L'expresident Jordi Pujol esgrimeix el referent de la ciutat xilena de Valparaíso, mentre que Josep Lluís Alay, cap de l'oficina de l'expresident Carles Puigdemont, es fa ressò de les condemnes judicials als impulsors d'un referèndum d'autodeterminació al Camerun anglòfon.

En un article publicat al seu web, associacioserviol.cat, Pujol suggereix una sortida al procés citant el cas de Valparaíso perquè, segons argumenta, s'hi demana descentralització encara que és la seu del senat sense ser la capital. No obstant això, l'històric líder convergent ha rebutjat el plantejament de l'exdiputat Ramón Tamames, per al qual l'encaix de Catalunya es resoldria traslladant a Barcelona el Senat i un o dos ministeris.

Pujol sosté que el debat no va de poder econòmic i administratiu, sinó del "reconeixement d'una realitat amb consciència col·lectiva, i amb memòria històrica, i amb una llengua i una cultura i sobretot amb un projecte col·lectiu propi". Però el que sobta més de la seva descripció és: "I amb voluntat d'encaix efectiu en el marc espanyol i europeu".

Alhora, el compte de Twitter de l'historiador Alay segueix sent un pou de paral·lelismes entre la causa i les circumstàncies de l'independentisme català i les d'altres moviments secessionistes d'arreu del planeta, alguns d'allò més remots.

Darrerament, a banda de fer-se ressò de l'enfrontament entre els independentistes de Papua Occidental i el govern d'Indonèsia, i de l'alta tensió a Hong Kong, ha repiulat la denúncia de Human Rights Watch (HRW) contra la condemna a dirigents polítics d'Ambazònia, regió anglòfona del sud del Camerun.

"Camerun, Àfrica. L'1 Octubre 2017, la regió anglòfona d'Ambazònia va declarar unilateralment la independència. Ara el seu president Sisiku Ayuk Tabe i 9 dels seus ministres han estat condemnats a cadena perpètua per un tribunal camerunès", relata Alay sobre una sentència que HRW qüestiona que s'hagi dictat a partir d'un judici just.

Aquesta organització, per cert, va criticar la policia espanyola no fos condemnada per usar "la força de manera excessiva" l'1-O, però més enllà d'aquells fets, no va detectar a la situació de Catalunya dins d'Espanya un problema de drets humans, sinó un "afer polític".