Les afinitats personals són més importants en política que hores i hores de reunions. Si la unificació socialista a Catalunya va ser possible, va ser gràcies a l’entesa entre dues personalitats ben diferents, però Josep Maria Triginer i Joan Reventós eren amics, la qual cosa va facilitar la creació del PSC.
Triginer ho reviu en el seu llibre Memoria de una transición inacabada (Ediciones La Lluvia, 2018). Com a màxim responsable de la Federació Catalana del PSOE, va ser un dels tres signataris de la convergència de les tres formacions en un nou partit. El juliol del 1978, l’autor del llibre, amb Joan Reventós i Josep Verde, deixaven enrere el passat de divisions i apostaven per un futur que els portaria que el nou PSC (PSCPSOE) resultés un dels dos pals de paller de la política catalana fins ben entrat el segle xxi, quan les pulsions independentistes han fet saltar pels aires l’statu quo.
Triginer explica que hi havia moltes reticències per anar junts els obreristes del PSOE amb la classe mitjana del PSC de Reventós. Malgrat que el PSOE no veia amb bons ulls una coalició electoral, Triginer va acordar al despatx de Reventós anar junts a les eleccions de juny del 1977. El pacte d’abril obriria les portes perquè un any després les dues formacions es fusionessin també amb el PSC (r), que a les eleccions havia anat del bracet de Jordi Pujol.
L’objectiu de Triginer estava assolit. Ell volia que tots els partits socialistes catalans estiguessin dins d’un sol partit. Dies previs a la unificació definitiva, però, la militància de la Federació Catalana del PSOE, molt influida per la UGT, hi estava en contra. Va ser Alfonso Guerra qui va imposar-ho amenaçant amb la dissolució del PSOE a Catalunya i la seva aposta pel nou partit que estava naixent, amb el qual es va signar un protocol d’unitat, encara vigent després de 40 anys.
LLEGEIX L'ARTICLE COMPLET A L'EDICIÓ EN PAPER D'EL TRIANGLE D'AQUESTA SETMANA
