Jurista i doctor en dret. Va ser professor de dret internacional públic a la Universitat de Barcelona. També va ser director del servei jurídic del Comitè de les Regions de la Unió Europea. Articulista en diversos mitjans.
Fins ara mai havien despertat tant d’in· terès unes eleccions europees com les que se celebraran a la primavera. I això per què?
Els fenòmens no són mai conseqüència d’una sola cosa, però es podria dir que aquest interès es justifica, en alguna mesura, pels canvis que s’estan produint en les forces polítiques europees. Fins ara hi havia dos grans corrents de l’europeisme, socialistes i conservadors, dels quals ningú no dubtava. Juntament amb els liberals i els verds, han conformat el bloc sans défaillance dominant de la integració política i la construcció europea. Però en aquest moment estan apareixent moviments procedents de l’esquerra i de la dreta, amb ànim de trencar, segons ells, el monopoli dels partits tradicionals en la conformació d’Europa. Amb la dada molt rellevant que, fins fa molt poc, els partits nacionalistes d’extrema dreta, com els de Le Pen, Salvini, els holandesos… d’Europa en deien el nom del porc. No en volien saber res. En el debat entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron del maig passat, la líder dretana encara defensava sortir de l’euro. No obstant, ara es detecta un gir cap a una mena d’acceptació d’Europa i, en conseqüència, de traslladar a aquest marc part de les seves ofertes. “Doncs si voleu Europa, nosaltres us oferim un Europa first”, diuen, seguint l’estela de Trump.
Aquest viratge pressuposa, doncs, que aquests partits relativitzen els seus discur· sos nacionalistes respecte al seu relat a es· cala europea?
Aquest moviment està en construcció. No ho tenen clar en aquest moment, però abans del maig vinent és molt possible que surtin amb una estratègia europea. “Com que no podem eliminar Europa -es plantegen- ens n’apropiarem per realitzar en comú objectius compartits, com ara tancar les fronteres als immigrants”. Però això és la pura contradicció. Tots aquests que parlen (com els independentistes d’aquí, per exemple) dels pobles d’Europa, de nacions lliures… Si algun dia, esperem que no, s’arribés a conformar un escenari de petites entitats territorials, acabaria malament, amb conflictes entre elles. En tot cas, cal tenir en compte que la ultradreta europea està canviant d’estratègia. És un desafiament difícil compaginar un ADN nacionalista d’Estat amb un plantejament supraestatal, europeu, i que tingui una certa coherència, però ho intentaran. El senyor Wilders, d’Holanda; Salvini, d’Itàlia, la senyora Le Pen… Imagina’t, posar-los d’acord!
Més enllà, no ens hauríem d’interpel· lar una mica més sobre les causes i l’origen d’aquesta onada neodretana, no només a Europa, sinó al món?
Crec que tot això arrenca de la lenta digestió del projecte europeu, però aquests moviments no crec que s’ho plantegin gaire a fons. Estan a un nivell molt superficial. Tornant al debat de Macron amb Marine Le Pen (que va suposar una derrota dialèctica en tota regla per a ella) es van arribar a sentir coses com ara “no volen sortir de l’euro (en referència al que representava Macron), doncs els deixem l’euro”. Volen el mateix que Trump (America first), traslladat a Europa. Connectaran amb molta gent desfavorida pels reajustos del capitalisme a nivell nacional. El tancament d’empreses continua sent notícia cada dia. En el cas de França, per exemple, hi haurà els del Front Nacional per demanar que els votin per capitalitzar el descontentament.
Aquest moviment d’extrema dreta a es· cala europea coincideix amb els designis de Steve Bannon de promoure una mena d’internacional nacionalista, que no dei· xa de ser un oxímoron?
Tot això té un recorregut molt curt, però si s’encerta en la venda del producte, en la coordinació, poden arribar a donar la campanada. Es poden convertir, si no en la segona, en la tercera força política a Europa. I aleshores sí que hauríem entrat en una altra dinàmica. Perquè, en la mesura que també manifestin la seva intenció de lluitar per Europa, poden arribar a arrabassar a les forces tradicionals part de la seva hegemonia en el projecte europeu. Per modelar una Europa a la mida dels seus interessos, esclar. És a dir, no a la immigració, barreres aranzelàries, etc.
