Treballadora social i sindicalista, va ser a Càritas i va fer incursions en la política. Forma part de diverses associacions, sobretot culturals, perquè ha arribat a la conclusió que incidir en l’opinió no és banal. S’identifica amb el corrent Cristians pel Socialisme.
Crida l’atenció el silenci que envolta el paper de l’Església catòlica en el procés…
Entenc que l’Església som tots els cristians, i és veritat que la veu que se sol sentir és la de la jerarquia i, en aquest cas, la jerarquia visiblement calla. Crida l’atenció, perquè històricament l’Església ha sigut un espai molt nacionalista, en el bon i en el mal sentit de la paraula. És l’espai, per exemple, on jo vaig aprendre català, en ple franquisme. Crec que ara passen dues coses. En primer lloc, que les consignes, diguem-ne vaticanes, són de no implicar-se en el tema nacionalista. I després, que els bisbes no es posen d’acord. També cal remarcar que els nomenaments de bisbes a les diòcesis de Catalunya són de persones de fora. S’intenta que parlin català, però venen de l’Aragó, de València o de Mallorca. Tothom va amb peus de plom, però no es pot identificar la nació amb l’Evangeli.
Per què, si en la comunitat catòlica hi ha pluralitat respecte al nacionalisme, no aflora aquest debat? És que no li interessa a l’opinió pública?
Els estereotips socials respecte a l’Església fan que, quan se’n parla, sigui en relació amb determinats temes i no d’uns altres. Alguns hem intentat promoure un manifest dient que això del procés és molt poc democràtic, que és un camí que no porta enlloc, però no aconseguim que ens escoltin. No només entre els cristians. Sembla que la societat està dividida entre processistes i antiprocessistes, però molta gent no estem ni en una banda ni en l’altra, i la tendència és a silenciar-nos o a titllar-nos de covards. No sé si és covardia, però a més d’haver fet pocs intents que ens vegin, hi insisteixo, realment és com si no existíssim. La societat catalana no està dividida en dos. Com a mínim ho està en tres i en moltes més. És bastant més diversa del que aparenta. Tampoc la comunitat cristiana és homogènia, incloent-hi els monjos de Montserrat. Hi ha gent que està per la independència. Jo no. Però també compartim altres coses. Tot això ara no es veu. Estem en el traç gruixut. Costa de veure els matisos.
També resulta sorprenent que en esglésies de Catalunya onegin banderes o pengin pancartes. Això no entra en contradicció amb l’esperit del catolicisme, que es reclama de tothom?
A la meva parròquia va passar una cosa d’aquestes. Hi van posar una bandera de l’ANC, crec que amb motiu del 9-N. Vaig escriure una carta demanant que la traguessin i la van treure. Aquesta és una qüestió estrictament política. Es pot ser cristià i estar a favor de la independència o en contra, però una església ha de donar acollida a tothom, pensi el que pensi. En aquest cas, amb l’agreujant que tal cosa es produeix a Viladecans, una de les poblacions de Catalunya que més vota Ciutadans. Estic acostumada a estar amb gent molt diversa, i en conseqüència m’esforço a ressaltar el que ens uneix i no el que ens separa. Si em topo amb el que ens separa, m’entra una mala llet que no puc. Vaig estar dos mesos sense posar el peu a l’església, però ho vam arreglar. Tant que, per Nadal, em van encarregar que fes una felicitació nadalenca intentant trobar els punts en què podem convergir tots.
L’Església semblaria una institució cridada a bastir ponts entre catalans per evitar la polarització. Per què no juga aquest paper amb convicció?
Estic convençuda que la pressió sobre els bisbes i sobre un lloc com Montserrat, per exemple, per part dels independentistes, és brutal. Però s’ha de dir que a Montserrat eviten posar el llaç. Allà no hi ha cap signe visible que alineï el monestir amb el procés. Una altra cosa són els monjos, que com a ciutadans tenen els seus drets i s’expressen. Potser, encara que sigui rondinant, alguns bisbes intenten fer això i no falten els qui hi han fet aportacions positives. Això del procés es pot interpretar com la prova del cotó de les relacions. Quan no són bones, hi poses el procés pel mig i es dinamiten. Maria Comín diu que el procés és una màquina de destrucció massiva de partits polítics, però de relacions humanes també. Se’ns està segrestant la democràcia. Al cap i a la fi, els mètodes utilitzats per al referèndum d’octubre van tenir molt poc de democràtic.
La democràcia no té molt més a veure amb el fet d’estar que amb el ser? Allò que diu que per les obres els coneixereu…
La democràcia és, sobretot, com es fan les coses. Si ara un partit xenòfob comença a dir que s’ha de fer un referèndum per fer fora tots els estrangers, i que això és el democràtic, perquè el que és democràtic és fer un referèndum, i es posa a buscar un cens pel seu compte, i diu “no pateixis, perquè el control el farem nosaltres, amb els nostres voluntaris”. Això quina credibilitat té? Això no ho acceptaria ningú. El 6 i el 7 de setembre del 2017 vaig tenir una gran sensació de desemparament. Jo havia fet objecció fiscal, en contra de l’armament, per exemple. I quan es fa això el que es vol és que canviï la llei, no que facin una excepció amb tu. La desobediència civil no és que a mi no m’apliquin la llei, que és per a tothom, sinó aconseguir canviar aquella llei.
Formen part de l’Església catalana una galàxia de congregacions, ordes, associacions, fundacions… Cadascuna actua pel seu compte? Per exemple, són més nacionalistes els benedictins que els jesuïtes?
Esclar. Hi ha ordes que són més nacionalistes que altres. Cadascú és fill de son pare i de sa mare. Em fa gràcia quan es diu “Volem un bisbe català”. Pere Casaldàliga, que és un bisbe magnífic, no és brasiler. A l’hora de recollir adhesions, el nacionalisme anava posant la gent entre l’espasa i la paret perquè, per exemple, deien: “Firmarem entre diverses entitats un paper reclamant el dret d’autodeterminació i, per tant, un referèndum”. N’hi havia que, estant més o menys d’acord amb això, firmaven, i així es veien cada vegada més involucrats en una dinàmica que els desbordava. La gent bona, el sentiment, el pare i la mare, el nostre… Així es teixeix una xarxa terminològica, que va associant afectes a la nació? Crec que tinc una mena de daltonisme nacionalista. No sento en absolut els colors. Som amics i conec molts capellans més aviat progressistes. Però és curiós, quan els toques la fibra nacionalista, se n’obliden. El primer document que va sortir a la llum en relació amb el tema va ser de manual. Tots els capellans i diaques a favor del procés, un grup gran, 400 i escaig. Perdona, no dèieu que l’Església és el poble de Déu? Aleshores com és que surt una cosa corporativa de capellans i diaques? Després van sortir els abats, i després les abadesses… Tornem a abans del Concili Vaticà II. Més tard van fer un altre manifest dirigit a l’Església d’Espanya. No estava malament, però seguia sent de capellans i, al final, acabava amb una proclama sobiranista. Perquè no un manifest unitari? Costa molt. La cúpula està autocensurada i les bases estan desfermades. No hi ha debat.
