El directiu de Josep Maria Bartomeu que més ha canviat de posicionament en aquesta fase preliminar de les eleccions que venen ha estat, sens dubte, Xavier Vilajoana. Un membre jove de la junta incorporat després de les últimes eleccions (2015) a qui no li sobren ambicions, inquietuds i per descomptat una enorme inexperiència demostrada al llarg d'aquests cinc anys on ha patit un augment preocupant de miopia estratègica.

Derivat per Bartomeu a l'àrea esportiva, al futbol formatiu en concret, Vilajoana va deixar molt aviat de ser un espavilat aprenent de directiu per començar a discutir-li la titularitat als seus companys. Si no de forma exposada sí que va procurar, per tots els mitjans, que els errors o debilitats dels seus companys quedessin en evidència.

Així va ser com es va anar llaurant una certa quota de directiu en clar ascens mentre anava erosionant la imatge i el crèdit dels seus superiors; això sí, a força de criticar el comandament però desentenent-se de les seves responsabilitats com a soldat.

Alguns ja van descobrir el seu joc quan, amb motiu de l'1-O, va fer un gest de dimitir per discrepància oberta amb la decisió de jugar el partit contra Las Palmas. En lloc d'això, es va desdir del seu primer gest i va decidir quedar-se, aconsellat per un entorn extern integrat per persones que no són precisament amics de Bartomeu ni del que representa.

Després va moure fils per postular-se com a candidat continuista, fins i tot quan encara no s'havia autodescartat Jordi Cardoner, vicepresident primer i en contra també del moviment a favor d'Emili Rusaud, amb el que finalment es va alinear. El cas, però, és que durant l'agitada junta del 21 de febrer passat, quan Cardoner i Rousaud van intentar moure-li la cadira a Bartomeu, sorprenentment Xavier Vilajoana no es va inclinar en cap direcció concreta, preveient que la rebel·lió no anava enlloc. Tampoc es va abraçar a Bartomeu, quedant-se no només en un terreny confús, sinó incapaç de saber exactament quin camí agafar. De tant dubtar s'ha quedat en fora de joc.