L’hemeroteca no perdona. Un article escrit per l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el 22 de maig de l’any 1998, quan era redactor del diari El Punt, posa en evidència el menyspreu que aleshores li mereixia Pilar Rahola. En aquella època, la “fallera major” del “processisme” era regidora a Barcelona i diputada a Madrid per ERC.
El periodista Carles Puigdemont, en la seva columna ‘El Vesper’, criticava durament l’afecció desmesurada de Pilar Rahola per les “carxofes” (en argot periodístic, els micròfons de ràdio i TV) i denunciava que aquest malaltís afany de protagonisme li restava credibilitat i temps per dedicar-se a la gestió pública. L’article, que ha estat oportunament recuperat pel Diari de Girona, venia a tomb d’una entrevista que Pilar Rahola havia concedit a la revista Playboy, emblema del masclisme més primari.
Escrivia Carles Puigdemont, a propòsit de la pulsió egòlatra de Pilar Rahola: «No sé quines capçaleres més li queden en la seva desenfrenada ràtzia mediàtica, però la diputada i regidora (…) i tertuliana i no sé quantes coses més fa bona la cèlebre frase que va popularitzar el malaguanyat Ramon Trias Fargas: va de victòria en victòria fins a la derrota final». I reblava: la «irresistible atracció que Rahola sent per les carxofes la pot portar, si no l’ha duta ja, al ridícul i l’esperpent».
Amb el pas dels anys, sembla que Carles Puigdemont ha canviat interessadament d’opinió sobre Pilar Rahola i, per exemple, dies enrere va acceptar de bon grat la seva invitació a compartir la polèmica paella a Cadaqués amb la multitertuliana del règim i la seva colla. Si l’ara president de la Generalitat advertia l’any 1998 que Pilar Rahola lliscava cap “al ridícul i l’esperpent”, també ha caigut en el pecat, estelada en mà, de la sobreexposició mediàtica a la bajanada.
