Jordi Pujol era molt prudent pel que fa al paper que la llengua catalana havia de jugar en la nacionalització que pretenia per al país. Sempre havia previst amb molta prevenció el xoc que podria representar imposar l'ús del català als milions de ciutadans que tenien el castellà com a llengua materna.

De fet, en alguns escrits de joventut havia arribat a preveure la possibilitat que el català pogués desaparèixer sense que això fos un obstacle insalvable perquè Catalunya assolís els graus de llibertat i realització plena als quals aspirava Pujol. Això podria explicar que tractés la qüestió lingüística amb molta mà esquerra.

Tanmateix, el progrés del coneixement i ús del català era més lent del que desitjava i així ho va fer constar en unes reflexions sobre el projecte de llei d'usos lingüístics que va fer arribar als seus col·laboradors de confiança l'abril del 1997.

"Abans que res cal dir que durant els darrers 15-20 anys hi ha hagut una millora important del català, gràcies a l'acció que han fet les institucions, als canvis legislatius i a l'actitud positiva de molts ciutadans de Catalunya, catalanoparlants i castellanoparlants. Però a hores d'ara també ja és molt evident que el català com a llengua segueix estant en una situació d'inferioritat a Catalunya mateix. Ho està en la majoria de camps, gairebé en tots, i si la llengua catalana està en inferioritat, els catalanoparlants de retop hi estan. Això no és just. Això s'ha d'arreglar".

Aquestes reflexions arribaven cinc anys després d'una reunió del Consell Executiu en la qual Jordi Pujol havia plantejat la qüestió de l'evolució de l'ús social del català. El 15 de maig del 1992 va enviar una carta als seus consellers posant-los deures. Els donava deu dies perquè cada un d'ells exposés com evolucionava la implantació del català en el sector sobre el qual tenien competència. Així ho reflecteix el document que publiquem en aquesta notícia, procedent de l'arxiu els Papers secrets, que publica EL TRIANGLE des de fa sis setmanes.

En la carta els diu que "l'objectiu més important del nostre govern és mantenir, reforçar i projectar la catalanitat del nostre país. Hem de fer una reflexió sobre si això ho anem aconseguint o no", afirmava, i afegia: "Tenim les dades estadístiques, però a més n'hi ha algunes de normatives i administratives que també cal repassar: grau d'exigència del català a les oposicions, ídem als secretaris municipals, percentatge de mestres catalans, edició de textos d'ensenyament, ús del català a la formació professional, batxillerat i universitaris, retolació comercial, senyalització d'escales de veïns, menús, restaurants, convenis laborals, etc...".

En el pla nacionalitzador que havia posat sobre la taula del Consell Executiu el setembre del 1990 havia reclamat "un nou consens nacional i social de foment de l'ús de la llengua, que ultrapassi els límits de despenalització del català en què actualment s'ha convertit la Llei de normalització lingüística, ja que la llengua és el gran tret diferencial d'aquesta identitat i un dels elements de mobilització als quals la majoria dels catalans és sensible".

En aquell pla s'indicava que l'objectiu d'una política de nacionalització era que "els catalans puguin viure al cent per cent en català a Catalunya". "Amb tota sinceritat dic que en molts punts la plena igualtat trigarà molt. Les coses són com són", assumiria set anys més tard.

 

06