Qui pot personificar tot això, a escala europea?
Per exemple,Sebastian Kurtz, del Partit del Poble austríac, el líder polític (31 anys) més jove d’Europa, ara president de torn de la UE. D’ell en va dir fa uns sis mesos Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, que “és un gran europeista”. En principi era difícil d’entendre, això, tenint en compte que Kurtz encapçala un partit nacionalista. Però ara, veient el seu paper en el projecte europeista d’extrema dreta, aquelles paraules comencen a tenir sentit. Intel·ligent, simpàtic, centrista dins del seu context, està intentant promoure un relat que li permeti vendre’s. Intentaran despullar tothom: Macron, Merkel…
Això, com ha passat històricament, du· rarà el que duri la narració o quedarà?
Tota aquesta gent és difícil de coordinar, de cohesionar, però ja s’estan reunint i crec que han intuït que l’única manera que tenen de poder penetrar en el mapa polític és acceptant que les poblacions europees, per molt crítiques que puguin ser amb la immigració, la desigualtat, etc., volen seguir formant part d’Europa. El Brexit posa de manifest, per a qui ho vulgui entendre, que és un gran bunyol, que segurament acabarem pagant bastant car entre tots i, en primer lloc, els mateixos britànics. I això és el que segurament està començant a intuir l’extrema dreta europea.
El cas català té alguna cosa a veure amb la deriva neonacionalista?
Sí. Els neonacionalistes són els únics que aparentment escolten el nacionalisme català. A l’última Diada, els únics que hi van ser presents van ser els flamencs, considerats d’extrema dreta; un parell de finlandesos, el partit de Salvini… Els amics de Puigdemont a Europa formen part d’aquest bloc d’extrema dreta. Ell i els seus partidaris potser esperaven que un poble amb “aquesta tradició històrica de llibertats”, segons el seu propi mite, només necessitava, com amb les muralles de Jericó, que sonessin les trompetes i l’Estat espanyol claudicaria i Europa ho beneiria. No ha passat res d’això, sinó tot el contrari.
No obstant, els Salvini, Le Pen i compa· nyia són nacionalistes d’Estat, que sem· blen renyits amb els nacionalismes sense Estat, com és el català.
Són nacionalistes italians, francesos… nacionalistes d’Estat. Allà, a finals del 2016 i principis del 2017, de sobte alguns d’aquests moviments disruptius es van adonar de l’enorme força que podria tenir el triomf del secessionisme català per als seus objectius. “Ens carreguem un dels Estats més poderosos i vells d’Europa i, com fitxes de dòmino, la resta acabaran caient”… D’aquí la simpatia aparent per Puigdemont. Segur que interiorment menyspreen els moviments secessionistes com el procés, però, no obstant, comparteixen amb ells elements propis del nacionalisme i per oportunisme els poden acabar donant suport. A més de la força dels tractats (l’article 4.2 del tractat de la UE diu que la Unió Europea vetllarà per la integritat territorial dels Estats membres), la reacció unànime de les estructures internacionals va ser de condemna al procés, perquè no hi ha res més cohesionat que l’ajuda que es presten els Estats en la seva defensa.
Sembla que bufa el vent a favor de la universalització de les coses i la creació de grans espais polítics, fet que entra en contradicció o resulta reaccionari amb replegar-se en el passat o en l’espai petit…
Hi ha moments, en les relacions bilaterals o regionals, en què determinades forces volen el caos, el trencament, com és el cas de Rússia i Ucraïna, però globalment no passa això. Per fer-se valer davant dels Estats de la UE, alguns independentistes catalans diuen que ells són europeistes de primera hora, sense precisar que ho són gràcies a Espanya. Crec, en fi, que hi ha una mala premsa respecte a Europa. Parodiant Gabriel Garcia Márquez, es pot dir que Europa “no té ningú que li escrigui”. Europa és el boc expiatori de tot el que, a nivell nacional, surt malament. Com Espanya per al procés. Però Europa és molt important i encara ho serà més.
