“Els americans Russel Platt i Clifton Onolfo compren el CF Reus i el salven del desastre”, anunciaven els titulars de la premsa de Tarragona el 21 de gener passat, reflectint una sensació d’alleujament i de certa satisfacció social al final de la llarga agonia i patiment de l’etapa de Joan Oliver com a propietari de l’entitat. En aquells dies, però, l’aparell estatutari de la Lliga de Futbol Professional (LFP) ja havia desnonat l’equip de la competició, mentre que els pocs jugadors amb contracte havien quedat lliures gràcies a una sospitosa promesa del mateix Oliver. Els germans Onolfo, caiguts providencialment del cel a l’últim moment, acabaven de comprar un club mort, sense equip, sense recursos i sense lliga on jugar.
Per què? La pregunta ningú se la va plantejar més enllà de la sensació d’haver salvat el Reus de caure en l’abisme. Almenys, en aquell moment. L’adquisició pels tres euros que va cobrar Joan Oliver en l’operació va ser celebrada com el principi d’una nova era d’il·lusió i de felicitat, inclosa l’esperança de presentar recursos i garanties financeres a temps per la readmissió a la Lliga 123. Una sensació ratificada per les primeres declaracions dels Onolfo en nom d’US Real State Investment, la immobiliària de Miami sobtadament enamorada del Reus, adornades de grans plans de generació d’ingressos i d’impactants plans de futur. Entre ells, construir un nou estadi per a 16.000 espectadors, una cosa sorprenent tenint en compte que el club amb prou feines compta amb poc més de 2.000 abonats i que l’entitat ni tan sols és propietària de l’estadi municipal on juga. O jugava.
Un mes i una setmana després, de Miami no ha arribat un sol dòlar, ni cap euro tampoc, la justícia esportiva ha expulsat el Reus, el primer equip ja és història i els treballadors que quedaven -personal administratiu, serveis i cos tècnic del futbol base- han denunciat els Onolfo per impagament de les mensualitats. La foscor ha tornat per quedar-se.
L’explicació és ben simple: als nous propietaris no els preocupa en absolut el Reus, ni el d’abans ni en el seu format actual, sense esquelet esportiu, ni tampoc patrimonialment ni de bon tros com a projecte de futur. Per descomptat que, més enllà de la seva amabilitat, els Onolfo no se senten compromesos ni en deute amb una afició que, existeixi o no, no té cap legitimitat per exercir qualsevol acció legal o administrativa respecte al CF Reus com a SAE.
La connexió Miami-Reus cal buscar-la en una altra dimensió i retrotreure’s al mes d’abril del 2017, quan Joan Oliver va anunciar, per sorpresa, la compra del BIT FC, un club de futbol xinès de segona divisió, aleshores el primer club propietat de capital estranger d’aquell país. L’acord va ser presentat a Pequín pel mateix Oliver com una actuació estratègia clau per al futur del Reus. Molta xerrameca, fanfàrria, promeses i res més. El “germà” xinès del Reus va caure en l’oblit.
No així per als que van pagar la festa, una sèrie d’inversors de Miami animats per un pseudoempresari amb residència a Sant Cugat, pel que sembla un especialista a olorar bons negocis, ràpids i rendibles arreu del món, conegut de l’entorn de Joan Laporta. A través de l’expresident del Barça es va organitzar l’adquisició del club xinès per una quantitat propera als 20 milions d’euros, i va actuar com a titular de la compra el CF Reus, que encara avui segueix sent el propietari formal del BIT FC.
Quan van sorgir els rumors de venda, que en realitat sempre incloïen per part d’Oliver i de Laporta una condicional supeditada a una comissió per a ells i l’arranjament de l’embolic xinès, els probables compradors sortien fugint.
PRÉSTEC I INTERESSOS
En l’agonia, es va donar la possibilitat que Joan Oliver simplement li donés les claus del club, finalment, a qui volgués, al primer que passés per allà, també amb un club xinès en el paquet. Aquella estranya compra, finançada a través d’un préstec avalat pel grup d’inversors de Miami, es va tancar al seu dia amb un acord paral·lel segons el qual el Reus es feia càrrec dels interessos, un compromís que en els pitjors temps de Joan Oliver també es va incomplir, com la resta de les obligacions i responsabilitats contretes moralment i formalment amb la institució de Reus.
LLEGEIX L'ARTICLE COMPLET A L'EDICIÓ EN PAPER D'EL TRIANGLE D'AQUESTA SETMANA
