La pobresa és cosa de dones. De dones i de famílies monoparentals, que no tenen en l’administració un suport per sortir-se’n. Així ho reflecteix l’informe presentat per Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) que remarca que la pobresa es cronifica i s’acarnissa amb les dones. “La societat està cada vegada més empobrida, hi ha més precarietat en el treball, i per regla general qui pitjor ho porta són les famílies monoparentals, on el risc d’exclusió social augmenta fins al 35%, encara que treballin”, explica Sira Vilardell, presidenta de la Fundació Surt, organització que ha col·laborat en la redacció de l’informe Les veus de la pobresa des de dins. I afegeix: “Però és encara pitjor, perquè hem de sumar que la majoria de famílies monoparentals tenen una dona al capdavant.

Si ajuntem el tema de la desigualtat de la dona al mercat laboral, la bretxa salarial, la impossibilitat de conciliar... estem al davant de famílies d’alta vulnerabilitat”. La pobresa, segons es desprèn de l’informe, està instal·lada de manera permanent a la nostra societat, des de l’esclat de la crisi del 2007. I ja no hi ha marxa enrere. El tàndem que coneixíem de treball i benestar va saltar pels aires amb les retallades del PP i CiU i l’aparició de la precarietat laboral, que va donar lloc a la creació d’una nova classe social: els treballadors pobres. I més concretament, treballadores pobres, perquè “les primeres a patir la crisi i acusar la precarietat laboral són les dones, i no oblidem que moltes d’elles són les proveïdores de les famílies monoparentals”, afirma Sira Vilardell. La taxa del risc de pobresa entre els treballadors és del 15% i entre els aturats és d’un aclaparador 59,3%.

Què passa, però, amb les ajudes que ofereix la Generalitat? El 2009, el govern tripartit va aprovar el decret que equiparava les famílies monoparentals amb les nombroses, i va posar les bases de la llei catalana de famílies. Una política favorable a les famílies monoparentals que va ser l’admiració de la resta d’administracions de l’Estat i que ha quedat en paper mullat.

 

Desplegament i replegament

El desplegament de la llei es va fer de manera parcial i ha estat un dels capítols on més s’han notat les retallades dels governs conservadors de CiU. Els últims tres anys s’ha reduït en un 66% el pressupost per a les polítiques de suport a les famílies. L’ajuda de 0 a 6 anys, suprimida; l’exempció del 50% en els preus de les universitats, suprimida; les ajudes per a l’escola bressol, suprimides en part; la renda garantida... als llimbs. Aprofitant la crisi es van anar retallant prestacions, gairebé d’amagat, i no es va desplegar el decret llei com s’havien compromès a fer. L’objectiu inicial era l’equiparació entre famílies nombroses i monoparentals, però nou anys més tard de la posada en marxa les diferències entre unes i altres són abismals.

Només cal mirar la mateixa web de la Generalitat, al departament de Treball i Afers Socials, i agafar un parell d’exemples: educació i habitatge. En l’àmbit de l’educació i la cultura, si bé és cert que tant famílies monoparentals com nombroses tenen un 50% de bonificació en escoles bressol, no passa el mateix a la resta d’estudis. Les nombroses tenen una reducció en taxes i preus públics del 50% per a l’expedició de títols acadèmics i professionals, la convalidació de títols o a l’Escola Oficial d’Idiomes. Les famílies monoparentals no estan previstes en cap supòsit. Igual que en els estudis universitaris, mentre les famílies nombroses tenen una exempció de preus, que pot arribar al 100%, les monoparentals es remeten directament a les beques d’equitat, que funcionen per trams de renda.

Un cas similar és el de les polítiques d’habitatge, que encara eixampla més el greuge comparatiu. Mentre a la web d’ajudes a les famílies nombroses es preveu un ajut per al lloguer o la reducció de l’impost de successió patrimonial en cas de la compra d’un habitatge, la de famílies monoparentals no té ni l’apartat dedicat a l’habitatge.

L’excusa que dona la Generalitat és molt peregrina: “Diuen que les nombroses són moltes menys que les monoparentals, i que no hi ha diners per a tothom –explica un funcionari que no vol ser identificat–. Hi ha molta desídia al voltant de la llei de famílies i un tuf massa conservador, que troba massa modern tot el tema de la diversitat familiar”. El que havia de ser el desplegament d’una llei pionera i puntera a tot l’Estat s’ha quedat en un no res, i “tot el que s’ha retallat, no es tornarà a guanyar”, sentencia aquest funcionari.

“La Generalitat ens està dient que per oferir suport a les famílies tenen en compte els trams de renda familiar però, esclar, estan obviant el factor de vulnerabilitat –denuncia Sira Vilardell–. El criteri en el qual es basen és en la renda familiar; és igual si ets un, dos o cinc membres, tot es mesura segons un barem de renda, i no hauria de ser així, perquè amagat en aquest sistema hi trobem moltes famílies en risc de vulnerabilitat”.

En comptes d’apostar per polítiques que reconeguin la diversitat de les famílies, els governs convergents han optat per polítiques natalistes que premien les famílies nombroses per davant, i molt, de les monoparentals. I en aquest sentit els trams per barems de renda sempre els afavoreixen. Una família nombrosa, composta per una parella i diversos fills, pot tenir una situació precària, amb uns ingressos molt baixos i el tema de la conciliació sembla una utopia.

Però el panorama es complica encara més si és una persona sola qui s’encarrega de tot: les despeses es multipliquen i la conciliació fills i feina és un malson, perquè ha de fer compatible una feina precària, amb la responsabilitat de la llar i la criança dels fills. Les llars monoparentals es tornen molt més vulnerables, perquè el pes de la cura dels fills recau només en una persona, majoritàriament una dona, que s’enfronta en el seu dia a dia a la precarietat laboral i a la bretxa salarial. “Per això cada supòsit és diferent i no es pot fer per trams econòmics –afirma Vilardell–. No volem una paga, sinó protecció social i el reconeixement d’aquesta situació com un factor de vulnerabilitat, deixant de banda els ingressos”.

Els esforços del nou govern de la Generalitat, amb el conseller Chakir el Homrani al capdavant, per potenciar les polítiques socials, estan sent rebuts amb molta fredor per part de les associacions i entitats, que creuen que té més a veure amb un rentat de cara que amb unes propostes reals. “El que volem és que considerin aquesta situació com a prioritària i que entomin el risc de vulnerabilitat que afecta les famílies monoparentals. La pobresa té cara de dona sola que té al seu càrrec tota la família, i això s’ha de canviar. S’han de tornar a reactivar i a considerar un seguit d’avantatges per a les famílies monoparentals, La pobresa no es pot definir amb un patró simplista de manca d’elements materials. És una situació que afecta les relacions personals i mentals de les persones que la pateixen. No és un fet aïllat, un instant, és una espiral que es complica amb la pèrdua d’una feina, la precarització del treball, la bretxa salarial, el gènere i la manca d’ajudes per part de les administracions. Les famílies monoparentals amb fills a càrrec són les que tenen més possibilitats de caure en aquesta espiral que s’heretarà de pares a fills. La pobresa en femení ha arrelat a Catalunya davant la mirada autocomplaent dels polítics, que tenen un sistema reactiu i no preventiu. La pobresa són dones, no són dades o trams de renda, i necessiten ser ateses per una administració àgil que sigui capaç de gestionar eficaçment els ajuts, no repartir almoines equiparables a les famílies nombroses”, afirma la presidenta de Surt, Sira Vilardell.