Llicenciada en Filologia Catalana, fa classes de tecnologia a l’Institut d’Ensenyament Priorat, a Falset. Regidora de l’Ajuntament d’Alforja pel PSC. Forma part de Federalistes d’Esquerres (FED) i es declara amant de la poesia. 


El procés és sobretot una bombolla?

Em sorprèn la dificultat que tenim en general els humans de preocupar-nos per coses que no ens afecten directament en un moment donat de la nostra vida. El procés ha tingut la sort, per dir-ho d’alguna manera, d’aconseguir implicar molta gent, al mateix temps i en una direcció determinada, fet que ha acabat creant una realitat una mica paral·lela. Ha sigut com una espurna que ha tocat moltes persones i els ha donat una mena de sentit de vida. Però sense cap intenció d’anar més enllà de la mateixa satisfacció en un sentit individual, no vull dir egoista.

Això és el que fan les religions...

Sí. El mateix. Amb la particularitat que parla menys del més enllà. Del que ens espera al final del camí. I el més enverinat del procés és que ha aconseguit que les persones ens oblidem de les necessitats dels altres (i, per descomptat, de les pròpies) per dedicar-nos a satisfer el nostre interès de tenir o imaginar-nos un paradís. I tot això comporta, esclar, la pèrdua de contacte amb la realitat més immediata, incloent-hi la relació personal, que se n’ha vist afectada de manera important.

Com es viu això en una localitat com Alforja, amb menys de 2.000 habitants?

En una població petita com la meva, onla política sempre ha sigut un camp de batalla (cordial, però de batalla), les relacions no tenien exactament un rerefons polític, però sí visions diferents de com s’ha d’organitzar la societat. Sempre entorn del que ara es denomina eix esquerra-dreta. Això ha sigut històricament el més normal. És a dir, per expressar-ho d’alguna manera, entre els qui actuaven en funció de l’interès general i els que posaven per davant interessos particulars.

I ara?

Ara això ha desaparegut. Un problema no existeix o deixa d’existir per qüestions objectives, sinó en funció que ho plantegin o no els indepes. Si és un problema que plantegen els indepes, existeix molt, i si el formulen els no indepes, no és un problema. La situació és molt bàsica. No hi ha discussió sobre què fem al meu poble.

Mal rotllo?

Tampoc mal rotllo. No tinc la sensació que hi hàgim arribat, encara que en altres pobles i ciutats segur que passa. M’han deixat una mica per impossible: “El que digui aquesta, ja se sap... Sempre al revés del món...”. Però tot això no és important. El que m’interessa és que les coses funcionin al poble segons l’interès de la majoria de la gent. Que les coses vagin millorant i hi hagi un balanç positiu.

Hi ha interessos diguem-ne crematístics lligats al procés?

Em temo que ni això. Ara estem en una situació com d’espera. S’espera l’adveniment, perquè les projeccions tampoc són com una data a l’agenda. Estem com en una mena d’hibernació, que es va allargant i allargant. I en aquest context no se t’acudeixi plantejar que potser el que interessaria seria fer alguna cosa concreta, actuar sobre la realitat. La sensació és d’aturada a l’espera de no se sap què. El que importa és la comunió... I quan no es combrega no és que t’assenyalin, però...

Potser Alforja ha sigut des de sempre més plural…

No. I ara! Sempre governs amb set regidors de nou per a Convergència. Ser socialista al meu poble sempre ha sigut una heroïcitat important. La gent diu que ara, amb el procés, costa fer llistes electorals. Però no és cert. Sempre ha costat molt tirar endavant opcions d’esquerres als pobles petits. El que passa és que dels pocs que érem, la meitat s’han fet indepes.

A escala generacional, com actua el procés a Alforja? Més joves que vells, o al revés?

En general, els més joves estan poc motivats per la política. Els queda lluny. I per als més grans, el procés ha sigut com un miracle. És com la fe per als creients. No puc entendre que hi hagi persones que pensin que alguna cosa pot funcionar només perquè es desitgi.

El procés ha generat una gran perplexitat, sobretot entre aquells que han viscut altres realitats...

