En el llibre Lenguas en guerra, guardonat amb el Premi Espasa d’assaig de l’any 2005, Irene Lozano argumenta que és una “fal·làcia” referir-se al català o a l’euskera com a “llengua pròpia” perquè, a Catalunya o al País Basc, també és “llengua pròpia” l’espanyol i, a sobre, aquesta és “llengua comuna”.
La periodista i escriptora madrilenya Irene Lozano, de 44 anys, ha renunciat aquest octubre al seu escó al Congrés com a diputada d’UPyD per anar a les llistes del PSOE en les pròximes eleccions generals. Pedro Sánchez la presenta com el gran fitxatge dels socialistes, si bé el seu perfil no és el d’una federalista, sinó el d’una unionista que ha fet una croada de la defensa de la llengua espanyola. Prefereix designar-la així, “llengua espanyola”, abans que “castellà”.
En el llibre i en la multitud d’entrevistes concedides, Lozano subratlla que “Espanya és amb diferència el país més proteccionista amb les llengües minoritàries. Alguns aspiren que sigui com a Suïssa, amb els seus quatre idiomes oficials, però això és realment absurd perquè nosaltres tenim la sort i el privilegi de comptar amb una llengua comuna i ells no”.
Sobre la situació de l’espanyol a Catalunya, Lozano opina que hi ha una “persecució moral” a causa de la immersió lingüística, que atribueix al fet que en la Constitució espanyola es va cometre “l’error” de cedir la regularització de la llengua al poder autonòmic.
En això, Lozano és més radical que Ciutadans. Quan es plantegi la reforma constitucional, compte amb la nova diputada del PSOE!
