se sent, tan català com espanyol?, més català que espanyol?, més espanyol que català?, doncs em desesperava perquè, un altre cop, m’obligava a haver d’escollir entre un origen i l’altre, quan el que jo vull és disfrutar i aprofitar al màxim els dos orígens. No haver de renunciar a res. I quan va arribar el procés va ser quan vaig reviure, un altre cop, la meva veritable manera de viure les coses.
Això de nosaltres i ells, que sembla que està molt estès, potser hauria d’estar atenuat objectivament pel contacte entre les dues categories. Com interpreta que hagi pogut niar a Catalunya, que és una cruïlla d’identitats?
Catalunya sempre ha sigut zona de pas entre l’Àfrica i Europa (amb totes les influències que això suposa), un territori obert al mar… i, a més, cada vegada que ha viscut èpoques de creixement econòmic ha necessitat mà d’obra exterior. D’aquí les remeses d’emigrants, és a dir, de xarnegos, a Catalunya. Es calcula que als anys 70-80 van arribar a Catalunya prop de 800.000 andalusos. I no cal donar-hi gaires voltes per veure que Catalunya és xarnega. O sigui, que més del 70% de la població té un cognom o l’altre acabat en zeta, o de la resta d’Espanya. I penso, a més, que aquest és un dels grans potencials d’aquesta terra, la barreja que ha viscut sempre. Per tant, no entenc que ara la qüestió identitària pugui guanyar terreny. Tret que sigui interpretada com a reacció a la globalització i les seves tendències unificadores. Prefereixo creure això en comptes d’en un substrat racista instrumentalitzat.
Lliga, d’alguna manera, el xarneguisme amb els nacionalismes, que ara rebroten per Europa i més enllà?
El xarneguisme, en el fons, parla de destacar la diferència com a factor de distància i no d’acostament, i això és fatal. Cosa en la qual coincideix amb altres expressions de supremacisme, xovinisme, etc., que estan latents en llocs molt diversos, i que quan hi ha un cert caldo de cultiu favorable es tornen a reactivar. I és curiós que ara xarnegos i no xarnegos coincideixin a usar termes despectius amb els emigrants internacionals: moros, sudaques, panxitos…
Anteriorment hi va haver una millor cohabitació entre la comunitat xarnega i la que es podria considerar autòctona?
Les famílies d’andalusos vivien al cinturó industrial de Barcelona, en barris pobres, formaven part de la classe obrera. I moltes d’aquestes famílies van agafar l’ascensor social. Bastants dels seus fills van arribar a la universitat i van aconseguir feines qualificades. En aquest sentit, no podem dir que Catalunya sigui racista, encara que hi hagi racistes. Però el que sí que pot estar passant és que aquesta realitat no s’ha traslladat del tot a l’imaginari, on hi segueix havent línies divisòries en la política, la ideologia, les adhesions… A mi m’han arribat a dir “és que tu ets andalusa”, com a explicació de la meva manera de veure les coses. Una sorpresa, perquè jo no m’havia sentit mai andalusa. I tinc la impressió que als nous immigrants internacionals els costarà molt més enfilar-se a l’ascensor social, perquè el creixement econòmic no serà el que va ser.
Creus que, de totes maneres, el nacionalisme català i derivats, en tenir focalitzat com a enemic polític interior el xarnego (sobretot pel que vota) aparenta un cert paternalisme amb la immigració internacional?
No són considerats xarnegos, sinó alguna cosa pitjor, però sí que pot ser que hi hagi una mena d’oportunisme amb ells. És cert que un col·lectiu molt ampli del xarneguisme ha pres la decisió, després del procés, de no tornar a identificar-se amb el catalanisme. És a dir, cada vegada hi ha menys gent que estigui a mitges tintes. Després d’haver-ho tensat tot tant, els matisos han desaparegut. Pel nacionalisme l’enemic principal és Espanya i per extensió els espanyols, incloent-hi els catalans que no combreguen amb els seus plantejaments. Els emigrants internacionals no entren en aquesta categoria. En realitat, els consideren uns pàries, malgrat que als que voten sí que se’ls pot fer la gara-gara. Però el racisme també es manifesta amb la seva pitjor cara a l’hora, per exemple, d’obrir una mesquita o de llogar un pis a una família marroquina. I sobre la denominada integració, hi hauria moltes coses a dir, perquè s’ha interpretat com l’abandonament de la pròpia identitat per abraçar la dominant. I la por quin paper hi té, en tot això? Tocar la fibra de la por és molt de dretes. Quant se sent amenaçada, la gent pren decisions de vot dràstiques, radicals. I sempre hi ha qui pesca en aigua tèrbola. Els extremismes en surten beneficiats, de la por. Igualment, incidir en la identitat com a instrument polític té molt de dissolvent. Gent que tradicionalment s’ha sentit d’esquerres a Catalunya, ara se senten amenaçats. Però potser els que som xarnegos hem pres consciència de ser-ne amb orgull.