Em sorprèn que gent que havia sigut batalló de primera línia, que en els pitjors moments va tirar endavant candidatures, hagi caigut davant d’un cant de sirena sense cap fonament. Fa la sensació que com més vacunada semblava estar la persona contra tot això, més ràpidament i profundament ha caigut. Hi ha gent que s’ha adaptat a l’independentisme com es va adaptar al franquisme. Sense cap rubor, amb una elegància digna d’admiració. En canvi, alguns dels més conscients, preparats, llegits... s’han deixat arrossegar. Potser perquè és molt difícil portar sempre la contrària.

I això per què? Per vanitat, per interès, per diners, per fer com fa tothom?

Tinc la sensació que hi ha un punt crític, al qual no hem donat prou importància, que és la qüestió del dret a decidir. Aquesta qüestió encara continua pendent entre gent militant, perquè per ells no es pot negar un dret així. És una cosa imbricada amb el compromís de tota la vida. Això és una mena de paret. I quan s’entra a plantejar decidir què, quan, qui, com i on, es defuig el tema. I tots sabem que, amb una opció binària, un referèndum és la mort. En fi, això del dret a decidir comporta una vinculació sentimental prèvia a la consciència individual política.

El cas del dret a l’autodeterminació, més enllà del seu origen i evolució, inclou el concepte el poble. Es pot interpretar aleshores que el poble és subjecte de drets?

És que el sol fet de l’organització en poble ja em sobta. Al meu poble hi ha coses positives i altres que no ho són. Els compartiments, tinguin els límits que tinguin, no m’agraden. No entenc per què el fet d’haver nascut a casa meva ha de ser definitori. Tenim pendent una gran discussió entorn a aquest fet. Una de les coses que em va portar a la política va ser precisament això d’intentar trencar motllos. Em semblava que aquesta gent de què et parlava abans ho tenien molt clar. No pot ser que per haver nascut aquí o allà el teu concepte de la vida i de les relacions humanes sigui diferent.

I a més, amb sentit de la propietat...

Propietat no en el sentit de posseir una cosa, com una casa o un terreny. Però sí de relació íntima, com quan per exemple dic “vaig al meu poble”. És la meva zona de confort, de confiança, etc. Ara, d’aquí a dir que jo pel meu poble soc capaç de fer qualsevol cosa hi ha un abisme. Em sembla que hem saltat d’duna consciència quasi divinitzada de la col·lectivitat mundial i de les implicacions globals de l’esquerra a just el contrari, a justificar el retorn a la cova de cadascú. És molt difícil d’entendre, això.

Replegar-se…

Hi ha una por claríssima. Por de perdre una situació que es creia que era eterna. Però les coses canvien i no es pot entendre, per exemple, que una ciutat com Barcelona pugui funcionar independentment del seu entorn, que és tot Catalunya. Les nostres distàncies, que ens poden semblar enormes, són molt petites en el món actual.

Què hem de fer, doncs? Federalisme?

Si donem per vàlides la mediació, la cooperació, la coeducació en l’ensenyament, com és que no som capaços de traslladar-ho a la política? Els instruments són vàlids o no ho són, més enllà de la seva aplicació. La mateixa intenció de superar el replegament obliga a mirar pel periscopi. I quan es fa es veu que hi ha una altra realitat. El federalisme no és una reacció a l’independentisme, sinó una voluntat de buscar les maneres d’organitzar les coses combinant-se amb els altres. Quan la meva filla era petita, a la pregunta d’un qüestionari escolar sobre quin considerava que era el seu defecte principal, va contestar que era que els altres no feien el que ella volia. En l’independentisme passa una cosa semblant. No es pot pretendre que els altres facin el que un vol. La meva filla allò ho va superar, però crec que hi ha gent que encara no ho ha fet. No puc pretendre que el poble del costat faci el que jo vull. Farà el que li vingui de gust i li convingui. Però sembla que resulta sensat i fàcil d’entendre que segurament tenim problemes semblants i que posats en comú potser tenen solucions més viables. I, en aquest sentit, no només les solucions han de ser compartides, també les preocupacions ho han de ser.