No és una jutgessa mediàtica, però la seva actuació ha tingut i té una importància cabdal en els esdeveniments polítics que han sacsejat Catalunya en els últims set anys. Silvia López Mejía, la discreta titular del Jutjat d’instrucció n. 9 de Barcelona, va menar la investigació judicial que va acabar, l’any 2012, amb la imputació d’Oriol Pujol en el cas de les ITV i, d’aquesta manera, va anorrear la seva fulgurant carrera política, que estava destinada a assumir, algun dia, la presidència de la Generalitat. En aquest sentit, podem dir que la jutgessa Silvia López Mejía va liquidar el projecte dinàstic de Jordi Pujol a Catalunya amb la imputació i posterior condemna del seu hereu polític.
Una altra investigació judicial, en aquest cas sobre les subvencions irregulars que Laura Borràs (foto) va donar, quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), al seu amic Isaïes Herrero, també ha convertit en determinant l’actuació de la jutgessa Silvia López Mejía. En el convuls i confús panorama postconvergent, Laura Borràs havia emergit, en els últims mesos, com una ferma candidata per encapçalar la llista de Junts x Catalunya a les pròximes eleccions catalanes i aspirar a la presidència de la Generalitat.
Però la minuciosa tasca de la jutgessa Silvia López Mejía ha col·locat Laura Borràs en una situació política insostenible, acusada de malbaratar 260.000 euros dels pressupostos de l’ILC per afavorir el seu amic, que a més va ser detingut per tràfic de drogues i distribució de moneda falsa. En ser diputada a Madrid, Laura Borràs està aforada i serà el Tribunal Suprem qui continuï la instrucció judicial encetada per la titular del Jutjat d’instrucció n. 9 de Barcelona.
Per la història quedarà que la jutgessa Silvia López Mejía va “carregar-se” l’hereu de la dinastia Pujol a la presidència de la Generalitat l’any 2012 i, set anys més tard, la “pubilla” postconvergent que -després d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra– havia de continuar aquesta llarga nissaga de poder que domina Catalunya des del 1980 (amb el parèntesi dels set anys de tripartits d’esquerres presidits per Pasqual Maragall i José Montilla).
