No només de procés viuen els catalans. La hipergesticulació dura el que dura i el xiclet de l’independentisme ja no es pot estirar més. No hi ha bandera que amagui el cúmul de retallades i de malestar existent, i la gent comença a tenir el pap ple i ganes de buidar-lo. Les mobilitzacions que reclamava el president Quim Torra per fer realitat la República s’han convertit en manifestacions contra la seva inacció i la del seu govern. Així, metges, professors i estudiants, funcionaris, bombers i mossos protagonitzen una tardor calenta, reclamant el que és seu, i a Torra sembla que tot li vingui una mica gran.

Mentre l’expresident Carles Puigdemont fa la seva particular batalla a Waterloo, Torra, com Gary Cooper, es manté impertèrrit sol davant del perill. La interinitat del càrrec llasta la necessària solució dels problemes quotidians. El mateix Torra ha reconegut en més d’una ocasió la seva provisionalitat. El que no calculava ell és que la paciència té un límit i que, fins i tot els seus, els que volen la independència, necessiten un plat a taula i que, en cas de no tenir-lo, s’han de basquejar la vida. El dia a dia no l’hi resoldrà Puigdemont des del seu exili, més aviat al contrari, mentre aquí la gent surt al carrer i reclama allò que és seu, el rei belga fa castells en l’aire.

Els promotors del procés no van tenir en compte el factor mentrestant. “Què fem mentre no arriba la independència amb el dia a dia...” Solucionar el conflicte argumentant, com sembla fer el portaveu adjunt del grup parlamentari de Junts per Catalunya (JxCat), Eduard Pujol, que amb la República es podran tornar a lligar els gossos amb llonganisses és, a part d’agosarat, insuficient. Diu Pujol que les llistes d’espera no són “essencials” comparant-les amb la República. Per la seva banda, l’oposició comença a veure que per aquesta escletxa es pot fer un bon forat. Així, Inés Arrimadas (Cs) ha posat sobre la taula la contradicció que significa anunciar l’obertura d’una nova tongada d’ambaixades amb no tenir diners per arribar a final de mes en aspectes essencials com la sanitat, l’ensenyament o la seguretat.

D’altra banda, aquest no és un Govern ni cohesionat ni preparat per afrontar una revolta social. El carrer ho sap, i cansat de falses promeses, entén que l’executiu és dèbil i que no li quedarà més remei que cedir. Tot plegat en el marc de negociació dels pressupostos catalans i amb l’estratègica predisposició dels comuns d’arribar a un acord si s’escolta el carrer. Damunt la taula també espera la idea de l’alcaldessa Ada Colau de tancar els problemes pressupostaris de tres administracions d’un cop: Generalitat, ajuntament de Barcelona i govern espanyol. Un triple pacte que els independentistes veuen amb reticència.


UNA FACTURA DE MAS 

A ningú se li escapa que Torra està pagant una factura que no és seva, o si més no, no del tot, ni tan sols del mateix Puigdemont. La revolta que avui viuen els carrers ve de les retallades de l’expresident Artur Mas el 2011 i 2012 que, tot i que va ser empès per una crisi econòmica descomunal, va infligir una de les tisorades més enèrgiques que es recorden a Catalunya, i fins i tot en el conjunt de l’Estat. El compromís, a canvi d’estrenye’s el cinturó, va ser llavors que es revertirien les retallades tan aviat se superés l’època de vaques magres. Però aquelles promeses van caure en sac foradat i d’aquí plora ara la criatura. Els col·lectius que surten aquests dies al carrer entenen que ja van sacrificar-se quan tocava, però que fa temps que se’ls hauria d’haver recompensat.


LLEGEIX L'ARTICLE COMPLET A L'EDICIÓ EN PAPER D'EL TRIANGLE D'AQUESTA SETMANA