“Són llocs de treball, són condicions de treball, són ferits, són morts, són aqüífers, són rius, són barris, són vagues, són càrregues policials, són famílies, són les ribes del riu i com queden salinitzades, és el moviment veïnal, és també la gent de Prou Sal, són les empreses, els seus beneficis, aquell programa d’ICL «Apadrina un soldat» d’Israel… La mineria, al Bages, és moltíssim“. Així va esbossar al Parlament la diputada Anna Gabriel (CUP) el múltiple impacte social d’aquesta activitat al Bages i la complexa convivència que ha generat en pobles com el seu, Sallent, on l’acumulació de runam salí s’ha disparat des que Iberpotash s’hi va establir per explotar les mines el 1999. Des d’aleshores va créixer al Cogulló el monstre paisatgístic d’almenys 40 milions de tones pel qual, sobretot, la justícia ha obligat aquesta filial de la multinacional Israel Chemicals Ltd (ICL) a presentar un pla de restauració ecològica.
Com a fets més funestos destaquen accidents mortals com el que va llevar la vida de dos treballadors de la mina de Súria el 2013, pel qual dos càrrecs d’Iberpotash aniran a judici enfrontant-se a penes de presó sota acusacions de manca de prevenció, així com sinistres greus com el que va ferir un treballador a la mina de Vilafruns, arran del qual tres responsables de manteniment de l’empresa minera també afronten peticions de presó.
La seguretat laboral, però, no és l’únic motiu de preocupació per a la salut procedent de les mines. Diversos treballs científics publicats els darrers anys –sense gaire ressò als mitjans– relacionen l’activitat a les mines de potassa i els pobles miners del Bages amb el risc de patir càncer de bufeta, i no només entre els treballadors del sector.
ZONA DE MÀXIM RISC
En el marc europeu, Espanya es troba en el primer lloc en incidència del càncer de bufeta i en el segon pel que fa a la mortalitat que causa entre els homes. El risc de mort d’aquesta malaltia no només va associat al consum de tabac, causant principal (considerat en els estudis que fonamenten aquest article), sinó també a la proximitat d’explotacions de mineria potàssica.
L’estudi Occupation and bladder cancer among men in Western Europe (Ocupació i càncer de bufeta entre homes d’Europa occidental), publicat el 2013 per científics de diversos països –entre els quals membres de l’Institut Català d’Oncologia, l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, la Corporació Sanitària Parc Taulí i la Universitat Pompeu Fabra–, va detectar que els treballadors de les mines de sal presenten el risc més alt de càncer de bufeta. Més que els empleats en la fabricació de catifes, en la producció de pintures i vernissos, en indústries del plàstic i en indústries químiques.
Significativament, un article científic del 2006 titulat Municipal Distribution of Bladder Cancer Mortality in Spain: Possible Role of Mining and Industry (Distribució municipal de la mortalitat per càncer de bufeta a Espanya: possible paper de la mineria i la indústria) va esmentar Súria, Sallent, Balsareny, Cardona i Manresa, municipis de mines i escombreres gestionades ara o en el passat per Ercros o Iberpotash, com els punts destacats de la principal àrea de risc de les comarques de Barcelona: el Bages. Aquest treball, elaborat per experts de l’Instituto de Salud Carlos III (Madrid) i l’Hospital Universitario Puerta del Mar (Cadis), també indicava risc en grans àrees de Huelva, Cadis, Sevilla i Almeria, però sense especificar municipis ni remarcar una àrea a escala comarcal.
Concloïa que la mineria i la contaminació industrial, juntament amb determinades exposicions en l’àmbit laboral, expliquen, almenys en part, els patrons de distribució de la mortalitat per càncer de bufeta.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
